Són fruits efímers que ofereixen el seu millor sabor quan són madurs, acabats de collir, per la qual cosa no suporten bé l’emmagatzematge i es conserven molt pocs dies en condicions òptimes de consum. Són poc calòriques, antioxidants i aporten un alt contingut de vitamina C i fibra. A més a més, netegen i purifiquen l’organisme.
Existeixen diferents tipus de maduixa. Per distingir cada varietat ens servim dels diminutius i dels augmentatius: maduixetes, maduixes i maduixots. Tot i que en el fons totes són la mateixa fruita, cada una té aplicacions diferents.
- Maduixetes. Les maduixes més petites de totes, de la mida d’un cigronet, s’han de collir de manera molt curosa i, encara que quan maduren són vermelles, inicialment tenen un color rosat. La varietat més preuada s’anomena Reine des Vallées. Tot i que són fruits d’origen silvestre –el seu hàbitat natural són els boscos d’alta muntanya–, les que es venen al mercat són de cultiu i tenen una mida més grossa.
- Maduixes. Les maduixes tradicionals de casa nostra –és a dir, les varietats típiques del Maresme– tenen un color vermell més clar, són més perfumades, menys dures, més gustoses i més rodones que els maduixots. Són exclusivament de conreu i, de fet, són el resultat de l’encreuament de diverses espècies de maduixetes. Un cop collides, es conserven en condicions durant 4 o 5 dies.
- Maduixots. De la mida d’una pruna, són les varietats més comercialitzades actualment, perquè al camp són les més rendibles i fora de la maduixera tenen molta resistència –es conserven bé durant una setmana. Tenen l’origen en la hibridació de la varietat de silvestres europees amb varietats americanes. La seva carn potser és menys gustosa que la de les varietats més petites, però en canvi és més ferma.
