Amanida de formatge i ruca sobre una torrada de codonyat i vinagreta

Per Mey Hofmann

Tipus de plat Primer

Dificultat Baixa

Temps 20

Racions 4

Ràpida i senzilla Vegetariana

Ingredients

4 llesques de pa rústic (de 50 g cadascuna)
250 g de formatge cremós (tipus brie o Tou dels Til·lers…)
40 g de codonyat
80 ml de vinagreta
40 g de ruca
Ruca
Herba originària del sud d’Europa i l’oest de l’Àsia, la cuina italiana la posa en amanides i plats de pasta. Gairebé té les mateixes propietats que la mostassa o que els créixens. Antiescorbútica, diürètica i estimulant, Dioscòrides deia que menjada en grans quantitats, incitava a la luxúria. N’hi ha dues classes. La ruca salvatge (Eruca vesicaria) és de fulles carnoses, allargassades i dentades, amb un pecíol llarg, gruixut i a voltes fi brós. És de sabor intens, lleugerament àcid i amb un punt d’amargor, ric, herbaci i picant, mentre que la ruca cultivada (Eruca sativa) té un cicle de cultiu curt, de sabor una mica picant i agradable, i les fulles són més amples. La ruca se sol menjar crua i només les fulles més petites i tendres, en amanides i barrejada amb vegetals. Amaniu-la amb una vinagreta suau o amb un bon oli d’oliva i formatge ratllat. En plats de pasta, es recomana afegir-la al final de la cocció, com si fos una herba aromàtica.
1 poma Granny Smith
Granny smith
Varietat de poma l’origen de la qual la història atribueix a l’australiana Mary Ann Smith, que, el 1868, als 69 anys, va obtenir-ne els primers fruits. De fet, 'granny' significa ‘àvia’. De color verd intens, per la clorofil·la, i de polpa forta, acidulada i sucosa, aquesta poma (símbol de la casa discogràfica dels Beatles) deu gran part de les propietats al fet de ser collida quan té uns 150 dies. Altrament, agafaria un color groguenc similar al de la resta de varietats. Introduïda a Europa cap al 1935, les seves característiques la fan ideal tant per menjar-la crua com per cuinar-la, i és la varietat amb què se solen preparar els pastissos de poma. La polpa s’ennegreix més lentament que la de la majoria de pomes, ideal per a les amanides.

Per a la vinagreta:

60 ml d'oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
10 g de pinyons picats
10 ml de vinagre de poma
Vinagre de poma
També s’anomena 'vinagre de sidra', perquè la producció d’aquesta beguda és una etapa prèvia necessària per obtenir-lo, com ho és la del vi per obtenir el vinagre tradicional. Conegut des del temps d’Hipòcrates, que ja el recomanava, per les propietats medicinals, derivades de la presència de substàncies específiques de la poma i els seus derivats, es tenia per desinfectant, com tots els vinagres, i laxant. També es considerava cremador de greixos i, per tant, era molt valorat per als règims aprimadors i, a la cuina, s’ha convertit en habitual per a les amanides i imprescindible per als plats de peix i crustacis —i per a les salses acompanyants, com l’holandesa o la bearnesa— que requereixen alguna mena de vinagre. El sabor més suau i delicat i l’acidesa menys agressiva que el vinagre de vi ho justifiquen plenament.
1 gra d’all

Amanida de formatge i ruca sobre una torrada de codonyat i vinagreta

Ingredients

4 llesques de pa rústic (de 50 g cadascuna)
250 g de formatge cremós (tipus brie o Tou dels Til·lers…)
40 g de codonyat
80 ml de vinagreta
40 g de ruca
Ruca
Herba originària del sud d’Europa i l’oest de l’Àsia, la cuina italiana la posa en amanides i plats de pasta. Gairebé té les mateixes propietats que la mostassa o que els créixens. Antiescorbútica, diürètica i estimulant, Dioscòrides deia que menjada en grans quantitats, incitava a la luxúria. N’hi ha dues classes. La ruca salvatge (Eruca vesicaria) és de fulles carnoses, allargassades i dentades, amb un pecíol llarg, gruixut i a voltes fi brós. És de sabor intens, lleugerament àcid i amb un punt d’amargor, ric, herbaci i picant, mentre que la ruca cultivada (Eruca sativa) té un cicle de cultiu curt, de sabor una mica picant i agradable, i les fulles són més amples. La ruca se sol menjar crua i només les fulles més petites i tendres, en amanides i barrejada amb vegetals. Amaniu-la amb una vinagreta suau o amb un bon oli d’oliva i formatge ratllat. En plats de pasta, es recomana afegir-la al final de la cocció, com si fos una herba aromàtica.
1 poma Granny Smith
Granny smith
Varietat de poma l’origen de la qual la història atribueix a l’australiana Mary Ann Smith, que, el 1868, als 69 anys, va obtenir-ne els primers fruits. De fet, 'granny' significa ‘àvia’. De color verd intens, per la clorofil·la, i de polpa forta, acidulada i sucosa, aquesta poma (símbol de la casa discogràfica dels Beatles) deu gran part de les propietats al fet de ser collida quan té uns 150 dies. Altrament, agafaria un color groguenc similar al de la resta de varietats. Introduïda a Europa cap al 1935, les seves característiques la fan ideal tant per menjar-la crua com per cuinar-la, i és la varietat amb què se solen preparar els pastissos de poma. La polpa s’ennegreix més lentament que la de la majoria de pomes, ideal per a les amanides.

Per a la vinagreta:

60 ml d'oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
10 g de pinyons picats
10 ml de vinagre de poma
Vinagre de poma
També s’anomena 'vinagre de sidra', perquè la producció d’aquesta beguda és una etapa prèvia necessària per obtenir-lo, com ho és la del vi per obtenir el vinagre tradicional. Conegut des del temps d’Hipòcrates, que ja el recomanava, per les propietats medicinals, derivades de la presència de substàncies específiques de la poma i els seus derivats, es tenia per desinfectant, com tots els vinagres, i laxant. També es considerava cremador de greixos i, per tant, era molt valorat per als règims aprimadors i, a la cuina, s’ha convertit en habitual per a les amanides i imprescindible per als plats de peix i crustacis —i per a les salses acompanyants, com l’holandesa o la bearnesa— que requereixen alguna mena de vinagre. El sabor més suau i delicat i l’acidesa menys agressiva que el vinagre de vi ho justifiquen plenament.
1 gra d’all

Amanida de formatge i ruca sobre una torrada de codonyat i vinagreta

Preparació

Per a la vinagreta: fregueu l’all pel bol on fareu la vinagreta. Barregeu tots els ingredients i deixeu-los madurar.
Torreu el pa i unteu-lo amb una fina capa de codonyat. Afegiu-hi el formatge tallat a làmines d’1 cm de gruix.
Escalfeu-ho al forn, o bé al grill, 1 min. Afegiu-hi per damunt la ruca i la poma tallada a daus petits. Amaniu-ho amb la salsa vinagreta de pinyons.