Bròquil gratinat amb Mantega Cadí DOP

Tipus de plat Primer

Ingredients

1 bròquil
4 ous
8 anxoves
500 g de llet
100 g de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
35%
100 g de mozzarella
Mozzarella
Formatge italià de pasta tova 'filata' (la quallada reposa en el sèrum unes hores, cosa que la fa mal·leable), històricament fet amb llet de vaca a tot el sud de la península italiana, però que, a la Campanya, es fa amb la de les búfales de la regió i sota l’empara d’una dop. En forma de boles de mides i pesos diversos, la mozzarella s’havia de consumir no més enllà del cinquè dia després de produir-la. Un requisit que la tecnologia ha suavitzat, de la mateixa manera que ha permès presentar versions fumades del mateix formatge. Consumida al natural amb una mica de pernil o acompanyada de tomàquet (la popular amanida caprese), la mozzarella és també un ingredient imprescindible de pizzes, calzones i altres preparacions que passen pel forn i que, gràcies al seu caràcter 'filante', la desfan i integren en el conjunt.
50 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
50 g de mantega
Mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.
Cadí DOP
oli jove
sal
pebre blanc
Pebre blanc
Variant del pebre obtinguda de fruits que es deixen uns dies en remull, en aigua salada, per destruir l’embolcall que cobreix els grans madurs, a diferència dels del pebre negre, poc madurs i que es posen directament a assecar. Després, els grans pelats es posen a assecar. De gust més suau que el pebre negre, la utilització inicial va tenir —si més no, en la cuina aristocràtica tradicional— motius estrictament estètics, ja que no se’n volia notar la presència en salses refinades tradicionalment blanques o de colors clars. Per això, encara avui, el blanc és el pebre que acompanya peix i aus. I el que s’empra en bona part dels embotits de color clar, com ara la mortadel·la. A banda, cal tenir en compte que el pebre blanc es dissipa fàcilment i, per tant, és aconsellable tenir-lo en gra i moldre’l en el moment de fer-lo servir.
vinagre de xerès

Ingredients

1 bròquil
4 ous
8 anxoves
500 g de llet
100 g de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
35%
100 g de mozzarella
Mozzarella
Formatge italià de pasta tova 'filata' (la quallada reposa en el sèrum unes hores, cosa que la fa mal·leable), històricament fet amb llet de vaca a tot el sud de la península italiana, però que, a la Campanya, es fa amb la de les búfales de la regió i sota l’empara d’una dop. En forma de boles de mides i pesos diversos, la mozzarella s’havia de consumir no més enllà del cinquè dia després de produir-la. Un requisit que la tecnologia ha suavitzat, de la mateixa manera que ha permès presentar versions fumades del mateix formatge. Consumida al natural amb una mica de pernil o acompanyada de tomàquet (la popular amanida caprese), la mozzarella és també un ingredient imprescindible de pizzes, calzones i altres preparacions que passen pel forn i que, gràcies al seu caràcter 'filante', la desfan i integren en el conjunt.
50 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
50 g de mantega
Mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.
Cadí DOP
oli jove
sal
pebre blanc
Pebre blanc
Variant del pebre obtinguda de fruits que es deixen uns dies en remull, en aigua salada, per destruir l’embolcall que cobreix els grans madurs, a diferència dels del pebre negre, poc madurs i que es posen directament a assecar. Després, els grans pelats es posen a assecar. De gust més suau que el pebre negre, la utilització inicial va tenir —si més no, en la cuina aristocràtica tradicional— motius estrictament estètics, ja que no se’n volia notar la presència en salses refinades tradicionalment blanques o de colors clars. Per això, encara avui, el blanc és el pebre que acompanya peix i aus. I el que s’empra en bona part dels embotits de color clar, com ara la mortadel·la. A banda, cal tenir en compte que el pebre blanc es dissipa fàcilment i, per tant, és aconsellable tenir-lo en gra i moldre’l en el moment de fer-lo servir.
vinagre de xerès

Preparació

Mentre poseu un cassó amb aigua mineral i una mica de sal a bullir, en un altre cassó feu un roux.
Talleu el bròquil tot mantenint els "arbrets", reserveu-ne els "troncs" més gruixuts i talleu-los a daus molt petits.
Escaldeu els "arbrets" 4 minuts i traieu-los del foc amb una aranya. Després, poseu-los dins d'un bol amb aigua freda i glaçons per tallar-ne la cocció.
A la mateixa aigua de cocció dels "arbrets", escaldeu-hi durant 1 min les tiges gruixudes del bròquil tallades a daus. Coleu-ho i passeu-ho en un bol amb un raig de vinagre de xerès i un d'oli. Reserveu-ho.
Bulliu nata i llet amb un polsim de sal, 50 g de mozzarella i els quatre ous, prèviament bullits i ratllats.
Un cop ha arrencat el bull, tireu-hi el roux.
No deixeu de remenar-ho.
Munteu la safata amb el bròquil i la beixamel i tireu-hi el que us queda de mozzarella ben repartida per sobre. Poseu-ho a la part alta del forn, 6 min, a 220 graus.
Traieu-ho del forn i afegiu-hi les tiges gruixudes i avinagrades que teníeu reservades. Serviu-ho amb una mica de pebre blanc.