Amanida de mango i kiwis amb llagostins

Per Pep Nogué

Tipus de plat Primer

Dificultat Baixa

Temps 10

Racions 4

Ràpida i senzilla Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

1 escarola
Escarola
Verdura d’amanir emparentada directament amb la xicoia i originària, també, de la regió mediterrània, on grecs i romans les empraven com a herbes medicinals. Va ser cap al segle XIV quan l’ús de l’escarola com a ingredient cru es va generalitzar, a Europa, juntament amb l’esmentada xicoia, que també es conreava.

De fulles més grosses i retallades, el pomell que formen té la part central més blanca i tendra, opció que s’afavoreix tot lligant-les durant el temps previ a la collita, afavorint-ne el blanqueig, que, de passada, en redueix l’amargor. Amb tendència a pansir-se, es pot conservar uns dies embolicada amb un drap humit. A casa nostra, se sol menjar crua, tallada en el darrer moment i amanida amb vinagreta o salses del tipus xató, i altres cuines europees l’incorporen en plats com ara quiches o brasejats.
de cabell d'àngel
4 kiwis
Kiwi
Fruit originari de la Xina, on ja era conegut i consumit cap a l’any 1000 aC. Però va caldre esperar fins a principis del segle xx perquè arribés a Nova Zelanda —on va ser millorat—, i fins a mitjan segle xx per a la seva difusió mundial. Batejat primer com 'grosella de la Xina', la necessitat d’un nom comercial i la semblança llunyana amb l’ocell símbol d’aquell país, el kiwi, va fer que rebés aquest nom. Recomanable tant per les seves qualitats nutritives —té més vitamina C que la taronja— com pel fet que madura un cop s’ha collit. A la nostra voluntat. Aturat pel fred, el procés es reprèn en posar-lo a temperatura ambient. Fins i tot es pot accelerar, posant-lo en una bossa amb una poma o una banana. Les llavors negres que envolten el cor de color clar són comestibles, però cal eliminar-les si en fem suc perquè, triturades, amarguegen.
verds
1 mango
Mango
Fruit d’un arbre originari de l’Índia, on es conreava ja fa 6.000 anys. Portat al Brasil pels portuguesos a principis del segle XVIII, s’ha anat escampant arreu de la zona més o menys càlida del planeta, però sense arribar a ser una fruita dominant. Potser per l’inconvenient del pinyol gros, aplanat i arrapat a la polpa, que en dificulta la separació, o de la pela, de gust irritant, que cal eliminar curosament.
madur
16 llagostins
1 fulla de llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.
1 bergamota (o una llima
Llima
Va arribar a la Península Ibèrica i al nord d’Àfrica des de l’Orient Pròxim durant l’edat mitjana. N’hi ha de diverses varietats: l’amargant o agre (Citrus aurantifolia), coneguda com a llimona mexicana, l’àcida (Citrus latifolia), que es coneix com la llima o llimona de Tahití o la llima persa, i la dolça (Citrus limetta). Es cultiven en zones temperades i en zones tropicals i subtropicals de tot el món. El sabor va en funció de la varietat, més àcides o més dolces. S’han d’escollir peces que pesin i que tinguin la pell ferma, brillant, de color verd intens i sensetaques ni talls. No s’han d’agafar toves o que presentin una forma dessecada o poc pesada, símptoma d’envelliment. Es fan servir per als mateixos usos que les llimones: per amanir plats, amanides, begudes, postres i combinats, però també per a fer receptes de cuina tropical, com el ceviche peruà. Per la seva frescor i alegria al nas, és ideal per a gelats, sorbets i granissats, i dóna un toc d’alegria a les postres i els combinats de fruita. Se’n poden elaborar conserves, com melmelades, confitures, gelees, chutneys o compotes.
)
2 dl d'oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra d'arbequines
1 branca de farigola
Farigola
Planta aromàtica mediterrània que ens ha acompanyat a la cuina des del temps dels egipcis, que l’empraven, a més, per les propietats conservadores, tan necessàries per a la momificació. Amb la peculiaritat de conservar, i fins i tot potenciar, les aromes en assecar-se, és un dels components inexcusables del manat d’herbes aromàtiques que perfuma quasi tots els nostres guisats. Especialment perfumada, segons la llegenda, el dia de Divendres Sant, que coincideix amb el període de floració i la lluna plena, s’aconsella collir-la aquell dia i, si pot ser, d’un lloc des d’on pugui veure el mar. De propietats medicinals i terapèutiques més que reconegudes, la seva capacitat antisèptica va generar un plat tan elemental com la sopa de farigola, ja sigui en la variant escaldada o en la bullida. Té varietats menys conegudes, com la pebrella (molt emprada al País Valencià) i el serpoll.
llimonera
sal

Mangos

Ingredients

1 escarola
Escarola
Verdura d’amanir emparentada directament amb la xicoia i originària, també, de la regió mediterrània, on grecs i romans les empraven com a herbes medicinals. Va ser cap al segle XIV quan l’ús de l’escarola com a ingredient cru es va generalitzar, a Europa, juntament amb l’esmentada xicoia, que també es conreava.

