CUINA.CAT
17/12/2018Bol de musclos amb vi i picada de julivert i nous / Becky Lawton Becky Lawton
Ja els apreciaven els romans, que n'eren uns grans consumidors i, pel que sembla, havien après a conservar-los. No va ser, però, fins al 1235 que un irlandès, Patrick Walton, va posar en marxa el cultiu de muscleres, inicialment simples estaques a partir de larves. Majoritàriament pertanyen a l'espècie 'Mytilus galloprovincialis', que, a les costes atlàntiques, ha substituït l'original 'Mytilus edulis'. La seva carn pot presentar dues tonalitats, la més ataronjada de les quals correspon a la femella, amb uns fils que recorden l'espart i que el musclo fa servir per adherir-se a les roques. Segregats des d'una part del seu cos, no s'haurien d'arrencar abans de la cocció, per mantenir-los intactes.
Escopinyes
Nom dels bivalves cardítids, amb les valves corbades que donen aparença de cor a la petxina tancada, però que sol reservar-se per l'espècie que abunda a les nostres peixateries, asimètrica, de mida menor i amb les nervadures menys pronunciades que l'altre membre conegut del grup, la petxina de Montserrat. Viu enterrada a la sorra i filtra l'aigua, de la qual obté el plàncton, raó que obliga a sotmetre-la a un purgat per eliminar-ne les restes de sorra o llot que pugui acumular. Culinàriament, la preparació bàsica és la cocció al vapor, aprofitant l'aigua que reté i just perquè obri les valves. Hi ha qui les prepara a la planxa o les incorpora a algun arròs o suquet, pel gust que aporten.
Espinacs
Els espinacs aporten energia, són rics en ferro i uns excel·lents antioxidants. Són una verdura originària de l'antiga Pèrsia que va ser desconeguda pels clàssics. Els àrabs la van portar a Europa a través de la península Ibèrica, i ràpidament va passar a ser apreciada a Itàlia, d'on Caterina de Mèdici la va portar a França i la va popularitzar en casar-se amb Enric II. L'espinac, que es pot consumir cuit o, si les fulles són joves, cru, com a amanida, demana una rentada curosa abans de posar-lo al foc i sense deixar-lo en remull. Combina molt bé amb la llet i derivats, que n'atenuen l'acidesa natural que recomana el consum immediat, un cop cuit. Una cocció que cal fer ràpidament i sense gaire aigua, per evitar que se'n dissipi el sabor. És recomanable incorporar-lo al final de les elaboracions. També combina de manera excel·lent amb els ous.
Amanida de llenties amb endívia vermella Becky Lawton
Llegum marginat a la nostra cuina habitual, tot i la difusió que té en la cuina de l'Àsia central, d'on sembla ser originari, i el Pròxim Orient. A l'Índia, on rep el nom de 'dhal', es conrea en varietats de diversos colors i mida menor, i es ven sencera o sense pell. El més tradicional és cuinar-les amb arròs, molt habitual al País Valencià. Hi ha dos tipus de llenties, una de petita i cocció més curta i una de més grossa, la tradicional de casa nostra.
Filets carn vermella
Bou, vaca i cavall. Aquests tres animals són de carn vermella. Els animals de caça i algunes parts del porc i el xai, en animals madurs, també ho són, i són importants, no imprescindibles, en l'alimentació per la seva aportació de ferro i vitamina B12. Habitualment, com més vermella és la carn més ferro té, aquest és el component característic. Les carns de caça precisament són les que en tenen més. Aquells que pateixen gota han d'anar amb compte amb el consum de carn vermella, ja que els purins que conté incrementen la producció d'àcid úric. A la cuina, es pot consumir crua, si es té cura de la higiene, i cuita, l'opció més recomanable per evitar problemes. Per comprar-la de bona qualitat, millor anar a botigues especialitzades en què us puguin aconsellar.
En vols més?
Susbscriu-te al Newsletter de Cuina i rep cada setmana les millors receptes i les millors propostes gastronòmiques a la teva bústia
© Cuina.cat. Tots els drets reservats. C/ Perú, 186. 08020. Barcelona.
Amb la col·laboració de: