Carquinyolis

Per Gemma Clofent

Tipus de plat Postres

Dificultat Baixa

Vegetariana Sense
lactosa

Ingredients

100 g d’ametlles crues (amb pell)
150 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
100 g de sucre
1 ou
ratlladura de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
1 culleradeta de llevat en pols
canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
en pols
1 rajolí de vermut
Vermut
Vi fortificat macerat amb herbes i de funcions aperitives, és a dir, destinat a obrir la gana. Tot i les disputes entre francesos i italians per la paternitat, la història clarament es decanta a favor dels segons, amb un nom d’arrels clarament germàniques, ja que 'wermod' és el nom, en aquella llengua, de l’absenta, una herba considerada fonamental, tot i la seva mala fama, en la preparació de la beguda. És, doncs, un vi del qual la fermentació s’ha aturat amb incorporació d’alcohol, cosa que deixa sucre residual, i que després s’ha millorat per maceració d’una barreja d’herbes que cada fabricant guarda en secret per garantir el seu punt. Té varietats dolces (per addició de sucre), que solen ser de color fosc i que reclamen la companyia d’un tall de taronja, i varietats seques, generalment de color clar i que se solen acompanyar amb una pell de llimona.
(opcional)

Carquinyolis

Ingredients

100 g d’ametlles crues (amb pell)
150 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
100 g de sucre
1 ou
ratlladura de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
1 culleradeta de llevat en pols
canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
en pols
1 rajolí de vermut
Vermut
Vi fortificat macerat amb herbes i de funcions aperitives, és a dir, destinat a obrir la gana. Tot i les disputes entre francesos i italians per la paternitat, la història clarament es decanta a favor dels segons, amb un nom d’arrels clarament germàniques, ja que 'wermod' és el nom, en aquella llengua, de l’absenta, una herba considerada fonamental, tot i la seva mala fama, en la preparació de la beguda. És, doncs, un vi del qual la fermentació s’ha aturat amb incorporació d’alcohol, cosa que deixa sucre residual, i que després s’ha millorat per maceració d’una barreja d’herbes que cada fabricant guarda en secret per garantir el seu punt. Té varietats dolces (per addició de sucre), que solen ser de color fosc i que reclamen la companyia d’un tall de taronja, i varietats seques, generalment de color clar i que se solen acompanyar amb una pell de llimona.
(opcional)

Preparació

Barregeu amb les mans tots els ingredients excepte les ametlles.
Afegiu-hi les ametlles i feu dues tires llargues d’uns 3 cm d’ample per 1 cm d’alçada. Poseu-les a una plata de forn coberta amb paper de forn i pinteu-les amb ou batut. Coeu-ho al forn a 180 ºC uns 25 min.
Traieu la plata del forn, talleu els carquinyols al biaix d’1 cm de gruix i torneu-los a posar al forn uns 5 min més, fins que agafin color.