Apreciat primer per les seves propietats aromàtiques, ornamentals i medicinals, que no pas per les culinàries, el germà petit dels cítrics va aterrar al nostre país després que ho fessin les taronges i llimones. De polpa dolça i sucosa, la flaire intensa i el color brillant és una recompensa per a tots els sentits. És una fruita idònia per als mandrosos, que abans de menjar una taronja sencera s'estimen més un fruit petit i que només necessita els dits per ser pelar i que, a més a més, no deixa anar suc.
El nom genèric de mandarina designa un gran nombre de varietats, siguin espontanis o produïts a centres experimentals amb la finalitat d'aconseguir arbres més productius i segons el gust del consumidor. Us en descrivim els principals grups varietals comestibles que trobem al mercat:
- Mandarina comuna. És l'orgininària. Cada cop té menys presència al mercat. Té un aspecte una mica més bast que la clementina, i com que la flor pol·linitza fàcilment, acostuma a tenir moltes llavors.
- Clementina. Per la seva qualitat, és la mandarina més cultivada actualment a la Mediterrània. De color i sabor intens, no conté pinyons i té una bona relació entre dolçor i acidesa. Conté més d'un 40% de suc i presenta poca fibra. Pel seu calibre, es ven més barata, però és la més bona.
- Satsuma. És més grossa que les anteriors i de color taronja menys intens. És de qualitat inferior i la producció és molt limitada a les nostres terres. Es pela amb facilitat, ja que la pell és gruixuda.
- Altres varietats. La clemenvilla, fortune o mandarina nova no són mandarines, sinó encreuaments produïts en centres experimentals. Són més grosses, tenen més suc i no tenen pinyols. Maduren a finals de desembre, quan la clementina comença a anar a la baixa.
