Viure lluny de casa sempre és una experiència enriquidora. Això no vol dir que sigui fàcil, ni molt menys. De vegades hi ha conflictes o malentesos. Molts altres cops, apareixen les nostàlgies i els oblits. En David fa tant de temps que viu a Catalunya que ha superat els malentesos; la nostàlgia a penes treu el nas, i l’oblit dels seus primers anys a Sarajevo s’ha fet l’amo i senyor de la seva vida quotidiana. Al cap i a la fi, com ens passa a tots. M’explica que si els seus pares li haguessin posat per nom 'Borislav', com al seu germà, encara hauria de donar explicacions del seu origen cada cop que coneix algú nou a la feina o al barri o on sigui. Però 'David' no desperta cap curiositat a ningú, aquí. Només quan nota com el mira alguna mare de l’escola bressol quan sent com parla una llengua estranya amb el seu fill se sent observat, diferent, estranger. Perquè en David parla bosnià amb el seu fill, castellà amb l’Elisenda, la seva dona, i català amb qui s’hi adreci en aquesta llengua. Qualsevol rastre d’accent s’ha esvaït i aquest fet també dissipa la curiositat aliena. Que curiós que la curiositat només neixi quan ens topem amb alguna cosa estranya, donant per descomptat que coneixem bé tot el que és propi.
Record d'infància
La curiositat és tan atzarosa com la memòria. Passejant per una fira de productes artesans, en qualsevol festa major, sempre hi ha una paradeta amb encens. Entre somriures, confessa que aquesta olor el fa viatjar en el temps, quan acompanyava l’àvia a l’església. L’encens forma part del paisatge sensitiu de la seva infantesa. A partir d’aquí, ja es detona la memòria: el Nadal, l’any nou..., que en calendari julià se celebren al nostre gener —sempre hem de sumar tretze dies per situar-nos a la cronologia ortodoxa—. Tanmateix, la seva festa favorita arribava el 20 de gener, quan a casa de l’avi celebraven l’Slava. Cada família ortodoxa sèrbia té un sant patró que s’hereta de generació en generació. A casa d’en David s’encomanaven a sant Joan Baptista (Jovandan). I era aleshores quan l’àvia preparava l’'slavski kolač': un pastís dolç, guarnit amb una creu i altres motius ben diversos. També satisfeia els més golafres el 'koljivo' o ('slavsko') 'žito', a base de blat bullit amb sucre i nous mòltes.
Aquesta particularitat dels ortodoxos serbis, d’origen difús, probablement pagà, va ser declarada patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO, el 2014. 'Allà on se celebra l’Slava hi ha un serbi', diu la tradició popular. En David no és serbi. És d’origen bosnià. Una guerra el va dur a Catalunya amb tretze anys. I el gust dolç de l’'slavski kolač' el fa tornar a ser nen.
