Cebiche de fruites

Tipus de plat Postres

Dificultat Mitjana

Racions 4

Vegana Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

papaia
Papaia
Fruit del papaier, arbre de tronc únic i fulles grosses natural de la regió centreamericana. Avui es conrea a zones tropicals i subtropicals, i el fruit se sol collir just quan comença a madurar i agafa tons grocs, ja que madura un cop collit.

De forma ovalada i polpa ataronjada, presenta, al centre, un grapat de grans negres comestibles amb un lleuger gust de pebre. Però és la polpa, madura, la part que es consumeix crua i directament, talment una tallada de meló, o mesclada o combinada amb pastissos o amanides de fruita.

En aquestes darreres, cal vetllar a incorporar-la en el darrer moment. La papaïna que conté fa una acció estovant d’altres productes, un principi que la fa idònia, en la cuina tradicional americana, per entendrir la carn, però que complica els preparats amb gelatina, perquè la dissol.
2 kiwis
Kiwi
Fruit originari de la Xina, on ja era conegut i consumit cap a l’any 1000 aC. Però va caldre esperar fins a principis del segle xx perquè arribés a Nova Zelanda —on va ser millorat—, i fins a mitjan segle xx per a la seva difusió mundial. Batejat primer com 'grosella de la Xina', la necessitat d’un nom comercial i la semblança llunyana amb l’ocell símbol d’aquell país, el kiwi, va fer que rebés aquest nom. Recomanable tant per les seves qualitats nutritives —té més vitamina C que la taronja— com pel fet que madura un cop s’ha collit. A la nostra voluntat. Aturat pel fred, el procés es reprèn en posar-lo a temperatura ambient. Fins i tot es pot accelerar, posant-lo en una bossa amb una poma o una banana. Les llavors negres que envolten el cor de color clar són comestibles, però cal eliminar-les si en fem suc perquè, triturades, amarguegen.
10 maduixes
Maduixes
El creuament natural de dues maduixeres de bosc que, el 1714, va fer el botànic François A. Frézier es considera l’origen de les actuals maduixes i maduixots, que, al Maresme, han trobat un microclima excel·lent per al conreu. La base de la flor és la part que engruixeix i agafa el color i la forma típics de la part comestible. A la superfície, queden les llavors, que cal eliminar al màxim, per evitar que la polpa s’aigualeixi. En ser una fruita que suporta poc la cocció, sol consumir-se en cru, ensucrada o amb nata o iogurt.
el suc d’1 llima
Llima
Va arribar a la Península Ibèrica i al nord d’Àfrica des de l’Orient Pròxim durant l’edat mitjana. N’hi ha de diverses varietats: l’amargant o agre (Citrus aurantifolia), coneguda com a llimona mexicana, l’àcida (Citrus latifolia), que es coneix com la llima o llimona de Tahití o la llima persa, i la dolça (Citrus limetta). Es cultiven en zones temperades i en zones tropicals i subtropicals de tot el món. El sabor va en funció de la varietat, més àcides o més dolces. S’han d’escollir peces que pesin i que tinguin la pell ferma, brillant, de color verd intens i sensetaques ni talls. No s’han d’agafar toves o que presentin una forma dessecada o poc pesada, símptoma d’envelliment. Es fan servir per als mateixos usos que les llimones: per amanir plats, amanides, begudes, postres i combinats, però també per a fer receptes de cuina tropical, com el ceviche peruà. Per la seva frescor i alegria al nas, és ideal per a gelats, sorbets i granissats, i dóna un toc d’alegria a les postres i els combinats de fruita. Se’n poden elaborar conserves, com melmelades, confitures, gelees, chutneys o compotes.
el suc d’1 llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
sal
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
1 alvocat
suc de taronja
Taronja
Fruita originària del sud de la Xina convertida avui en habitual gràcies a la fàcil conservació i al transport —molt més ràpid que quan el cardenal francès Mazarino, al segle xvii, se les feia dur per correu especial des de Portugal.

