Bavaresa de maduixa amb crema cremada

Per Gemma Clofent

Tipus de plat Postres

Dificultat Baixa

Racions 4

Ingredients

Per a la bavaresa:

400 ml de polpa de maduixa
Maduixa
Infructescència de la planta 'Fragaria vesca', originària de tot l’hemisferi nord, però absent de la regió mediterrània per les condicions de temperatura i humitat. Fins al segle XVI, es consumia collint-la a la natura; aleshores es va començar a hibridar-la amb altres varietats, originant el maduixot, que, des del segle XVIII, acapara quasi tot el mercat. Amb l’estructura que resulta de l’engruiximent de la base de la flor (les llavors són els grans negres de la superfície) en acumular aigua, la maduixa és una fruita molt fràgil que, a més, no s’ha de sotmetre mai al remullat, sinó que se n’ha d’escurçar el rentat al màxim.

Consumida crua per poder gaudir de tota l’aroma i sabor, la maduixa combina bé amb els cítrics, que, a més, ajuden a mantenir-ne el color. Naturalment, la xocolata és un altre dels seus complements perfectes.
(maduixots nets i triturats amb un xic d'aigua i passats pel colador)
1 rajolí de vodka
Vodka
Originari de les costes de la mar Bàltica (Rússia, Polònia i els estats bàltics) i emparentat amb els primers aiguardents de la cultura europea ('vodka' significa 'petita aigua'), aquest destil·lat sembla haver sorgit dels llargs hiverns on la destil·lació dels productes vegetals fermentats (grans i fins i tot patates) permetia passar el fred i el temps.

Beguda seca i sense mescla, sembla haver tingut l’objectiu principal en el grau alcohòlic (els actuals es mouen entre els 32,5 i els 49 º), sense preocupar-se de donar-li un sabor que, en tot cas, li conferien acompanyaments com el caviar. Per això, el vodka no envelleix en barriques o atuells similars.

Avui, molts elaboradors han entès que cal conferir-li aquests elements diferencials, i no costa trobar, al mercat, varietats amb tocs de llimona, fruites vermelles, etc.
Citadelle
100 ml de crema de llet
Crema de llet
Crema de llet és un concepte ampli, encara que a Europa l'haguem limitat al producte obtingut a partir de la llet de vaca i amb un 30€ mínim de greix. És a dir, la crema pastissera, susceptible de muntar per fer-ne nata. Obtinguda tradicionalment pel repòs de la llet no homogeneïzada (el popular tel de la llet munyida el dia abans), avui en dia s'aconsegueix per centrifugat, que expulsa i reuneix les petites gotes de greix que la llet té abans de ser homogeneïtzada. Avui, l'ús de la crema de llet a la cuina ha obligat a diferenciar la crema tradicional, coneguda com espessa, doble o pastissera de la crema lleugera o de taula, que sol contenir entre un 12 i un 30% de matèria grassa i que es destina a la preparació de salses en qualitat d'espessidor. Els envasos dels productes posats a la venda estan obligats a indicar-ho. Una altra cosa és com ho facin. El percentatge de MG ens traurà de dubtes.
100 g de sucre
4 fulls de gelatina
Gelatina
Producte industrial que dóna nom genèric a altres ingredients capaços d’espessir o solidificar preparats líquids. Obtinguda de l’ebullició perllongada d’ossos, tendrums i teixit conjuntiu —generalment de bovins, per la qual cosa s’eviten les prohibicions d’algunes religions—, que n’extreu les proteïnes. Aquestes, després, són concentrades, deshidratades i convertides en làmines, granulats o pols. Incolora o un punt groguenca, i sense gust ni olor, la gelatina competeix a la cuina amb productes d’origen vegetal (agar-agar) o animal marí (cola de peix). Creada durant la Revolució Francesa pel químic Jean Pierre d’Arcet per intentar pal·liar la fam del moment, no va ser gaire efectiva perquè li mancaven certs aminoàcids essencials. Emprada en la preparació d’'aspics' i flams, avui s’usa industrialment com a espessidor, texturitzant o reductor de calories.
de 2 g cadascun

Per a la crema:

1 l de llet
10 rovells d'ou
150 g de sucre
50 g de Maizena (midó de blat de moro)
1 branca de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
1 pell de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.

