Amanida de carxofes amb pernil de gla i vinagreta de carquinyolis

Per Jordi Vilà

Tipus de plat Primer

Dificultat Baixa

Temps 30

Racions 4

Ràpida i senzilla

Ingredients

200 g de pernil
Pernil
Cuixa del porc que, a força de consumir-la crua però conservada en sal o cuita en aigua i sal, tot i batejar-la sovint com a 'pernil dolç', en comptes de 'pernil cuit', hem anat retirant del nostre receptari, tot oblidant que, durant molts segles, va ser una peça bàsica dels àpats de celebració, de bracet amb la clàssica peça d’aviram.

Generalment tallada per sota de l’articulació del taló, tot retirant-ne la part del peu, la cuixa es pot desossar per obtenir-ne la carn magra, amb la qual preparar talls convencionals, o mantenir-se tal qual, amb l’os, i coure-la sencera, tot conservant-ne una mica del greix superficial.

Amb l’inconvenient que suposa la mida, aquest pernil es pot coure submergit en líquid (bullit), en ambient humit (brasejat) o directament en ambient sec, al forn –la preparació més habitual–, embolicat amb crosta o no.
de gla
8 carxofes
oli, sal i pebre

Per a la vinagreta:

200 g d’oli verge
60 g de vinagre cabernet
60 g de carquinyolis
Carquinyoli
Pasta seca dolça tradicional que s’elabora a moltes viles del país, les quals se’n disputen la supremacia, amb un cert avantatge per a l’Espluga de Francolí i Caldes de Montbui. Feta amb ous, llet, sucre, farina i ametlles torrades senceres —fàcilment apreciables en els talls—, la massa base, a la qual cada pastisser sol aportar el seu toc en forma d’aromes o sabors peculiars, es treballa donant-li una forma allargada i, un cop enfornada, es talla a llesques característiques. Consumits generalment com a galetes i acompanyats de vi dolç o similar —en què es xopen i s’estoven en el cas de la suca-mulla—, són també un ingredient comú de moltes picades de la cuina catalana tradicional, precisament per l’aportació conjunta de pasta cuita de farina i ametlles, ingredients que ajuden a lligar i espessir les salses.

Per a la barreja d’enciams:

50 g ruca
Ruca
Herba originària del sud d’Europa i l’oest de l’Àsia, la cuina italiana la posa en amanides i plats de pasta. Gairebé té les mateixes propietats que la mostassa o que els créixens. Antiescorbútica, diürètica i estimulant, Dioscòrides deia que menjada en grans quantitats, incitava a la luxúria. N’hi ha dues classes. La ruca salvatge (Eruca vesicaria) és de fulles carnoses, allargassades i dentades, amb un pecíol llarg, gruixut i a voltes fi brós. És de sabor intens, lleugerament àcid i amb un punt d’amargor, ric, herbaci i picant, mentre que la ruca cultivada (Eruca sativa) té un cicle de cultiu curt, de sabor una mica picant i agradable, i les fulles són més amples. La ruca se sol menjar crua i només les fulles més petites i tendres, en amanides i barrejada amb vegetals. Amaniu-la amb una vinagreta suau o amb un bon oli d’oliva i formatge ratllat. En plats de pasta, es recomana afegir-la al final de la cocció, com si fos una herba aromàtica.
4 minicarbassons en flor
1 escarola
Escarola
Verdura d’amanir emparentada directament amb la xicoia i originària, també, de la regió mediterrània, on grecs i romans les empraven com a herbes medicinals. Va ser cap al segle XIV quan l’ús de l’escarola com a ingredient cru es va generalitzar, a Europa, juntament amb l’esmentada xicoia, que també es conreava.

De fulles més grosses i retallades, el pomell que formen té la part central més blanca i tendra, opció que s’afavoreix tot lligant-les durant el temps previ a la collita, afavorint-ne el blanqueig, que, de passada, en redueix l’amargor. Amb tendència a pansir-se, es pot conservar uns dies embolicada amb un drap humit. A casa nostra, se sol menjar crua, tallada en el darrer moment i amanida amb vinagreta o salses del tipus xató, i altres cuines europees l’incorporen en plats com ara quiches o brasejats.
1 creixen
1 xirivia
1 endívia
Endívia
Descoberta per casualitat per un pagès belga a meitats del segle XIX. Derivada de la xicoira, ha de créixer en absència de llum i en un ambient càlid i humit. Les millors són les blanques, de forma afinada i amb dues úniques fulles a la part exterior. Actualment, també hi ha l'endivia roja, fruit d'una hibridació amb el radiccio, que resulta menys amargant que la tradicional. Bona part de l'amargor es concentra en el tronxo de la base, que se sol retirar fent un con amb l'ajut d'un ganivet. Consumida crua, a casa nostra, als Països Baixos es menja brasejada o embolicada amb pernil i gratinada. Convé preparar-la en el darrer moment, per evitar que ennegreixi i n'augmenti l'amargor.
1 enciam vermell
1 fulla de roure

Amanida de carxofes amb pernil de gla i vinagreta de carquinyolis

Ingredients

200 g de pernil
Pernil
Cuixa del porc que, a força de consumir-la crua però conservada en sal o cuita en aigua i sal, tot i batejar-la sovint com a 'pernil dolç', en comptes de 'pernil cuit', hem anat retirant del nostre receptari, tot oblidant que, durant molts segles, va ser una peça bàsica dels àpats de celebració, de bracet amb la clàssica peça d’aviram.