Inicialment amargant (encara avui s’empra per fer la confitura), la taronja va evolucionar primer cap a la dolçor, de la mà dels àrabs, i després cap al suc, sobretot quan a mitjan segle xx es va posar en marxa la concentració i refrigeració d’aquest. Generalment de la varietat nàvel, de les més precoces, amb un petit embrió en forma de bony o clot al punt més extrem, sol ser emprada en forma de pell sense molsa (el 'zeste' dels francesos o dels còctels); desfeta en grills (pelats “a sang”, o sigui, sense pell), o en suc, integrat en salses de plats com l’ànec a la taronja.
menta
Menta
Per la fragància, pel sabor que deixa anar en els guisats, per la frescor de l'aroma, etc. En podeu trobar en tot tipus de preparacions: en mojitos, combinada amb xocolata negra —un maridatge espectacular—, en oli per amanir unes favetes repelades o pasant-ne una branca en els pèsols ofegats amb pernil salat per refrescar-los. També lliga amb una espatlla de xai rostida amb una salsa feta amb la glaça de la plàtera, mostassa antiga i fulles de menta; o senzillament les fulles de menta passades per pasta de tempura i fregides. Hi ha moltes varietats de menta, cadascuna amb propietats diferents. Quan n'hi ha en abundància, vora l'estiu podeu guardar les branques en un got amb aigua, però també es poden congelar o assecar.
(opcional)
festucs
Festucs
Fruit d'un arbre originari de l'Àsia menor (una regió que, encara avui, n'és la productora principal) que va arribar a la Mediterrània el segle I abans de Crist, i que es va escampar per tota la conca. Arbre dioic (amb peus mascles i femelles, com el salze), va desaparèixer de la Península, on els àrabs el conreaven, en ignorar els reconqueridors aquest fet i arrencar els peus mascles, segons ells, improductius. Avui reintroduït com a alternativa a l'ametller (hi ha cultius en zones del Segrià), per la resistència a l'assecada, el fruit, anomenat indistintament festuc (de l'àrab 'fústuq') o pistatxo (del grec 'pistákion'), s'ha fet un lloc a la cuina i la rebosteria, en part, pel color verd de la polpa, que apareix en pelar-lo, i, en part, per la textura, que, com la resta de fruita seca, pot aportar tant sencer com picat o mòlt. Torrat i, generalment, salat, és un aperitiu habitual.
coco (opcional)

Cebiche de fruites

Ingredients

papaia
Papaia
Fruit del papaier, arbre de tronc únic i fulles grosses natural de la regió centreamericana. Avui es conrea a zones tropicals i subtropicals, i el fruit se sol collir just quan comença a madurar i agafa tons grocs, ja que madura un cop collit.

De forma ovalada i polpa ataronjada, presenta, al centre, un grapat de grans negres comestibles amb un lleuger gust de pebre. Però és la polpa, madura, la part que es consumeix crua i directament, talment una tallada de meló, o mesclada o combinada amb pastissos o amanides de fruita.

En aquestes darreres, cal vetllar a incorporar-la en el darrer moment. La papaïna que conté fa una acció estovant d’altres productes, un principi que la fa idònia, en la cuina tradicional americana, per entendrir la carn, però que complica els preparats amb gelatina, perquè la dissol.
2 kiwis
Kiwi
Fruit originari de la Xina, on ja era conegut i consumit cap a l’any 1000 aC. Però va caldre esperar fins a principis del segle xx perquè arribés a Nova Zelanda —on va ser millorat—, i fins a mitjan segle xx per a la seva difusió mundial. Batejat primer com 'grosella de la Xina', la necessitat d’un nom comercial i la semblança llunyana amb l’ocell símbol d’aquell país, el kiwi, va fer que rebés aquest nom. Recomanable tant per les seves qualitats nutritives —té més vitamina C que la taronja— com pel fet que madura un cop s’ha collit. A la nostra voluntat. Aturat pel fred, el procés es reprèn en posar-lo a temperatura ambient. Fins i tot es pot accelerar, posant-lo en una bossa amb una poma o una banana. Les llavors negres que envolten el cor de color clar són comestibles, però cal eliminar-les si en fem suc perquè, triturades, amarguegen.
10 maduixes
Maduixes
El creuament natural de dues maduixeres de bosc que, el 1714, va fer el botànic François A. Frézier es considera l’origen de les actuals maduixes i maduixots, que, al Maresme, han trobat un microclima excel·lent per al conreu. La base de la flor és la part que engruixeix i agafa el color i la forma típics de la part comestible. A la superfície, queden les llavors, que cal eliminar al màxim, per evitar que la polpa s’aigualeixi. En ser una fruita que suporta poc la cocció, sol consumir-se en cru, ensucrada o amb nata o iogurt.
el suc d’1 llima
Llima
Va arribar a la Península Ibèrica i al nord d’Àfrica des de l’Orient Pròxim durant l’edat mitjana. N’hi ha de diverses varietats: l’amargant o agre (Citrus aurantifolia), coneguda com a llimona mexicana, l’àcida (Citrus latifolia), que es coneix com la llima o llimona de Tahití o la llima persa, i la dolça (Citrus limetta). Es cultiven en zones temperades i en zones tropicals i subtropicals de tot el món. El sabor va en funció de la varietat, més àcides o més dolces. S’han d’escollir peces que pesin i que tinguin la pell ferma, brillant, de color verd intens i sensetaques ni talls. No s’han d’agafar toves o que presentin una forma dessecada o poc pesada, símptoma d’envelliment. Es fan servir per als mateixos usos que les llimones: per amanir plats, amanides, begudes, postres i combinats, però també per a fer receptes de cuina tropical, com el ceviche peruà. Per la seva frescor i alegria al nas, és ideal per a gelats, sorbets i granissats, i dóna un toc d’alegria a les postres i els combinats de fruita. Se’n poden elaborar conserves, com melmelades, confitures, gelees, chutneys o compotes.
el suc d’1 llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
sal
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
1 alvocat
suc de taronja
Taronja
Fruita originària del sud de la Xina convertida avui en habitual gràcies a la fàcil conservació i al transport —molt més ràpid que quan el cardenal francès Mazarino, al segle xvii, se les feia dur per correu especial des de Portugal.

