La lluita contra la pandèmia es preveia difícil i llarga, però ho ha estat més del que ens esperàvem. Pel camí, hem perdut molts restaurants, però molts altres han sobreviscut i, fins i tot, n’han obert de nous. Aquest estiu és el moment de donar-los tot
"Tota la ciutat va sortir al carrer percelebrar aquell minut en què el temps del patiment s’acabava i el de l’oblit no havia començat”.
Us sona? Fa més d’un any ja vaig recórrer a aquesta cita de La pesta, d’Albert Camus, per preguntar-me si, quan poguéssim, tornaríem a sortir sense por per recuperar l’espai públic, retrobar els amics i compartir-hi àpats.
Aquesta travessa ha estat encara més llarga i dura del que semblava. Molts establiments no han pogut aguantar. Trobarem a faltar tots els que han tancat, alguns els trobarem a faltar molt. Però aquest malson comença a acabar-se. I, malgrat tot, la vida ha de continuar. La vida té tanta voluntat i astúcia que, per fotuda que estigui la cosa, sempre s’obre pas.
Ens va fer molta por que ens prenguessin els carrers. Temíem que els escanyapobres aprofitessin per quedar-s’ho tot: la distribució, els locals, les cuines... fins i tot el coneixement i el control sobre els nostres gustos i preferències a temps real...
Però molts petits han sobreviscut, fins i tot n’han nascut de nous amb talent i ganes. No només a casa nostra, sembla que al món sencer la resistència dels bars i els restaurants independents ha estat heroica. I també s’han adonat que els veïns són els millors clients.
Valor real
Alhora, els clients ens hem adonat del valor real que tenen. Que els necessitem no només perquè ens sadollin i ens alimentin amb més o menys refinament. Sobretot ens calen per poder sortir, per obrir-nos, per moure’ns i anar als llocs. I perquè són espais de trobada. Perquè, com va dir el clàssic, no seiem a taula per menjar, sinó per menjar junts. Perquè som animals tan socials que fins i tot un acte estrictament individual com el d’alimentar-nos no ens agrada si no és compartit.
De fet, un estudi publicat poc abans del tancament per The Times ja demostrava que menjar sol era la primera causa no patològica d’infelicitat declarada. I per això tenim tantes ganes de tornar al bar del barri, al restaurant del poble, a la fonda del lloc, a la terrassa de la plaça o davant del mar per cuidar el cos i l’esperit i celebrar la vida i la companyia.
Prometo que jo, aquest estiu, ho faré sortint i voltant tant com pugui per compartir àpats i vins amb família, amics, saludats i fins noves coneixences que em regalin ensenyaments i em facin tastar coses noves o revisitar-ne de velles.
I brindaré pels petits, per les tavernes i les cases de menjar valentes i generoses que s’abasteixen i alhora tenen cura de tot allò que és proper i fan que els carrers estiguin vius i el món sigui un lloc millor, més just i gustós.
