Conill amb llenegues negres seques

Per Lola Fíguls Fíguls

Tipus de plat Segon

Dificultat Mitjana

Racions 4

Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

1 conill
Conill
Animal originari de la regió mediterrània emparentat amb la llebre,
de la qual es diferencia per les orelles i les potes del darrere, més curtes.
Domesticat des d’antic, criat de manera artesana, a principis del segle xx
es va començar a criar industrialment. De carn menys fosca que la de la
llebre i, com aquella, fàcilment alterable, es recomana posar-la unes hores
en aigua freda, lleugerament salada, per blanquejar-la una mica més. El
fet de no tenir pell que protegeixi la carn, a diferència del pollastre, en fa
aconsellable la cocció en humit o recobrint-la, si es fa la cocció en sec, amb
una mica de cansalada. Si el conill és gros i, per tant, vell i de carn més
feta, val la pena marinar-la una mica amb oli, algun líquid àcid, com el vi
o el vinagre, i herbes aromàtiques, per estovar-la i perfumar-la.
500 g de llenegues
4 grans d’all
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
sal
oli d’oliva verge extra
100 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
ratllat
100 ml de xerès
Xerès
Família de vins originària de la regió que envolta la vila gaditana de Jerez de la Frontera que s’obtenen de les varietats de raïm palomino, pero ximenes i moscatell, gràcies a un procés de fermentació espontània especial que desenvolupa la 'flor', una capa de llevats que es forma a la superfície.

Segons el desenvolupament d’aquesta capa, els vins se separen en dues línies, els 'finos' i els 'olorosos', posteriorment fortificats amb alcohol per arribar als 15 º dels primers i als 18 º dels segons, i continuar els processos tradicionals d’envelliment en barrica que diferenciaran, en cadascuna de les dues opcions, els diversos vins que arriben al mercat. Molt valorats pel món anglosaxó, aquests vins es consumien com a aperitiu —a casa nostra, acompanyats de la tapa preceptiva— o com a copa de mitja tarda.
aromatitzat amb tòfona
aigua

Per a la picada:

2 grans d’all
julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
safrà
8 avellanes
1 galeta Maria

Conill amb llenegues negres seques FOOD PHOTOS / CRISTINA RIVAROLA Food Photos / Cristina Rivarola

Ingredients

1 conill
Conill
Animal originari de la regió mediterrània emparentat amb la llebre,
de la qual es diferencia per les orelles i les potes del darrere, més curtes.
Domesticat des d’antic, criat de manera artesana, a principis del segle xx
es va començar a criar industrialment. De carn menys fosca que la de la
llebre i, com aquella, fàcilment alterable, es recomana posar-la unes hores
en aigua freda, lleugerament salada, per blanquejar-la una mica més. El
fet de no tenir pell que protegeixi la carn, a diferència del pollastre, en fa
aconsellable la cocció en humit o recobrint-la, si es fa la cocció en sec, amb
una mica de cansalada. Si el conill és gros i, per tant, vell i de carn més
feta, val la pena marinar-la una mica amb oli, algun líquid àcid, com el vi
o el vinagre, i herbes aromàtiques, per estovar-la i perfumar-la.
500 g de llenegues
4 grans d’all
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
sal
oli d’oliva verge extra
100 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
ratllat
100 ml de xerès
Xerès
Família de vins originària de la regió que envolta la vila gaditana de Jerez de la Frontera que s’obtenen de les varietats de raïm palomino, pero ximenes i moscatell, gràcies a un procés de fermentació espontània especial que desenvolupa la 'flor', una capa de llevats que es forma a la superfície.

Segons el desenvolupament d’aquesta capa, els vins se separen en dues línies, els 'finos' i els 'olorosos', posteriorment fortificats amb alcohol per arribar als 15 º dels primers i als 18 º dels segons, i continuar els processos tradicionals d’envelliment en barrica que diferenciaran, en cadascuna de les dues opcions, els diversos vins que arriben al mercat. Molt valorats pel món anglosaxó, aquests vins es consumien com a aperitiu —a casa nostra, acompanyats de la tapa preceptiva— o com a copa de mitja tarda.
aromatitzat amb tòfona
aigua

Per a la picada:

2 grans d’all
julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
safrà
8 avellanes
1 galeta Maria

Conill amb llenegues negres seques FOOD PHOTOS / CRISTINA RIVAROLA Food Photos / Cristina Rivarola

Preparació

Netegeu les llenegues amb un drap, sense rentar-les ni passar-les per aigua. Talleu-les a trossos i enfileu-les amb una agulla. Deixeu-les al sol o vora el foc, perquè s’assequin. Reserveu-les en un pot.
Quan vulgueu cuinar les llenegues, poseu-les durant 24 h en aigua tèbia i renteu-les bé.
Talleu el conill i rostiu-lo a la paella amb quatre grans d’all. Quan sigui cuit, poseu-lo en una cassola amb l’oli de la paella i afegiu-hi un raig de tomàquet, un bon raig de xerès de tòfona i la picada amb aigua calenta. Salpebreu-ho i deixeu-ho coure a foc suau.
Quan comenci a fer xup-xup, afegiu-hi les llenegues escorregudes, sense fregir-les, i deixeu que bulli tot a foc lent una bona estona.