Amanida de nespres i formatge de cabra

Per Ada Parellada

Tipus de plat Primer

Dificultat Baixa

Temps 20

Ràpida i senzilla Vegetariana Sense
gluten Amb nens

Ingredients

1 enciam romana
2 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
madurs
1 pastanaga
Pastanaga
Nap de reserva de la planta bianual que sembla que era habitual a l’Àsia central quan encara era de color malva i amb una consistència absolutament fibrosa. Una mutació li va donar el color clar i les atencions dels cuiners la van anar transformant fins a convertir-la, a mitjans del segle XIX, en el producte imprescindible a la cuina que és avui. Venuda sovint amb les fulles, per donar-li un aspecte més natural, convé eliminar-les per evitar l’excessiva evaporació que, a través d’elles, es produeix i les panseix. La mateixa raó per la qual convé guardar-les a la nevera en una bossa, però sense tancar-la del tot. Amb la part central, l’eix de l’arrel, més coriàcia i que, per a certs preparats, s’ha d’eliminar, constitueixen una font excel·lent de vitamines, fins i tot cuites, ja que la vitamina A, bona per a la vista, no es destrueix. Crues, a més, aporten molta vitamina C.
8 nespres
Nespre
Fruit d’un arbre originari de la Xina i el Japó, on van conrear-lo des d’antic, millorant-ne sensiblement els fruits. Introduït a Europa al llarg del segle XVIII, es conreava, inicialment, amb finalitats decoratives.

El fruit, la part consumida, es presenta en petites agrupacions. D’uns vuit centímetres de llarg per quatre d’ample, té forma de pera i presenta una pela aspra, que, un cop retirada, mostra una polpa no gaire abundant que envolta uns pocs pinyols grossos, de pela llisa i lluenta, envoltats globalment per una membrana, també aspra.

Molt àcid quan no és madur, és una fruita delicada, que s’ennegreix ràpidament i que es pot consumir crua (i, per tant, també es pot afegir en amanides de fruites) o cuita, tot fent-ne gelatina o confitura. També accepta la conservació en almívar, un cop cuita i retirades les peles interiors.
1 tall d’un dit de gruix de formatge de cabra
pipes
Pipes
Originària del continent americà, arriba a Europa al segle XV amb els espanyols i per al consum de llavors, tot i el consum, en origen, d’altres parts de la planta, com les tiges i la base de la inflorescència, similar a la carxofa. Emprada bàsicament com a font d’oli, avui té dues varietats. La creada a Rússia, de llavors més petites i amb més oli, i la tradicional, de llavors més grans i amb destinacions gastronòmiques. Les pelades es presenten crues o torrades. Aquestes darreres, generalment salades. Amb un alt percentatge de potassi i greixos insaturats, el consum de pipes sense sal és aconsellable per als hipertensos. Cal evitar-ne, però, el contacte prolongat amb l’aire, que les torna ràncies. Incorporades a amanides o cremes de verdures, ofereixen un contrapunt de textura força agradable.
pelades

Per a la vinagreta:

oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
fulles d’alfàbrega
Alfàbrega
La popular Ocinum basilicum té, gastronòmicament parlant, dues varietats interessants. La de fulla petita, més aromàtica, diguin el que diguin els italians, i coneguda en provençal com a pistou, i la de fulla grossa, que és la preferida per aquells que la denominen basilico. Justament d’Itàlia vénen la majoria de tradicions pujades de to en relació a aquestes fulles. Des de la que aconsella barrejar-la amb el farratge dels animals en el temps de zel, fins a la que afirma que el seu consum allarga el penis. Potser per això, a l’antiga Roma donaven una amanida amb alfàbrega als enamorats enfadats. Amb una afinitat especial pel tomàquet madur, també és un ingredient fonamental del pesto genovès. Cal tenir present que la cocció amb aigua o oli li mata l’aroma i el sabor. Per això cal afegir-la al final de la cocció o, sempre que sigui possible, en cru.
fresca
sal