Generalment tallada per sota de l’articulació del taló, tot retirant-ne la part del peu, la cuixa es pot desossar per obtenir-ne la carn magra, amb la qual preparar talls convencionals, o mantenir-se tal qual, amb l’os, i coure-la sencera, tot conservant-ne una mica del greix superficial.

Amb l’inconvenient que suposa la mida, aquest pernil es pot coure submergit en líquid (bullit), en ambient humit (brasejat) o directament en ambient sec, al forn –la preparació més habitual–, embolicat amb crosta o no.
de gla
8 carxofes
oli, sal i pebre

Per a la vinagreta:

200 g d’oli verge
60 g de vinagre cabernet
60 g de carquinyolis
Carquinyoli
Pasta seca dolça tradicional que s’elabora a moltes viles del país, les quals se’n disputen la supremacia, amb un cert avantatge per a l’Espluga de Francolí i Caldes de Montbui. Feta amb ous, llet, sucre, farina i ametlles torrades senceres —fàcilment apreciables en els talls—, la massa base, a la qual cada pastisser sol aportar el seu toc en forma d’aromes o sabors peculiars, es treballa donant-li una forma allargada i, un cop enfornada, es talla a llesques característiques. Consumits generalment com a galetes i acompanyats de vi dolç o similar —en què es xopen i s’estoven en el cas de la suca-mulla—, són també un ingredient comú de moltes picades de la cuina catalana tradicional, precisament per l’aportació conjunta de pasta cuita de farina i ametlles, ingredients que ajuden a lligar i espessir les salses.

Per a la barreja d’enciams:

50 g ruca
Ruca
Herba originària del sud d’Europa i l’oest de l’Àsia, la cuina italiana la posa en amanides i plats de pasta. Gairebé té les mateixes propietats que la mostassa o que els créixens. Antiescorbútica, diürètica i estimulant, Dioscòrides deia que menjada en grans quantitats, incitava a la luxúria. N’hi ha dues classes. La ruca salvatge (Eruca vesicaria) és de fulles carnoses, allargassades i dentades, amb un pecíol llarg, gruixut i a voltes fi brós. És de sabor intens, lleugerament àcid i amb un punt d’amargor, ric, herbaci i picant, mentre que la ruca cultivada (Eruca sativa) té un cicle de cultiu curt, de sabor una mica picant i agradable, i les fulles són més amples. La ruca se sol menjar crua i només les fulles més petites i tendres, en amanides i barrejada amb vegetals. Amaniu-la amb una vinagreta suau o amb un bon oli d’oliva i formatge ratllat. En plats de pasta, es recomana afegir-la al final de la cocció, com si fos una herba aromàtica.
4 minicarbassons en flor
1 escarola
Escarola
Verdura d’amanir emparentada directament amb la xicoia i originària, també, de la regió mediterrània, on grecs i romans les empraven com a herbes medicinals. Va ser cap al segle XIV quan l’ús de l’escarola com a ingredient cru es va generalitzar, a Europa, juntament amb l’esmentada xicoia, que també es conreava.

De fulles més grosses i retallades, el pomell que formen té la part central més blanca i tendra, opció que s’afavoreix tot lligant-les durant el temps previ a la collita, afavorint-ne el blanqueig, que, de passada, en redueix l’amargor. Amb tendència a pansir-se, es pot conservar uns dies embolicada amb un drap humit. A casa nostra, se sol menjar crua, tallada en el darrer moment i amanida amb vinagreta o salses del tipus xató, i altres cuines europees l’incorporen en plats com ara quiches o brasejats.
1 creixen
1 xirivia
1 endívia
Endívia
Descoberta per casualitat per un pagès belga a meitats del segle XIX. Derivada de la xicoira, ha de créixer en absència de llum i en un ambient càlid i humit. Les millors són les blanques, de forma afinada i amb dues úniques fulles a la part exterior. Actualment, també hi ha l'endivia roja, fruit d'una hibridació amb el radiccio, que resulta menys amargant que la tradicional. Bona part de l'amargor es concentra en el tronxo de la base, que se sol retirar fent un con amb l'ajut d'un ganivet. Consumida crua, a casa nostra, als Països Baixos es menja brasejada o embolicada amb pernil i gratinada. Convé preparar-la en el darrer moment, per evitar que ennegreixi i n'augmenti l'amargor.
1 enciam vermell
1 fulla de roure

Amanida de carxofes amb pernil de gla i vinagreta de carquinyolis

Preparació

Netegeu les carxofes, talleu-les en quatre parts. Talleu el pernil a làmines.
Netegeu bé tots els enciams, escorreu-los per separat, si pot ser amb la centrifugadora. Barregeu-los.
Per a la vinagreta: barregeu tots els ingredients i passeu-los, immediatament després, per la batedora.
A l’hora d’acabar el plat, salteu les carxofes en una paella amb oli i sal. Quan estigueu a punt d’acabar, incorporeu-hi una punta de pebre.
Muntatge: en el centre del plat, poseu-hi 4 trossos de carxofa. A sobre, l’enciam amanit amb la vinagreta, 4 trossos més de carxofa i el pernil de gla. Acabeu-ho posant-hi una mica més d’enciams.