'Callos' picants amb formatge

Per Marga Muñoz

Tipus de plat Primer

Dificultat Baixa

Racions 4

Sense
gluten

Ingredients

800 g de tripa de vedella cuita
400 g de capipota
Capipota
Està de moda. La culpa, per dir-ho d’alguna manera, la tenen els cuiners, tant els que practiquen aquella cuina “vella i familiar” —segons l’expressió de Josep Pla— com els xefs d’avantguarda. Així, torna a ser fàcil de trobar capipota de vedella mig bullit a les carnisseries i a les botigues de menuderies dels mercats. Se’l pot combinar amb tot tipus de llegums, sobretot cigrons i mongetes seques. Tasteu-lo també amb patates, bolets, castanyes, o amb una tòfona ratllada per perfumar la salsa. Amb un bon sofregit, i després de coure’l poc més de mitja hora, el capipota deixa anar tota la seva fragància i la textura gelatinosa. Renteu-lo bé tot just arribeu a casa, i cuineu-lo com us vingui de gust, però com més aviat millor, perquè caduca al cap de dos o tres dies.
cuit
100 g de formatge del Cadí a làmines primes
100 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
fregit
100 g de cansalada viada
Cansalada viada
Cansalada de porc de la regió del ventre o del coll, que, fruit de la infiltració del greix subcutani entre les diverses capes musculars, es presenta com una successió de capes de carn i greix de proporció i gruix variables. Tradicionalment en forma de panys, amb la pell, salats per les dues cares i premsats uns dies fins a saturar-los de sal, es va tallant a llenques, generalment per acompanyar, fregides, un plat de verdura bullida. També emprada per cuinar, es destina a les escudelles i a subministrar el greix amb el qual fer les coccions dels estofats i preparats similars, deixant-hi els llardons, perquè la carn aporti sabor. Els anglosaxons completen amb un fumat la preparació de la peça, coneguda com a bacó.
100 g de xoriço
Xoriço
Embotit hispànic, tot i tenir alguns parents europeus, com el 'paprikawurst' alemany. Caracteritzat pel color roig que li va donar, en el seu moment (fins aleshores eren negres), el pebre vermell barrejat amb la carn i el greix amb què es fa, el xoriço tradicional s’asseca a l’aire, com la resta d’embotits. Generalment es fa amb budell prim, i la nostra legislació mana que també porti all.

La preparació es pot fer de formes diverses. Des de picar la carn i el greix finament (cas del xoriço de Pamplona), fins a deixar greix i carn en bocins visibles (cas dels ibèrics), passant pel fumat a què se solen sotmetre al Principat d’Astúries.

A més del consum directe com a embotit, el xoriço se sol incorporar, tallat, en sopes i escudelles diverses, com la fabada o el 'cocido'. O també es pot menjar envoltat de pasta de pa i cuit, com en l’'hornazo' castellà.
“jabuguito”
2 cebes grans
3 grans d’all
1 fulla de llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.
6 bitxos petits de Caiena picants
1 os de pernil
Pernil
Cuixa del porc que, a força de consumir-la crua però conservada en sal o cuita en aigua i sal, tot i batejar-la sovint com a 'pernil dolç', en comptes de 'pernil cuit', hem anat retirant del nostre receptari, tot oblidant que, durant molts segles, va ser una peça bàsica dels àpats de celebració, de bracet amb la clàssica peça d’aviram.

Generalment tallada per sota de l’articulació del taló, tot retirant-ne la part del peu, la cuixa es pot desossar per obtenir-ne la carn magra, amb la qual preparar talls convencionals, o mantenir-se tal qual, amb l’os, i coure-la sencera, tot conservant-ne una mica del greix superficial.

Amb l’inconvenient que suposa la mida, aquest pernil es pot coure submergit en líquid (bullit), en ambient humit (brasejat) o directament en ambient sec, al forn –la preparació més habitual–, embolicat amb crosta o no.
ibèric
1 ampolla de vi blanc sec
aigua
sal