Ingredients

1 enciam romana
2 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
madurs
1 pastanaga
Pastanaga
Nap de reserva de la planta bianual que sembla que era habitual a l’Àsia central quan encara era de color malva i amb una consistència absolutament fibrosa. Una mutació li va donar el color clar i les atencions dels cuiners la van anar transformant fins a convertir-la, a mitjans del segle XIX, en el producte imprescindible a la cuina que és avui. Venuda sovint amb les fulles, per donar-li un aspecte més natural, convé eliminar-les per evitar l’excessiva evaporació que, a través d’elles, es produeix i les panseix. La mateixa raó per la qual convé guardar-les a la nevera en una bossa, però sense tancar-la del tot. Amb la part central, l’eix de l’arrel, més coriàcia i que, per a certs preparats, s’ha d’eliminar, constitueixen una font excel·lent de vitamines, fins i tot cuites, ja que la vitamina A, bona per a la vista, no es destrueix. Crues, a més, aporten molta vitamina C.
8 nespres
Nespre
Fruit d’un arbre originari de la Xina i el Japó, on van conrear-lo des d’antic, millorant-ne sensiblement els fruits. Introduït a Europa al llarg del segle XVIII, es conreava, inicialment, amb finalitats decoratives.

El fruit, la part consumida, es presenta en petites agrupacions. D’uns vuit centímetres de llarg per quatre d’ample, té forma de pera i presenta una pela aspra, que, un cop retirada, mostra una polpa no gaire abundant que envolta uns pocs pinyols grossos, de pela llisa i lluenta, envoltats globalment per una membrana, també aspra.

Molt àcid quan no és madur, és una fruita delicada, que s’ennegreix ràpidament i que es pot consumir crua (i, per tant, també es pot afegir en amanides de fruites) o cuita, tot fent-ne gelatina o confitura. També accepta la conservació en almívar, un cop cuita i retirades les peles interiors.
1 tall d’un dit de gruix de formatge de cabra
pipes
Pipes
Originària del continent americà, arriba a Europa al segle XV amb els espanyols i per al consum de llavors, tot i el consum, en origen, d’altres parts de la planta, com les tiges i la base de la inflorescència, similar a la carxofa. Emprada bàsicament com a font d’oli, avui té dues varietats. La creada a Rússia, de llavors més petites i amb més oli, i la tradicional, de llavors més grans i amb destinacions gastronòmiques. Les pelades es presenten crues o torrades. Aquestes darreres, generalment salades. Amb un alt percentatge de potassi i greixos insaturats, el consum de pipes sense sal és aconsellable per als hipertensos. Cal evitar-ne, però, el contacte prolongat amb l’aire, que les torna ràncies. Incorporades a amanides o cremes de verdures, ofereixen un contrapunt de textura força agradable.
pelades

Per a la vinagreta:

oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
fulles d’alfàbrega
Alfàbrega
La popular Ocinum basilicum té, gastronòmicament parlant, dues varietats interessants. La de fulla petita, més aromàtica, diguin el que diguin els italians, i coneguda en provençal com a pistou, i la de fulla grossa, que és la preferida per aquells que la denominen basilico. Justament d’Itàlia vénen la majoria de tradicions pujades de to en relació a aquestes fulles. Des de la que aconsella barrejar-la amb el farratge dels animals en el temps de zel, fins a la que afirma que el seu consum allarga el penis. Potser per això, a l’antiga Roma donaven una amanida amb alfàbrega als enamorats enfadats. Amb una afinitat especial pel tomàquet madur, també és un ingredient fonamental del pesto genovès. Cal tenir present que la cocció amb aigua o oli li mata l’aroma i el sabor. Per això cal afegir-la al final de la cocció o, sempre que sigui possible, en cru.
fresca
sal

Preparació

Netegeu bé les fulles d’enciam romana i assequeu-les amb un drap net o paper de cuina absorbent. Talleu-les tan menudes com pugueu.
Ratlleu la pastanaga. Si no teniu un ratllador que sigui segur, millor que aquest pas el faci un adult.
Talleu les nespres a dauets. Esmicoleu el formatge. Talleu els tomàquets a dauets. Barregeu tots els ingredients i afegiu-hi les pipes pelades.
Per a la vinagreta: tritureu unes fulles d’alfàbrega amb oli i afegiu-hi una mica de sal. Si no us sentiu segurs fent anar el túrmix, millor que ho faci un adult.
Només queda posar una mica de vinagreta a l’amanida i ja la podeu servir.

El consell

La fruita seca queda fantàstica a les amanides! Si us agrada, no oblideu de posar-n’hi un bon grapat. Us donarà energia i un munt de minerals per fer-vos grans i forts!
Segons l’època de l’any, proveu de canviar les nespres d’aquesta recepta per uns trossets de poma o pera, magrana, taronja...