De fulles més grosses i retallades, el pomell que formen té la part central més blanca i tendra, opció que s’afavoreix tot lligant-les durant el temps previ a la collita, afavorint-ne el blanqueig, que, de passada, en redueix l’amargor. Amb tendència a pansir-se, es pot conservar uns dies embolicada amb un drap humit. A casa nostra, se sol menjar crua, tallada en el darrer moment i amanida amb vinagreta o salses del tipus xató, i altres cuines europees l’incorporen en plats com ara quiches o brasejats.
de cabell d'àngel
4 kiwis
Kiwi
Fruit originari de la Xina, on ja era conegut i consumit cap a l’any 1000 aC. Però va caldre esperar fins a principis del segle xx perquè arribés a Nova Zelanda —on va ser millorat—, i fins a mitjan segle xx per a la seva difusió mundial. Batejat primer com 'grosella de la Xina', la necessitat d’un nom comercial i la semblança llunyana amb l’ocell símbol d’aquell país, el kiwi, va fer que rebés aquest nom. Recomanable tant per les seves qualitats nutritives —té més vitamina C que la taronja— com pel fet que madura un cop s’ha collit. A la nostra voluntat. Aturat pel fred, el procés es reprèn en posar-lo a temperatura ambient. Fins i tot es pot accelerar, posant-lo en una bossa amb una poma o una banana. Les llavors negres que envolten el cor de color clar són comestibles, però cal eliminar-les si en fem suc perquè, triturades, amarguegen.
verds
1 mango
Mango
Fruit d’un arbre originari de l’Índia, on es conreava ja fa 6.000 anys. Portat al Brasil pels portuguesos a principis del segle XVIII, s’ha anat escampant arreu de la zona més o menys càlida del planeta, però sense arribar a ser una fruita dominant. Potser per l’inconvenient del pinyol gros, aplanat i arrapat a la polpa, que en dificulta la separació, o de la pela, de gust irritant, que cal eliminar curosament.
madur
16 llagostins
1 fulla de llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.
1 bergamota (o una llima
Llima
Va arribar a la Península Ibèrica i al nord d’Àfrica des de l’Orient Pròxim durant l’edat mitjana. N’hi ha de diverses varietats: l’amargant o agre (Citrus aurantifolia), coneguda com a llimona mexicana, l’àcida (Citrus latifolia), que es coneix com la llima o llimona de Tahití o la llima persa, i la dolça (Citrus limetta). Es cultiven en zones temperades i en zones tropicals i subtropicals de tot el món. El sabor va en funció de la varietat, més àcides o més dolces. S’han d’escollir peces que pesin i que tinguin la pell ferma, brillant, de color verd intens i sensetaques ni talls. No s’han d’agafar toves o que presentin una forma dessecada o poc pesada, símptoma d’envelliment. Es fan servir per als mateixos usos que les llimones: per amanir plats, amanides, begudes, postres i combinats, però també per a fer receptes de cuina tropical, com el ceviche peruà. Per la seva frescor i alegria al nas, és ideal per a gelats, sorbets i granissats, i dóna un toc d’alegria a les postres i els combinats de fruita. Se’n poden elaborar conserves, com melmelades, confitures, gelees, chutneys o compotes.
)
2 dl d'oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra d'arbequines
1 branca de farigola
Farigola
Planta aromàtica mediterrània que ens ha acompanyat a la cuina des del temps dels egipcis, que l’empraven, a més, per les propietats conservadores, tan necessàries per a la momificació. Amb la peculiaritat de conservar, i fins i tot potenciar, les aromes en assecar-se, és un dels components inexcusables del manat d’herbes aromàtiques que perfuma quasi tots els nostres guisats. Especialment perfumada, segons la llegenda, el dia de Divendres Sant, que coincideix amb el període de floració i la lluna plena, s’aconsella collir-la aquell dia i, si pot ser, d’un lloc des d’on pugui veure el mar. De propietats medicinals i terapèutiques més que reconegudes, la seva capacitat antisèptica va generar un plat tan elemental com la sopa de farigola, ja sigui en la variant escaldada o en la bullida. Té varietats menys conegudes, com la pebrella (molt emprada al País Valencià) i el serpoll.
llimonera
sal

Preparació

Renteu bé l'escarola, centrifugueu-la perquè no hi quedi gens d'aigua i reserveu-la.
Peleu els kiwis i talleu-los a tires fines.
Peleu el mango i talleu-lo com els kiwis.
Poseu en un cassó al foc amb aigua un polsim de sal i la fulla de llorer. Quan arrenqui el bull, tireu-hi els llagostins i deixeu-los coure 4 min. Traieu-los ràpidament i poseu-los en un bol amb aigua, un polsim de sal i uns glaçons de gel per tallar la cocció. Escorreu i peleu els llagostins.
Prepareu una vinagreta en un bol posant-hi l'oli d'oliva, obriu pel mig la bergamota i tireu-hi el suc, un polsim de sal i unes fulletes de farigola llimonera. Barregeu-ho bé.
Munteu la recepta en un plat rectangular, posant l'escarola horitzontalment en una banda del plat. Mescleu el kiwi i el mango delicadament i poseu-ne quatre piletes petites al costat de l'escarola, i al damunt col·loqueu-hi un llagostí obert lleugerament per la part més ampla de manera que s'aguanti al damunt de la pila.
Acabeu-ho amanint-ho amb la vinagreta de bergamota i farigola llimonera.