Confitura de nespres i taronja amb vainilla

Per Gemma Clofent

Tipus de plat Postres

Dificultat Baixa

Vegana Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

1 kg de nespres
Nespre
Fruit d’un arbre originari de la Xina i el Japó, on van conrear-lo des d’antic, millorant-ne sensiblement els fruits. Introduït a Europa al llarg del segle XVIII, es conreava, inicialment, amb finalitats decoratives.

El fruit, la part consumida, es presenta en petites agrupacions. D’uns vuit centímetres de llarg per quatre d’ample, té forma de pera i presenta una pela aspra, que, un cop retirada, mostra una polpa no gaire abundant que envolta uns pocs pinyols grossos, de pela llisa i lluenta, envoltats globalment per una membrana, també aspra.

Molt àcid quan no és madur, és una fruita delicada, que s’ennegreix ràpidament i que es pot consumir crua (i, per tant, també es pot afegir en amanides de fruites) o cuita, tot fent-ne gelatina o confitura. També accepta la conservació en almívar, un cop cuita i retirades les peles interiors.
ratlladura d’una taronja
Taronja
Fruita originària del sud de la Xina convertida avui en habitual gràcies a la fàcil conservació i al transport —molt més ràpid que quan el cardenal francès Mazarino, al segle xvii, se les feia dur per correu especial des de Portugal.

Inicialment amargant (encara avui s’empra per fer la confitura), la taronja va evolucionar primer cap a la dolçor, de la mà dels àrabs, i després cap al suc, sobretot quan a mitjan segle xx es va posar en marxa la concentració i refrigeració d’aquest. Generalment de la varietat nàvel, de les més precoces, amb un petit embrió en forma de bony o clot al punt més extrem, sol ser emprada en forma de pell sense molsa (el 'zeste' dels francesos o dels còctels); desfeta en grills (pelats “a sang”, o sigui, sense pell), o en suc, integrat en salses de plats com l’ànec a la taronja.
500 g de sucre
2 beines de vainilla
Vainilla
L’autèntica —no parlem pas de la que s’elabora per síntesi química— neix de l’orquídia grimpadora, una flor amb més de 50 espècies, que habiten a la regió tropical del planeta. La millor prové de l’espècie Vanilla planifolia. La petita beina (d’aquí ve el nom) es cull quan deixa el color verd per engroguir. Després passa per diversos processos d’assecat i fermentat, que acaben donant-li l’aspecte i les propietats d’olor i sabor que coneixem. Té un interior ple de petites llavors i una polpa ennegrida, responsable de bona part de les seves propietats gustatives, gràcies al contingut en vanil·lina. Conservada en pots hermètics, si la colgueu amb sucre us el perfumarà, convertint-lo en sucre vainillat.
1 polsim de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
en pols
3 pots de vidre

Confitura de nespres i taronja amb vainilla

Ingredients

1 kg de nespres
Nespre
Fruit d’un arbre originari de la Xina i el Japó, on van conrear-lo des d’antic, millorant-ne sensiblement els fruits. Introduït a Europa al llarg del segle XVIII, es conreava, inicialment, amb finalitats decoratives.

El fruit, la part consumida, es presenta en petites agrupacions. D’uns vuit centímetres de llarg per quatre d’ample, té forma de pera i presenta una pela aspra, que, un cop retirada, mostra una polpa no gaire abundant que envolta uns pocs pinyols grossos, de pela llisa i lluenta, envoltats globalment per una membrana, també aspra.

Molt àcid quan no és madur, és una fruita delicada, que s’ennegreix ràpidament i que es pot consumir crua (i, per tant, també es pot afegir en amanides de fruites) o cuita, tot fent-ne gelatina o confitura. També accepta la conservació en almívar, un cop cuita i retirades les peles interiors.
ratlladura d’una taronja
Taronja
Fruita originària del sud de la Xina convertida avui en habitual gràcies a la fàcil conservació i al transport —molt més ràpid que quan el cardenal francès Mazarino, al segle xvii, se les feia dur per correu especial des de Portugal.

Inicialment amargant (encara avui s’empra per fer la confitura), la taronja va evolucionar primer cap a la dolçor, de la mà dels àrabs, i després cap al suc, sobretot quan a mitjan segle xx es va posar en marxa la concentració i refrigeració d’aquest. Generalment de la varietat nàvel, de les més precoces, amb un petit embrió en forma de bony o clot al punt més extrem, sol ser emprada en forma de pell sense molsa (el 'zeste' dels francesos o dels còctels); desfeta en grills (pelats “a sang”, o sigui, sense pell), o en suc, integrat en salses de plats com l’ànec a la taronja.
500 g de sucre
2 beines de vainilla
Vainilla
L’autèntica —no parlem pas de la que s’elabora per síntesi química— neix de l’orquídia grimpadora, una flor amb més de 50 espècies, que habiten a la regió tropical del planeta. La millor prové de l’espècie Vanilla planifolia. La petita beina (d’aquí ve el nom) es cull quan deixa el color verd per engroguir. Després passa per diversos processos d’assecat i fermentat, que acaben donant-li l’aspecte i les propietats d’olor i sabor que coneixem. Té un interior ple de petites llavors i una polpa ennegrida, responsable de bona part de les seves propietats gustatives, gràcies al contingut en vanil·lina. Conservada en pots hermètics, si la colgueu amb sucre us el perfumarà, convertint-lo en sucre vainillat.
1 polsim de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
en pols
3 pots de vidre

Confitura de nespres i taronja amb vainilla

Preparació

Peleu les nespres, trossegeu-les i poseu-les amb el sucre en un cassó al foc. Afegiu-hi les aromes i coeu-ho a foc lent, remenant-ho sovint, durant 45-60 min, fins que la fruita quedi caramel·litzada i desfeta.
Bulliu els pots de vidre amb les tapes per esterilitzar-los. Escorreu els pots, ompliu-los de confitura, tanqueu-los i deixeu-los refredar de cap per avall.