Coca cruixent amb fetge d'ànec i tòfona

Per Jordi Ribas

Tipus de plat Primer

Dificultat Mitjana

Racions 4

Sense
lactosa

Ingredients

4 làmines de pasta fil·lo
Pasta fil·lo
Preparat originari de l’Anatòlia, des d’on es va escampar per tot l’imperi turc, arribant, fins i tot, al Magrib. Amb una pasta inicial de farina, aigua, una mica d’oli i unes gotes de vinagre o 'raki', s’estira fins a deixar-la fina com un full de paper. Es fa servir per embolcallar tota mena de preparats i rep noms diferents ('brick', 'borek', 'baclaua', 'tiropita', 'gozleme'...). Té una capa o unes quantes, com a precedent de la pasta fullada.
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
200 g de fetge d’ànec fresc
brots frescos i microenciams
cristalls de sal
10 g de tòfona
Tòfona
Tant per la seva localització com pels misteris que n'envolten la recol·lecció. La superstició no ha estat aliena. Durant molt de temps es va considerar fruit de l'impacte dels llamps a les alzines i els roures. Avui sabem que no és res més que un bolet, subterrani i sense la forma convencional de paraigua. Sempre s'ha localitzat amb l'ajut d'animals ensinistrats, primer porcs i després gossos, gràcies a la potència olorosa. En aquestes dates, la tradicional és la negra, coneguda com del Perigord. Sobretot en la demi deuil: disposar-ne làmines entre la pell i la carn de les peces d'aviram. Però la blanca, del Piemont italià, també és recomanable.
fresca d’hivern
50 g de confitura de poma
sal
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.

Per a la vinagreta de mostassa:

10 g de mostassa
Mostassa
Condiment fet amb llavors de plantes de mostassa negra i groga més o menys mòltes i mesclades amb líquid (vi, most, agràs, vinagre...) que permeti conservar-les. Les varietats més populars deriven dels gremis medievals francesos: la de Meaux (dita 'antiga'), de grans negres i grocs trencats, posats en vinagre i de textura granulosa, i la de Dijon, de grans grocs polvoritzats, posats en suc de raïm i de textura uniforme.
antiga
60 g d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
30 g de vinagre agredolç

Coca cruixent amb fetge d'ànec i tòfona

Ingredients

4 làmines de pasta fil·lo
Pasta fil·lo
Preparat originari de l’Anatòlia, des d’on es va escampar per tot l’imperi turc, arribant, fins i tot, al Magrib. Amb una pasta inicial de farina, aigua, una mica d’oli i unes gotes de vinagre o 'raki', s’estira fins a deixar-la fina com un full de paper. Es fa servir per embolcallar tota mena de preparats i rep noms diferents ('brick', 'borek', 'baclaua', 'tiropita', 'gozleme'...). Té una capa o unes quantes, com a precedent de la pasta fullada.
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
200 g de fetge d’ànec fresc
brots frescos i microenciams
cristalls de sal
10 g de tòfona
Tòfona
Tant per la seva localització com pels misteris que n'envolten la recol·lecció. La superstició no ha estat aliena. Durant molt de temps es va considerar fruit de l'impacte dels llamps a les alzines i els roures. Avui sabem que no és res més que un bolet, subterrani i sense la forma convencional de paraigua. Sempre s'ha localitzat amb l'ajut d'animals ensinistrats, primer porcs i després gossos, gràcies a la potència olorosa. En aquestes dates, la tradicional és la negra, coneguda com del Perigord. Sobretot en la demi deuil: disposar-ne làmines entre la pell i la carn de les peces d'aviram. Però la blanca, del Piemont italià, també és recomanable.
fresca d’hivern
50 g de confitura de poma
sal
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.

Per a la vinagreta de mostassa:

10 g de mostassa
Mostassa
Condiment fet amb llavors de plantes de mostassa negra i groga més o menys mòltes i mesclades amb líquid (vi, most, agràs, vinagre...) que permeti conservar-les. Les varietats més populars deriven dels gremis medievals francesos: la de Meaux (dita 'antiga'), de grans negres i grocs trencats, posats en vinagre i de textura granulosa, i la de Dijon, de grans grocs polvoritzats, posats en suc de raïm i de textura uniforme.
antiga
60 g d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
30 g de vinagre agredolç

Preparació

Feu unes coques amb diverses capes de pasta fil·lo pintades amb oli d’oliva. Feu-les coure al forn 3 min a 150 ºC.
Talleu el fetge d’ànec en encenalls ben prims. Talleu brots de diferents classes i barregeu-los també amb enciams mini. Reserveu-ho.
Talleu la tòfona amb una mandolina ben prima i feu-ne bastonets.
Per a la vinagreta de mostassa: barregeu bé tots els ingredients.
Muntatge: en una coca cruixent poseu els encenalls de foie gras i la confitura de poma. Poseu-hi els bastonets de tòfona, salpebreu-ho una mica, i a sobre poseu-hi els brots i els microenciams, amanits amb vinagreta a la mostassa i cristalls de sal.