La directora sovint em proposa temes per a aquesta pàgina de reflexió. I li ho agraeixo, perquè m'ajuda a rumiar sobre aspectes de l'actualitat que potser no m'hauria plantejat.
Aquesta vegada, m'ha demanat què em semblaria escriure sobre si realment els cuiners poden contribuir a fer un món millor. El tema és escaient perquè, des de fa temps, hi ha xefs que no només són reconeguts amb estrelles, sinó també com a estrelles. Estrelles que allà on van susciten cues de gent pregant-los de fer-s'hi selfies per la seva dimensió de famosos, cosa que abans només passava amb músics de rock, actors de cine i futbolistes del Barça.
Però és que, per si això no fos prou, darrerament alguns també comencen a rebre distincions que, en principi, crèiem reservades a personalitats que excel·lien en àmbits com la ciència, l'art i l'ajuda humanitària.
I és just que els qui des de la cuina s'hagin significat pel seu compromís amb la cultura, amb la salut i amb la sostenibilitat, o per les seves accions solidàries, o perquè, fins i tot, han estat capaços d'alimentar poblacions en situacions d'emergència causades per desastres naturals o conflictes bèl·lics rebin els honors que mereixen.
També és cert que no es pot confondre l'excepció amb la regla i pensar que tots els xefs són sants o superherois. Ni a ells se'ls en pot anar la pinça creient-se massa importants ni nosaltres podem ser tan ingenus d'empassar-nos que uns quants restauradors per si sols tenen capacitat per redreçar les dinàmiques autodestructives que genera la nostra espècie, per desgràcia.
Ara bé, és important entendre que dedicar-se a fer menjar imprimeix caràcter. Perquè alimentar persones és un acte essencial que requereix exercitar alhora la generositat i la responsabilitat.
També és evident que, havent-hi tantes persones al món que necessitem menjar cada dia, la manera en què decidim fer aquest menjar tindrà necessàriament una repercussió importantíssima en l'esdevenir de la humanitat i de tot el planeta.
Això vol dir que, efectivament, Judith Càlix té raó, els cuiners poden contribuir a fer un món millor, i aquesta capacitat és alhora un compromís. Ara bé, com que tots dos vam tenir la sort de conèixer i aprendre de Carme Junyent, sé que la Judith vol dir els cuiners i les cuineres. I no només els professionals, també els que fem el dinar o el sopar per a la família cada dia, perquè la responsabilitat és de tots i cadascú.
Com acaba Joan Maragall el seu Elogi del viure: "El món s'adobaria bé tot sol, només que cadascú fes el seu deure amb amor, a casa seva".