Bavaresa de maduixa amb crema cremada

Ingredients

Per a la bavaresa:

400 ml de polpa de maduixa
Maduixa
Infructescència de la planta 'Fragaria vesca', originària de tot l’hemisferi nord, però absent de la regió mediterrània per les condicions de temperatura i humitat. Fins al segle XVI, es consumia collint-la a la natura; aleshores es va començar a hibridar-la amb altres varietats, originant el maduixot, que, des del segle XVIII, acapara quasi tot el mercat. Amb l’estructura que resulta de l’engruiximent de la base de la flor (les llavors són els grans negres de la superfície) en acumular aigua, la maduixa és una fruita molt fràgil que, a més, no s’ha de sotmetre mai al remullat, sinó que se n’ha d’escurçar el rentat al màxim.

Consumida crua per poder gaudir de tota l’aroma i sabor, la maduixa combina bé amb els cítrics, que, a més, ajuden a mantenir-ne el color. Naturalment, la xocolata és un altre dels seus complements perfectes.
(maduixots nets i triturats amb un xic d'aigua i passats pel colador)
1 rajolí de vodka
Vodka
Originari de les costes de la mar Bàltica (Rússia, Polònia i els estats bàltics) i emparentat amb els primers aiguardents de la cultura europea ('vodka' significa 'petita aigua'), aquest destil·lat sembla haver sorgit dels llargs hiverns on la destil·lació dels productes vegetals fermentats (grans i fins i tot patates) permetia passar el fred i el temps.

Beguda seca i sense mescla, sembla haver tingut l’objectiu principal en el grau alcohòlic (els actuals es mouen entre els 32,5 i els 49 º), sense preocupar-se de donar-li un sabor que, en tot cas, li conferien acompanyaments com el caviar. Per això, el vodka no envelleix en barriques o atuells similars.

Avui, molts elaboradors han entès que cal conferir-li aquests elements diferencials, i no costa trobar, al mercat, varietats amb tocs de llimona, fruites vermelles, etc.
Citadelle
100 ml de crema de llet
Crema de llet
Crema de llet és un concepte ampli, encara que a Europa l'haguem limitat al producte obtingut a partir de la llet de vaca i amb un 30€ mínim de greix. És a dir, la crema pastissera, susceptible de muntar per fer-ne nata. Obtinguda tradicionalment pel repòs de la llet no homogeneïzada (el popular tel de la llet munyida el dia abans), avui en dia s'aconsegueix per centrifugat, que expulsa i reuneix les petites gotes de greix que la llet té abans de ser homogeneïtzada. Avui, l'ús de la crema de llet a la cuina ha obligat a diferenciar la crema tradicional, coneguda com espessa, doble o pastissera de la crema lleugera o de taula, que sol contenir entre un 12 i un 30% de matèria grassa i que es destina a la preparació de salses en qualitat d'espessidor. Els envasos dels productes posats a la venda estan obligats a indicar-ho. Una altra cosa és com ho facin. El percentatge de MG ens traurà de dubtes.
100 g de sucre
4 fulls de gelatina
Gelatina
Producte industrial que dóna nom genèric a altres ingredients capaços d’espessir o solidificar preparats líquids. Obtinguda de l’ebullició perllongada d’ossos, tendrums i teixit conjuntiu —generalment de bovins, per la qual cosa s’eviten les prohibicions d’algunes religions—, que n’extreu les proteïnes. Aquestes, després, són concentrades, deshidratades i convertides en làmines, granulats o pols. Incolora o un punt groguenca, i sense gust ni olor, la gelatina competeix a la cuina amb productes d’origen vegetal (agar-agar) o animal marí (cola de peix). Creada durant la Revolució Francesa pel químic Jean Pierre d’Arcet per intentar pal·liar la fam del moment, no va ser gaire efectiva perquè li mancaven certs aminoàcids essencials. Emprada en la preparació d’'aspics' i flams, avui s’usa industrialment com a espessidor, texturitzant o reductor de calories.
de 2 g cadascun

Per a la crema:

1 l de llet
10 rovells d'ou
150 g de sucre
50 g de Maizena (midó de blat de moro)
1 branca de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
1 pell de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.

Preparació

Per a la bavaresa: poseu a escalfar la crema de llet. Un cop calenta, foneu-hi els fulls de gelatina prèviament hidratats amb aigua freda i barrejeu-hi el sucre, la polpa de maduixa i el vodka. Poseu-ho en copes i a refredar a la nevera.
Per a la crema: infusioneu la canyella i la pell de llimona amb la llet. Quan sigui ben calenta, coleu-la. A part, barrejeu el sucre, els rovells d'ou i la Maizena. Quan bulli, barrejeu-ho tot. Remeneu-ho bé per tal que no quedin grumolls i deixeu-ho coure 30 s al foc perquè s'espesseixi.
Un cop feta la crema, deixeu-la refredar una mica i aboqueu-la al damunt de la bavaresa de maduixes. Abans de servir-la, tiureu-hi sucre i cremeu-la.