Amanida de bou de mar

Per Xavier Pellicer

Tipus de plat Primer

Dificultat Mitjana

Racions 4

Ingredients

4 pinces de bou de mar bullides
4 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
50 g de mantega
Mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.
500 g de patates
100 g de llet
escarola
Escarola
Verdura d’amanir emparentada directament amb la xicoia i originària, també, de la regió mediterrània, on grecs i romans les empraven com a herbes medicinals. Va ser cap al segle XIV quan l’ús de l’escarola com a ingredient cru es va generalitzar, a Europa, juntament amb l’esmentada xicoia, que també es conreava.

De fulles més grosses i retallades, el pomell que formen té la part central més blanca i tendra, opció que s’afavoreix tot lligant-les durant el temps previ a la collita, afavorint-ne el blanqueig, que, de passada, en redueix l’amargor. Amb tendència a pansir-se, es pot conservar uns dies embolicada amb un drap humit. A casa nostra, se sol menjar crua, tallada en el darrer moment i amanida amb vinagreta o salses del tipus xató, i altres cuines europees l’incorporen en plats com ara quiches o brasejats.
i 'mizune'
api-rave
Api-rave
Tot i ser mediterrani, aquest parent de l’api no és apreciat aquí. A l’Europa central, en canvi, esvalora i es menja ratllat en amanides o bullit i fet puré. Conreat per la base de la tija, engruixida i formant un bulb de superfície rugosa i amb arrels a la base, es ven sense fulles ni arrels, però amb pell, ja que tendeix a perdre humitat. Com que té tendència a enfosquir-se per contacte amb l’aire, quan es talla s’ha de regar amb llimona o vinagre. Cal una cocció moderada (10-15 min), ja que, altrament, agafa una textura gomosa. També accepta el brasejat i la combinació clàssica amb beixamel, prèvia al gratinat.

Per a la vinagreta:

oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
vinagre i mostassa
Mostassa
Condiment fet amb llavors de plantes de mostassa negra i groga més o menys mòltes i mesclades amb líquid (vi, most, agràs, vinagre...) que permeti conservar-les. Les varietats més populars deriven dels gremis medievals francesos: la de Meaux (dita 'antiga'), de grans negres i grocs trencats, posats en vinagre i de textura granulosa, i la de Dijon, de grans grocs polvoritzats, posats en suc de raïm i de textura uniforme.
antiga

Per a la maionesa de porradell:

2 rovells
2 dl d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
20 g de porradell picat
sal

Amanida de bou de mar

Ingredients

4 pinces de bou de mar bullides
4 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
50 g de mantega
Mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.
500 g de patates
100 g de llet
escarola
Escarola
Verdura d’amanir emparentada directament amb la xicoia i originària, també, de la regió mediterrània, on grecs i romans les empraven com a herbes medicinals. Va ser cap al segle XIV quan l’ús de l’escarola com a ingredient cru es va generalitzar, a Europa, juntament amb l’esmentada xicoia, que també es conreava.

De fulles més grosses i retallades, el pomell que formen té la part central més blanca i tendra, opció que s’afavoreix tot lligant-les durant el temps previ a la collita, afavorint-ne el blanqueig, que, de passada, en redueix l’amargor. Amb tendència a pansir-se, es pot conservar uns dies embolicada amb un drap humit. A casa nostra, se sol menjar crua, tallada en el darrer moment i amanida amb vinagreta o salses del tipus xató, i altres cuines europees l’incorporen en plats com ara quiches o brasejats.
i 'mizune'
api-rave
Api-rave
Tot i ser mediterrani, aquest parent de l’api no és apreciat aquí. A l’Europa central, en canvi, esvalora i es menja ratllat en amanides o bullit i fet puré. Conreat per la base de la tija, engruixida i formant un bulb de superfície rugosa i amb arrels a la base, es ven sense fulles ni arrels, però amb pell, ja que tendeix a perdre humitat. Com que té tendència a enfosquir-se per contacte amb l’aire, quan es talla s’ha de regar amb llimona o vinagre. Cal una cocció moderada (10-15 min), ja que, altrament, agafa una textura gomosa. També accepta el brasejat i la combinació clàssica amb beixamel, prèvia al gratinat.

Per a la vinagreta:

oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
vinagre i mostassa
Mostassa
Condiment fet amb llavors de plantes de mostassa negra i groga més o menys mòltes i mesclades amb líquid (vi, most, agràs, vinagre...) que permeti conservar-les. Les varietats més populars deriven dels gremis medievals francesos: la de Meaux (dita 'antiga'), de grans negres i grocs trencats, posats en vinagre i de textura granulosa, i la de Dijon, de grans grocs polvoritzats, posats en suc de raïm i de textura uniforme.
antiga

Per a la maionesa de porradell:

2 rovells
2 dl d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
20 g de porradell picat
sal

Preparació

Escaldeu els tomàquets en aigua bullent i refredeu-los en aigua i gel. Peleu-los i talleu-los per la meitat, traieu-ne les granes, reserveu-les i talleu-los a daus.
Peleu les patates i talleu-les a trossos regulars. Coeu la patata i l’api-rave tot junt fins que sigui ben tou. Afegiu-hi una mica de llet calenta i de mantega. Tritureu-ho i passeu-ho per una estamenya. Si us queda molt espès, afegiu-hi un xic de suc de la cocció.
Per a la maionesa de porradell, passeu per la batedora l’oli d’oliva amb el porradell picat i coleu-ho. Poseu els rovells amb un polsim de sal en un bol i barregeu-ho amb una vareta. Aneu-ho lligant amb l’oli de porradell fins que us quedi una maionesa ben emulsionada.
Amaniu els daus de tomàquet amb la vinagreta i col·loqueu-los al fons del got. Amaniu els enciams i col·loqueu-los a sobre del tomàquet. Peleu les pinces de bou de mar. Guardeu la part de dalt i esmicoleu-ne l’altra. Afegiu-hi la crema de patata i api-rave. I disposeu la part de dalt de la pinça de bou al damunt de la preparació amb una cullerada de maionesa de porradell.