Copeta de patata amb bacallà i romesco

Per Rosana Huguet

Tipus de plat Primer

Dificultat Baixa

Temps 25

Racions 4

Ràpida i senzilla Tradicional

Ingredients

4 patates
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
100 g de bacallà estellat ja remullat
100 g de romesco
Romesco
Salsa emblemàtica de la cuina de la Catalunya Nova o Catalunya Sud, on presenta diverses variants de composició i nom variable, que van des de la salsa de xató fins a la salbitxada.

La peculiaritat del romesco –tant si intervé com si no en el plat guisat que en du el nom- és l’escalivat dels ingredients vegetals (all i tomàquet), que dóna al resultat final una textura menys granelluda i més amorosida que la de les altres salses de la família que duen aquests ingredients crus.

Tradicionalment associat als calçots, en la versió feta i menjada, i al peix, en la versió envasada, des de ja fa alguns anys, avui s’ha vist que aquesta picada, un cop resolta la tendència a dissociar-se quan es deixa reposar, té moltes altres possibilitats, si s’aplica a altres verdures, crues o cuites, i fins i tot a la pasta.

Per al romesco:

6 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
madurs i escalivats
1 gra d’all escalivat
1 gra d’all cru
la polpa d’una nyora
3 galetes maria
50 g d’avellanes torrades
200 ml oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
un raig de vinagre balsàmic
Vinagre balsàmic
Vinagre de característiques especials i origen italià —en concret, de la regió de l’Emília-Romanya i de la ciutat de Mòdena— que en la versió tradicional està protegit per una IGP i una DOP, en el cas dels més envellits. S’obté a partir de most de raïm 'trebbiano' cuit i fermentat per fer-ne vi, que després convertides converteix en vinagre per la corresponent fermentació acètica. Aquests dos processos es complementen amb un envelliment en bótes de fustes diverses durant un període de fins a 40 anys, durant els quals l’evaporació va generant el vinagre amb textura xaroposa i un gust cada cop menys àcid que coneixem, i que acompanya, bàsicament, amanides i carns cuites a la flama o a la planxa, fins al punt que els més vells i espessos es poden emprar com a vi dolç, acompanyant el tast de certs formatges, com el parmesà.
sal
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.

Copeta de patata amb bacallà i romesco

Ingredients

4 patates
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
100 g de bacallà estellat ja remullat
100 g de romesco
Romesco
Salsa emblemàtica de la cuina de la Catalunya Nova o Catalunya Sud, on presenta diverses variants de composició i nom variable, que van des de la salsa de xató fins a la salbitxada.

La peculiaritat del romesco –tant si intervé com si no en el plat guisat que en du el nom- és l’escalivat dels ingredients vegetals (all i tomàquet), que dóna al resultat final una textura menys granelluda i més amorosida que la de les altres salses de la família que duen aquests ingredients crus.

Tradicionalment associat als calçots, en la versió feta i menjada, i al peix, en la versió envasada, des de ja fa alguns anys, avui s’ha vist que aquesta picada, un cop resolta la tendència a dissociar-se quan es deixa reposar, té moltes altres possibilitats, si s’aplica a altres verdures, crues o cuites, i fins i tot a la pasta.

Per al romesco:

6 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
madurs i escalivats
1 gra d’all escalivat
1 gra d’all cru
la polpa d’una nyora
3 galetes maria
50 g d’avellanes torrades
200 ml oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
un raig de vinagre balsàmic
Vinagre balsàmic
Vinagre de característiques especials i origen italià —en concret, de la regió de l’Emília-Romanya i de la ciutat de Mòdena— que en la versió tradicional està protegit per una IGP i una DOP, en el cas dels més envellits. S’obté a partir de most de raïm 'trebbiano' cuit i fermentat per fer-ne vi, que després convertides converteix en vinagre per la corresponent fermentació acètica. Aquests dos processos es complementen amb un envelliment en bótes de fustes diverses durant un període de fins a 40 anys, durant els quals l’evaporació va generant el vinagre amb textura xaroposa i un gust cada cop menys àcid que coneixem, i que acompanya, bàsicament, amanides i carns cuites a la flama o a la planxa, fins al punt que els més vells i espessos es poden emprar com a vi dolç, acompanyant el tast de certs formatges, com el parmesà.
sal
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.

Preparació

Per al romesco: tritureu tots els ingredients, comproveu-ne el sabor i rectifiqueu-ho de vinagre i sal, si cal.
En una plàtera poseu a coure al forn la patata i la ceba sense pelar fins que siguin toves.
Una vegada cuites, peleu la ceba i talleu-la a daus petits, i peleu la patata i talleu-la, també.
Muntatge: munteu la copeta amb el rostit de patata i ceba; al damunt, una culleradeta de romesco i el bacallà escorregut. Repetiu l’operació dos cops.