Amb l'estrena de l'any natural, torna a esclatar la vida als marges, i tot són flors i violes i refilar de mallerengues. Ortigues, colitxos, pimpinelles, margaridoies, màstecs, cards i calabruixes se'ns ofereixen fragants per regalar en ramellets a les belles dames, per decorar barrets de palla, per complementar amanides, per envinagrar-los o fregir-los, o per servir-los bullits uns pocs minuts com a verdura.
De tota aquesta flora, és clar, també en podem fer truites. Alguna classe de divina providència va fer coincidir la fecunditat dels prats amb la reviscolada de les gallines, que reprenen la posta dels ous a tota marxa un cop acabada la muda de l'abric d'hivern, i responent a l'arribada del bon temps i l'augment de la llum diürna. Quina sincronia! Tot sembla pensat expressament perquè puguem fer les millors truites de l'any: les truites d'espàrrecs, que són cosa més catalana, gairebé, que pujar a Montserrat en cremallera.
Precisament, l'altre dia, sortint de Barcelona en cotxe per la Diagonal, al marge que queda a mà dreta de la B-23 en direcció Llobregat, vaig trobar un senyor collint espàrrecs. La visió em va provocar una alegria inexplicable. Trobar natura salvatge i comestible en una gran ciutat dona peu a mantenir viva l'esperança que no tot està perdut, i que la vida silvestre sempre acaba trobant camí per seguir prosperant, tot i les dificultats. I també em va fer molta enveja. Hauria volgut ser ell. El xut d'adrenalina i cofoisme que provoca tornar a casa amb alguna cosa comestible al cistell que hagi sigut caçada amb les pròpies mans encén una part molt primitiva del cervell. Aquesta llum íntima és feta meitat d'orgull neandertal, meitat brillo del miserable que habita al fons de cadascun de nosaltres i que es rabeja amb tot el que s'aconsegueix de franc.
Jo he espigolat espàrrecs a les jardineres que queden a l'alçada del pit al carreró del lateral del carrer de Nicaragua, allà on s'ajunta amb Marquès de Sentmenat. L'altura de les jardineres és informació rellevant: tot el que creix al peu dels arbres de ciutat és regat amb pixums de gos. Un altre lloc on acostumo a collir-ne és PortAventura. Sobretot a la Mediterrània i a la Polinèsia, amb aquells vaporitzadors i humidificadors de l'ambient tan ben parits que tenen funcionant a l'estiu. Sempre que hi vaig en faig un bon feix, que cullo amb la tranquil·litat d'esperit que em dona saber que al parc no hi deixen entrar gossos.
