Estem tots d'acord que, contra el que seria lògic i esperable, la cuina catalana és cada cop menys present a Catalunya. Sí, ja sé que hi ha excepcions, però cada cop més poques i més heroiques, confirmant la desastrosa regla que la uniformització, la deslocalització i l'empobriment dels hàbits alimentaris també afecta cultures gastronòmiques tan prestigioses com la francesa o la nostra.
En només dues generacions vam deixar d'aprendre i de reproduir a casa els plats tradicionals que se succeïen al llarg de l'any al ritme de les estacions, els productes de temporada i les celebracions.
Ja no els sabíem o volíem cuinar, però, com que encara ens agradaven, fins fa poc els anàvem a buscar als restaurants i les fondes, que havien esdevingut centres d'interpretació garants del patrimoni gastronòmic on revisitar els peus de porc amb llenegues, la sarsuela, el conill amb cargols, el bacallà amb samfaina, el pollastre amb escamarlans, la crema de Sant Josep o tantes altres especialitats que formaven part de la nostra memòria del gust.
Però la globalització, la digitalització, unes lleis del mercat cada cop més pensades perquè el més gran s'ho endugui tot, per dolent que sigui, i molta irresponsabilitat han aconseguit que fins hi tot canviem aquestes preferències. Enfonsada incomprensiblement la nostra autoestima gastronòmica, ens han fet creure que una esqueixada no pot ser tan atractiva com un sushi, uns cigrons amb espinacs com un hummus, uns fideus a la cassola com uns espaguetis a la carbonara, una escudella com un ramen o un pop roquer de la nostra costa amb patates i allioli com un altre pop, ves a saber d'on, amb Parmentier de patates.
És insostenible la poca oferta de cuina pròpia que hi ha a la Catalunya metropolitana, i a pagès no paren de tancar fondes per falta de relleu. Per això cal una estratègia urgent per protegir la biodiversitat cultural gastronòmica. Perquè si deixem de cuinar i menjar els nostres plats, el món els perdrà, i també perquè sense cuina no tindrem productes ni productors i acabarem passant gana.
Cal educar a les escoles, fer campanyes informatives als mitjans i aconseguir una presència a les xarxes socials que ens torni a fer venir de gust el nostre tresor gastronòmic. Aconseguir inundar les pantalles amb selfies, vídeos i reels sucant pa amb tomàquet, lligant allioli, assaborint romesco o fent el milhomes perquè ens estem menjat un suquet que hi canten els àngels.
Hem de tornar a normalitzar que, quan pensem en quin lloc anirem a menjar, se'ns acudeixin primer els restaurants de cuina nostrada... El que seria lògic, vaja.