Pastís cremós de xocolata blanca

Per Gemma Clofent

Tipus de plat Postres

Dificultat Mitjana

Vegetariana

Ingredients

200 g de xocolata blanca
Xocolata blanca
No tothom accepta qualificar-la com a xocolata, ja que el cacau no intervé en la preparació, tot i que sí que ho fa la mantega de cacau. La van inventar els suïssos, poc després de la I Guerra Mundial, per donar sortida als excedents de mantega de cacau. Comercialitzada per primer cop per Nestlé, en forma de barretes, és una pasta feta amb sucre, llet i mantega de cacau (el greix extret de la pasta de cacau). Té un punt de fusió més baix que la resta de xocolates, cosa que la fa més cremosa i especialment fonedissa a la boca, però força impròpia per treballar-la en pastisseria, per la facilitat que té la mantega de cacau per dissociar-se. En no tenir la teobromina del cacau, els efectes euforitzants de la xocolata no es donen en la variant blanca.
300 g de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
líquida per muntar
40 ml de licor de cirera
Cirera
Originària de la regió que envolta el mar Negre, sembla que el romà Lúcul la va acostar la cirera a la Mediterrània duent-la i popularitzant-la a Roma, i el rei francès Lluís XV va manar optimitzar-ne el conreu per fer front al delit que tenia per ella.

Amb flors agrupades en pomells d’entre dues i sis unitats, els fruits que en resulten solen anar també enganxats en parelles, tot i que la varietat picota, gran i sucosa, hagi popularitzat darrerament la presentació sense copoll. Un copoll que, en infusió, ha estat sempre recomanat com a diürètic.

Generalment és rodona i de color fosc, tot i que a casa nostra encara en sobreviuen varietats de colors groguencs i formes allargassades, com la cor de colom i, en altres contrades, d’altres de més petites i àcides, com les griottes franceses, que es conserven en aiguardent.
3 rovells d’ou
2 fulls de gelatina
Gelatina
Producte industrial que dóna nom genèric a altres ingredients capaços d’espessir o solidificar preparats líquids. Obtinguda de l’ebullició perllongada d’ossos, tendrums i teixit conjuntiu —generalment de bovins, per la qual cosa s’eviten les prohibicions d’algunes religions—, que n’extreu les proteïnes. Aquestes, després, són concentrades, deshidratades i convertides en làmines, granulats o pols. Incolora o un punt groguenca, i sense gust ni olor, la gelatina competeix a la cuina amb productes d’origen vegetal (agar-agar) o animal marí (cola de peix). Creada durant la Revolució Francesa pel químic Jean Pierre d’Arcet per intentar pal·liar la fam del moment, no va ser gaire efectiva perquè li mancaven certs aminoàcids essencials. Emprada en la preparació d’'aspics' i flams, avui s’usa industrialment com a espessidor, texturitzant o reductor de calories.
400 g de cireres
80 g de sucre
20 g de mantega
Mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
melindros
Melindro
Tot i tenir, a casa nostra, dos estils de preparació, el tou, més ample, pla i flonjo, que solen preparar les pastisseries, i el dur, emmotllat, més estret i gruixut, endurit per la cocció i més industrial, tot indica que el tradicional és el primer. Pel que sembla, es va crear a la cort del duc de Savoia, a finals del segle XV, en homenatge a una visita que hi va fer el rei de França, i el melindro, 'savoiardi' en italià, ràpidament va ser adoptat per la cuina aristocràtica, que el va emprar com a recipient per a les carlotes. Però també la cuina tradicional hi va dir la seva. I no només a l’hora de preparar-hi el popular tiramisú. La regió italiana de Nàpols en consumeix, durant el temps de Carnaval, per acompanyar el 'sanguinaccio', una llaminadura feta amb xocolata amarga fosa i enriquida amb sang de porc, i que podria molt bé estar en l’origen de la nostra xocolata amb melindros.
o galetes per a la base

