Parents: la sardina té nombrosos familiars, alguns els trobem a les nostres costes i d'altres a mars del nord d'Europa.
- Areng. És semblant a la sardina, però més gran i no viu a la Mediterrània. Molt popular als països nòrdics, es comercialitza fumat o en conserva.
- Anxova. La reina de l'Escala i del golf de Roses. És com es coneix el seitó fresc macerat amb vinagre i conservat amb oli i sal. Es fa servir com a base de salses, patés i vinagretes, entre d'altres.
- Alatxa. Un pèl més petita que la sardina, es cria a l'Atlàntic i a la costa andalusa. Es ven fresca, en conserva i fumada. Es menja marinada, a la brasa o guisada.
- Amploia. Escandinau, se sol trobar en conserva. Dóna un gust especial als entrepans, amb ous o com a guarnició.
- Alosa. Pot arribar al mig metre i pesar tres quilos, i viu al mar fins a la fresa, quan puja riu amunt, on acaba sent pescada. Per cuinar al forn.
Conserva: quan la sardina es pescava en grans quantitats, es tendia a conservar-la de diferents maneres per poder-ne gaudir tot l'any. Una d'aquestes maneres, l'escabetx, és, a més, una de les maneres més gustoses per cuinar-la i menjar-la.
- Sardina de la costa. S'hi ha afegit sal, per assecar-la i conservar-la. La millor opció és fregir-la, fer-la a la brasa o marinar-la amb llimona o vinagre. A la nevera, se n'accentua la salabror.
- Arengada. Coneguda com a 'guàrdia civil' i associada a les penúries, és una sardina en salmorra i es menja crua, en una amanida o amb raïm i olives mortes, o dessalada, per confitar-la.
- 'Mariquita'. Nom popular de la sardina mitjana, que es pot menjar crua. També es pot arrebossar amb aigua i farina, com un bunyol, o empanar-la. Es ven per pes i envasada al buit.
- Sardina en escabetx. També és fresca, però marinada, a parts iguals, amb aigua i vinagre, pebre vermell i llorer. Com més dies passa banyada amb aquesta barreja, més bona és.
Envasada: la primera revolució en l'envasat és del 1795, quan el francès Nicolas Appert se les enginya per esterilitzar al bany maria verdures en gerres de vidre tancades amb taps de suro. La tècnica va complir l'objectiu de mantenir els aliments en bon estat, però el recipient pesava i es trencava fàcilment. El 1810, l'anglès Peter Durand va patentar una llauna segellada que resolia el problema. L'inconvenient és que l'obrellaunes va trigar 45 anys més a aparèixer i, fins llavors, l'envàs només es podia obrir a cop de matxet o baioneta. Les guerres mundials del segle XX van donar impuls a la indústria conservera, fet que va permetre trencar els límits geogràfics i temporals. Amb els anys, es va advertir que la calor no ho mata pas tot, i ara s'esterilitza amb absència total d'oxigen.
