Coca de llardons i avellanes

Per Gemma Clofent

Tipus de plat Postres

Dificultat Baixa

Ràpida i senzilla Tradicional

Ingredients

1 làmina de pasta de full rectangular
100 g de llardons
Llardons
Derivats de la matança del porc, els llardons se solen confondre amb les cotnes, que són el resultat de fregir la pell i el greix que té enganxat. Els llardons, en canvi, són el resultat de fer fondre i premsar, tot fent un pa més o menys compacte, les parts grasses internes, desproveïdes, com a mínim en teoria, de pell, per separar-ne el llard. Una pràctica que els catalans vam exportar a Sicília, on es coneixen com a 'ciccioli', i que d’allà va passar a tota Itàlia, amb diversos noms. Tot i que s’obtenen en temps de matança, la seva conservació senzilla durant els mesos d’hivern ha acabat associant-los amb el temps de Carnaval, quan les cases eliminaven, quan s’acostava la temporada d’estiu, els que quedaven, generalment per mitjà de les populars coques. Es consumeixen com a entreteniment o en alguns plats tradicionals.
una mica picats
25 g d’avellanes torrades picades
1 polsim de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
en pols
1 polsim d’anís
Anís
Aiguardent fruit de la maceració en alcohol de destil·lació de diverses plantes aromàtiques, amb predomini de les llavors d’anís. Pertany a una família de begudes espirituoses mediterrànies (la legislació comunitària no els considera aiguardents, en no haver-hi fermentació alcohòlica), inicialment transparents i que adquireixen una tonalitat blanquinosa quan es barregen amb aigua, gràcies a la presència de l’anetol aportat per la planta d’anís. Té dues categories principals: el dolç, amb una graduació de 30 º, i el sec, que arriba als 50 º. És un ingredient fonamental de la barreja dels traginers i els cigalons de la nostra revolució industrial, i continua tenint categoria de beguda humil, rescatada, només, per donar un toc perfumat a bona part de la nostra pastisseria tradicional, especialment a la Catalunya Nova.
en pols
1 ratlladura de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
150 g de sucre
pinyons
1 ou

Coca de llardons

Ingredients

1 làmina de pasta de full rectangular
100 g de llardons
Llardons
Derivats de la matança del porc, els llardons se solen confondre amb les cotnes, que són el resultat de fregir la pell i el greix que té enganxat. Els llardons, en canvi, són el resultat de fer fondre i premsar, tot fent un pa més o menys compacte, les parts grasses internes, desproveïdes, com a mínim en teoria, de pell, per separar-ne el llard. Una pràctica que els catalans vam exportar a Sicília, on es coneixen com a 'ciccioli', i que d’allà va passar a tota Itàlia, amb diversos noms. Tot i que s’obtenen en temps de matança, la seva conservació senzilla durant els mesos d’hivern ha acabat associant-los amb el temps de Carnaval, quan les cases eliminaven, quan s’acostava la temporada d’estiu, els que quedaven, generalment per mitjà de les populars coques. Es consumeixen com a entreteniment o en alguns plats tradicionals.
una mica picats
25 g d’avellanes torrades picades
1 polsim de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
en pols
1 polsim d’anís
Anís
Aiguardent fruit de la maceració en alcohol de destil·lació de diverses plantes aromàtiques, amb predomini de les llavors d’anís. Pertany a una família de begudes espirituoses mediterrànies (la legislació comunitària no els considera aiguardents, en no haver-hi fermentació alcohòlica), inicialment transparents i que adquireixen una tonalitat blanquinosa quan es barregen amb aigua, gràcies a la presència de l’anetol aportat per la planta d’anís. Té dues categories principals: el dolç, amb una graduació de 30 º, i el sec, que arriba als 50 º. És un ingredient fonamental de la barreja dels traginers i els cigalons de la nostra revolució industrial, i continua tenint categoria de beguda humil, rescatada, només, per donar un toc perfumat a bona part de la nostra pastisseria tradicional, especialment a la Catalunya Nova.
en pols
1 ratlladura de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
150 g de sucre
pinyons
1 ou

Preparació

Barregeu 100 g de sucre amb els llardons, les avellanes, la canyella, la pell de llimona i l’anís.
Estireu la làmina de pasta de full amb un corró.
Dividiu imaginàriament la làmina en tres parts longitudinals. Escampeu per sobre la franja central la meitat de la barreja de llardons.
Doblegueu una banda sobre la franja central i estireu-la una mica amb el corró.
Escampeu-hi per sobre la resta de llardons. Tapeu amb l’altra banda i tornneu a estirar-la amb el corró.
Pinteu la coca amb l’ou batut i empolseu-la amb la resta del sucre i els pinyons.
Coeu la coca al forn a 180 ºC fins que sigui daurada, uns 30 min.