Tripa picant amb formatge

Ingredients

800 g de tripa de vedella cuita
400 g de capipota
Capipota
Està de moda. La culpa, per dir-ho d’alguna manera, la tenen els cuiners, tant els que practiquen aquella cuina “vella i familiar” —segons l’expressió de Josep Pla— com els xefs d’avantguarda. Així, torna a ser fàcil de trobar capipota de vedella mig bullit a les carnisseries i a les botigues de menuderies dels mercats. Se’l pot combinar amb tot tipus de llegums, sobretot cigrons i mongetes seques. Tasteu-lo també amb patates, bolets, castanyes, o amb una tòfona ratllada per perfumar la salsa. Amb un bon sofregit, i després de coure’l poc més de mitja hora, el capipota deixa anar tota la seva fragància i la textura gelatinosa. Renteu-lo bé tot just arribeu a casa, i cuineu-lo com us vingui de gust, però com més aviat millor, perquè caduca al cap de dos o tres dies.
cuit
100 g de formatge del Cadí a làmines primes
100 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
fregit
100 g de cansalada viada
Cansalada viada
Cansalada de porc de la regió del ventre o del coll, que, fruit de la infiltració del greix subcutani entre les diverses capes musculars, es presenta com una successió de capes de carn i greix de proporció i gruix variables. Tradicionalment en forma de panys, amb la pell, salats per les dues cares i premsats uns dies fins a saturar-los de sal, es va tallant a llenques, generalment per acompanyar, fregides, un plat de verdura bullida. També emprada per cuinar, es destina a les escudelles i a subministrar el greix amb el qual fer les coccions dels estofats i preparats similars, deixant-hi els llardons, perquè la carn aporti sabor. Els anglosaxons completen amb un fumat la preparació de la peça, coneguda com a bacó.
100 g de xoriço
Xoriço
Embotit hispànic, tot i tenir alguns parents europeus, com el 'paprikawurst' alemany. Caracteritzat pel color roig que li va donar, en el seu moment (fins aleshores eren negres), el pebre vermell barrejat amb la carn i el greix amb què es fa, el xoriço tradicional s’asseca a l’aire, com la resta d’embotits. Generalment es fa amb budell prim, i la nostra legislació mana que també porti all.

La preparació es pot fer de formes diverses. Des de picar la carn i el greix finament (cas del xoriço de Pamplona), fins a deixar greix i carn en bocins visibles (cas dels ibèrics), passant pel fumat a què se solen sotmetre al Principat d’Astúries.

A més del consum directe com a embotit, el xoriço se sol incorporar, tallat, en sopes i escudelles diverses, com la fabada o el 'cocido'. O també es pot menjar envoltat de pasta de pa i cuit, com en l’'hornazo' castellà.
“jabuguito”
2 cebes grans
3 grans d’all
1 fulla de llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.
6 bitxos petits de Caiena picants
1 os de pernil
Pernil
Cuixa del porc que, a força de consumir-la crua però conservada en sal o cuita en aigua i sal, tot i batejar-la sovint com a 'pernil dolç', en comptes de 'pernil cuit', hem anat retirant del nostre receptari, tot oblidant que, durant molts segles, va ser una peça bàsica dels àpats de celebració, de bracet amb la clàssica peça d’aviram.

Generalment tallada per sota de l’articulació del taló, tot retirant-ne la part del peu, la cuixa es pot desossar per obtenir-ne la carn magra, amb la qual preparar talls convencionals, o mantenir-se tal qual, amb l’os, i coure-la sencera, tot conservant-ne una mica del greix superficial.

Amb l’inconvenient que suposa la mida, aquest pernil es pot coure submergit en líquid (bullit), en ambient humit (brasejat) o directament en ambient sec, al forn –la preparació més habitual–, embolicat amb crosta o no.
ibèric
1 ampolla de vi blanc sec
aigua
sal

Preparació

Talleu la tripa a trossets juntament amb el capipota i la ceba ben picada. En una cassola, poseu tots els ingredients menys el vi i el tomàquet. Saleu-ho i poseu-ho a foc lent durant 1 h. Deixeu-ho suar, aneu-ho remenant de tant en tant perquè no s’enganxi, però que tregui la gelatina de la tripa i el capipota.
Incorporeu-hi el tomàquet fregit, remeneu-ho perquè s’integri i deixeu-lo uns 10 min més. Aboqueu-hi l’ampolla de vi blanc, remeneu-ho, i deixeu que cogui a foc moderat fins que la tripa i el capipota siguin ben tendres i el suc tingui una consistència cremosa. Si manca líquid, enmig de la cocció podeu afegir-hi aigua calenta de mica en mica.
Uns segons abans d’emplatar-ho, poseu-hi al damunt el formatge, just el temps perquè es fongui. Serviu-ho calent.