Inicialment amargant (encara avui s’empra per fer la confitura), la taronja va evolucionar primer cap a la dolçor, de la mà dels àrabs, i després cap al suc, sobretot quan a mitjan segle xx es va posar en marxa la concentració i refrigeració d’aquest. Generalment de la varietat nàvel, de les més precoces, amb un petit embrió en forma de bony o clot al punt més extrem, sol ser emprada en forma de pell sense molsa (el 'zeste' dels francesos o dels còctels); desfeta en grills (pelats “a sang”, o sigui, sense pell), o en suc, integrat en salses de plats com l’ànec a la taronja.
menta
Menta
Per la fragància, pel sabor que deixa anar en els guisats, per la frescor de l'aroma, etc. En podeu trobar en tot tipus de preparacions: en mojitos, combinada amb xocolata negra —un maridatge espectacular—, en oli per amanir unes favetes repelades o pasant-ne una branca en els pèsols ofegats amb pernil salat per refrescar-los. També lliga amb una espatlla de xai rostida amb una salsa feta amb la glaça de la plàtera, mostassa antiga i fulles de menta; o senzillament les fulles de menta passades per pasta de tempura i fregides. Hi ha moltes varietats de menta, cadascuna amb propietats diferents. Quan n'hi ha en abundància, vora l'estiu podeu guardar les branques en un got amb aigua, però també es poden congelar o assecar.
(opcional)
festucs
Festucs
Fruit d'un arbre originari de l'Àsia menor (una regió que, encara avui, n'és la productora principal) que va arribar a la Mediterrània el segle I abans de Crist, i que es va escampar per tota la conca. Arbre dioic (amb peus mascles i femelles, com el salze), va desaparèixer de la Península, on els àrabs el conreaven, en ignorar els reconqueridors aquest fet i arrencar els peus mascles, segons ells, improductius. Avui reintroduït com a alternativa a l'ametller (hi ha cultius en zones del Segrià), per la resistència a l'assecada, el fruit, anomenat indistintament festuc (de l'àrab 'fústuq') o pistatxo (del grec 'pistákion'), s'ha fet un lloc a la cuina i la rebosteria, en part, pel color verd de la polpa, que apareix en pelar-lo, i, en part, per la textura, que, com la resta de fruita seca, pot aportar tant sencer com picat o mòlt. Torrat i, generalment, salat, és un aperitiu habitual.
coco (opcional)

Preparació

Trossegeu la papaia, el kiwi i les maduixes, i deixeu-ho macerar 1 h (com a molt) en el suc de llimona i llima.
Mentrestant, feu la crema d’alvocat triturant, a la batedora, l’alvocat, sal i el suc de taronja (més o menys, unes 10 cullerades, segons la mida de l’alvocat).
En un plat, serviu el cebiche de fruita amb una mica de coco fresc laminat, menta i festucs trossejats per sobre.
Acompanyeu-ho amb la crema d’alvocat i poseu-hi unes quantes gotes d’oli d’oliva per sobre.