Pastís cremós de xocolata blanca Gemma Clofent

Ingredients

200 g de xocolata blanca
Xocolata blanca
No tothom accepta qualificar-la com a xocolata, ja que el cacau no intervé en la preparació, tot i que sí que ho fa la mantega de cacau. La van inventar els suïssos, poc després de la I Guerra Mundial, per donar sortida als excedents de mantega de cacau. Comercialitzada per primer cop per Nestlé, en forma de barretes, és una pasta feta amb sucre, llet i mantega de cacau (el greix extret de la pasta de cacau). Té un punt de fusió més baix que la resta de xocolates, cosa que la fa més cremosa i especialment fonedissa a la boca, però força impròpia per treballar-la en pastisseria, per la facilitat que té la mantega de cacau per dissociar-se. En no tenir la teobromina del cacau, els efectes euforitzants de la xocolata no es donen en la variant blanca.
300 g de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
líquida per muntar
40 ml de licor de cirera
Cirera
Originària de la regió que envolta el mar Negre, sembla que el romà Lúcul la va acostar la cirera a la Mediterrània duent-la i popularitzant-la a Roma, i el rei francès Lluís XV va manar optimitzar-ne el conreu per fer front al delit que tenia per ella.

Amb flors agrupades en pomells d’entre dues i sis unitats, els fruits que en resulten solen anar també enganxats en parelles, tot i que la varietat picota, gran i sucosa, hagi popularitzat darrerament la presentació sense copoll. Un copoll que, en infusió, ha estat sempre recomanat com a diürètic.

Generalment és rodona i de color fosc, tot i que a casa nostra encara en sobreviuen varietats de colors groguencs i formes allargassades, com la cor de colom i, en altres contrades, d’altres de més petites i àcides, com les griottes franceses, que es conserven en aiguardent.
3 rovells d’ou
2 fulls de gelatina
Gelatina
Producte industrial que dóna nom genèric a altres ingredients capaços d’espessir o solidificar preparats líquids. Obtinguda de l’ebullició perllongada d’ossos, tendrums i teixit conjuntiu —generalment de bovins, per la qual cosa s’eviten les prohibicions d’algunes religions—, que n’extreu les proteïnes. Aquestes, després, són concentrades, deshidratades i convertides en làmines, granulats o pols. Incolora o un punt groguenca, i sense gust ni olor, la gelatina competeix a la cuina amb productes d’origen vegetal (agar-agar) o animal marí (cola de peix). Creada durant la Revolució Francesa pel químic Jean Pierre d’Arcet per intentar pal·liar la fam del moment, no va ser gaire efectiva perquè li mancaven certs aminoàcids essencials. Emprada en la preparació d’'aspics' i flams, avui s’usa industrialment com a espessidor, texturitzant o reductor de calories.
400 g de cireres
80 g de sucre
20 g de mantega
Mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
melindros
Melindro
Tot i tenir, a casa nostra, dos estils de preparació, el tou, més ample, pla i flonjo, que solen preparar les pastisseries, i el dur, emmotllat, més estret i gruixut, endurit per la cocció i més industrial, tot indica que el tradicional és el primer. Pel que sembla, es va crear a la cort del duc de Savoia, a finals del segle XV, en homenatge a una visita que hi va fer el rei de França, i el melindro, 'savoiardi' en italià, ràpidament va ser adoptat per la cuina aristocràtica, que el va emprar com a recipient per a les carlotes. Però també la cuina tradicional hi va dir la seva. I no només a l’hora de preparar-hi el popular tiramisú. La regió italiana de Nàpols en consumeix, durant el temps de Carnaval, per acompanyar el 'sanguinaccio', una llaminadura feta amb xocolata amarga fosa i enriquida amb sang de porc, i que podria molt bé estar en l’origen de la nostra xocolata amb melindros.
o galetes per a la base

Pastís cremós de xocolata blanca Gemma Clofent

Preparació

Traieu el pinyol de les cireres i salteu-les en una paella amb la mantega i el sucre. Afegiu-hi la meitat del licor i pebre negre mòlt al gust.
En uns motlles cilíndrics individuals (d’uns 8 cm de diàmetre) feu una base amb els melindros esmicolats i emborratxeu-los amb el suc de les cireres.
Poseu la gelatina a remullar.
Foneu la xocolata al bany maria. Afegiu-hi la gelatina remullada, el licor restant i els rovells d’ou. Incorporeu-hi delicadament la nata muntada. Repartiu la mescla pels motlles, posant 3 o 4 cireres a dins.
Deixeu refredar els pastissets a la nevera, desemmotlleu-los i decoreu-los amb les cireres i el suc de la seva cocció.