L'humà que triomfa i venç la força maligna que el té aclofat al sofà un dissabte a la tarda es mereix que se'l tracti d'heroi. Benaurats els qui troben la manera d'arrencar la vista de la pel·li de tarda i saltar, enfaristolats, al crit de "Va, que farem aquell pastís que vaig veure l'altre dia a Instagram!", o "Vinga, que si m'hi poso ara, demà tindrem pollastre indi per dinar!".
No és just que, quan ja hi són ficats, disposats a seguir la recepta, les ganes de cuinar se'ls estavellin contra una llista d'ingredients gairebé impossibles d'aconseguir. Lemongrass, arxiota, ruibarbre, T-bone, buttermilk, sour cream, llet evaporada, shortening i tota mena d'animals mitològics que no hi ha manera de trobar a les botigues. Per això és tan reconfortant recórrer als receptaris clàssics: si algun ingredient és difícil de trobar, a la mateixa recepta t'indiquen com aconseguir-ne.
És el cas, per exemple, de la fórmula de Teòfil, un monjo benedictí nascut el 1070, per fabricar or a partir de quatre coses senzilles: coure vermell (a Renfe en van plens), sang humana (qui no en té a mà o dins la mà?), vinagre (a l'armariet de sobre la campana extractora) i pols de basilisc.
Teòfil és conscient que no hi ha basiliscs al supermercat i, a manera de preàmbul, ens explica com fer-ne: només cal col·locar dos galls en un sot a terra cobert de pedres perquè no hi entri gaire llum. Tard o d'hora, els dos mascles copularan i pondran ous, i tocarà posar gripaus al lloc dels galls a covar-los. Dels ous, en naixeran pollets mascles i, al cap de set dies, els creixeran cues de serp i esdevindran basiliscs!
En acabat, n'hi haurà prou d'enterrar aquests basiliscs durant sis mesos perquè creixin forts a força de rosegar terrossos, incinerar-los, recollir-ne les cendres, barrejar aquesta pols amb la sang seca d'un home pèl-roig i rematar-ho amb un raget de vinagre, com els bons romescos. Aplicant aquesta mescla a làmines fines de coure vermell roent, s'aconsegueix un or estupend i de primeríssima qualitat. Bon profit!
