Crema cremada de festucs amb fruites vermelles

Tipus de plat Postres

Racions 4

Vegetariana Sense
gluten

Ingredients

sucre morè
canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
mòlta
4-6 neules
Neules
Tot i que la gent —i, lamentablement, algunes institucions catalanes— les identifiquen amb els 'barquillos' espanyols, sembla que entre ambdues hi ha una diferència sensible, pel que fa al gruix i la textura, molt més suau i esponjosa en les neules (sempre esmentades en plural, al contrari del 'barquillo'), que n’explicaria el nom derivat del mot llatí 'nebula', que significa ‘boira’. Originalment de forma plana, el neuler va permetre donar-los la forma de tub que tenen actualment, i que s’aconsegueix un cop cuita la pasta, de farina, ous, sucre, llet i llard (avui mantega), i mentre encara és calenta i plàstica, i espera l’assecat definitiu. Tradicionalment associades a les festes nadalenques, quan, després que les cagui el tió, es consumeixen a l’hora de les postres, generalment sucant-les en una copa de cava o vi dolç.
(opcional)
200 g de xocolata negra per desfer
nabius
Nabiu
També conegut com a 'avajó' o 'mirtil', el nabiu és el fruit comestible de l’arbust d’alta muntanya de l’espècie 'Vaccinum myrtillus', popular a Europa i que també es troba als nostres Pirineus.

De mida petita (menys d’1 centímetre), forma esfèrica i color negre blavós, les baies originalment es consumien fresques, ensucrades, per compensar-ne el toc àcid i el menor contingut de sucres que avui tant es valora. Però ràpidament es va veure que podia ser útil en pastisseria, per fer pastissos, populars a les regions centreeuropees, confitures i preparats similars, al marge de la utilització en la preparació de licors i aiguardents.

També té utilitats farmacològiques (és diürètic i antidiabètic) i altres de força més prosaiques, com la coloració del vi o de la roba que, encara avui, es practica als països nòrdics.
, groselles, gerds frescos…

Per a la crema cremada de festucs:

1 llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
1 taronja
Taronja
Fruita originària del sud de la Xina convertida avui en habitual gràcies a la fàcil conservació i al transport —molt més ràpid que quan el cardenal francès Mazarino, al segle xvii, se les feia dur per correu especial des de Portugal.

Inicialment amargant (encara avui s’empra per fer la confitura), la taronja va evolucionar primer cap a la dolçor, de la mà dels àrabs, i després cap al suc, sobretot quan a mitjan segle xx es va posar en marxa la concentració i refrigeració d’aquest. Generalment de la varietat nàvel, de les més precoces, amb un petit embrió en forma de bony o clot al punt més extrem, sol ser emprada en forma de pell sense molsa (el 'zeste' dels francesos o dels còctels); desfeta en grills (pelats “a sang”, o sigui, sense pell), o en suc, integrat en salses de plats com l’ànec a la taronja.
½ l de llet sencera
100 g de sucre blanc
½ canonet de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
25 g de midó de blat de moro (Maizena)
llet
4 rovells d’ou
45 g de pasta de festuc

Crema cremada de festucs amb fruites vermelles Becky Lawton

Ingredients

sucre morè
canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
mòlta
4-6 neules
Neules
Tot i que la gent —i, lamentablement, algunes institucions catalanes— les identifiquen amb els 'barquillos' espanyols, sembla que entre ambdues hi ha una diferència sensible, pel que fa al gruix i la textura, molt més suau i esponjosa en les neules (sempre esmentades en plural, al contrari del 'barquillo'), que n’explicaria el nom derivat del mot llatí 'nebula', que significa ‘boira’. Originalment de forma plana, el neuler va permetre donar-los la forma de tub que tenen actualment, i que s’aconsegueix un cop cuita la pasta, de farina, ous, sucre, llet i llard (avui mantega), i mentre encara és calenta i plàstica, i espera l’assecat definitiu. Tradicionalment associades a les festes nadalenques, quan, després que les cagui el tió, es consumeixen a l’hora de les postres, generalment sucant-les en una copa de cava o vi dolç.
(opcional)
200 g de xocolata negra per desfer
nabius
Nabiu
També conegut com a 'avajó' o 'mirtil', el nabiu és el fruit comestible de l’arbust d’alta muntanya de l’espècie 'Vaccinum myrtillus', popular a Europa i que també es troba als nostres Pirineus.

De mida petita (menys d’1 centímetre), forma esfèrica i color negre blavós, les baies originalment es consumien fresques, ensucrades, per compensar-ne el toc àcid i el menor contingut de sucres que avui tant es valora. Però ràpidament es va veure que podia ser útil en pastisseria, per fer pastissos, populars a les regions centreeuropees, confitures i preparats similars, al marge de la utilització en la preparació de licors i aiguardents.

També té utilitats farmacològiques (és diürètic i antidiabètic) i altres de força més prosaiques, com la coloració del vi o de la roba que, encara avui, es practica als països nòrdics.
, groselles, gerds frescos…

Per a la crema cremada de festucs:

1 llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
1 taronja
Taronja
Fruita originària del sud de la Xina convertida avui en habitual gràcies a la fàcil conservació i al transport —molt més ràpid que quan el cardenal francès Mazarino, al segle xvii, se les feia dur per correu especial des de Portugal.

Inicialment amargant (encara avui s’empra per fer la confitura), la taronja va evolucionar primer cap a la dolçor, de la mà dels àrabs, i després cap al suc, sobretot quan a mitjan segle xx es va posar en marxa la concentració i refrigeració d’aquest. Generalment de la varietat nàvel, de les més precoces, amb un petit embrió en forma de bony o clot al punt més extrem, sol ser emprada en forma de pell sense molsa (el 'zeste' dels francesos o dels còctels); desfeta en grills (pelats “a sang”, o sigui, sense pell), o en suc, integrat en salses de plats com l’ànec a la taronja.
½ l de llet sencera
100 g de sucre blanc
½ canonet de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
25 g de midó de blat de moro (Maizena)
llet
4 rovells d’ou
45 g de pasta de festuc

Crema cremada de festucs amb fruites vermelles Becky Lawton

Preparació

Per a la crema cremada de festucs: ratlleu la pela de la llimona i de la taronja. Poseu-la en un cassó amb la llet, la meitat del sucre i el canonet de canyella.
Feu-ho bullir i remeneu-ho. Retireu-ho del foc i reserveu-ho en calent.
Diluïu el midó en una mica de llet.
En un bol, bateu els rovells i la resta de sucre. Afegiu-hi la barreja de midó i llet.
Afegiu a la preparació anterior la llet bullent, colada amb un xinès, i remeneuho bé. Poseu-ho a foc suau i continueu remenant. Deixeu-ho coure 2-3 minuts o fins que s’espesseixi, i retireu-ho del foc. S’ha d’aconseguir una crema suau i llisa.
Aboqueu la crema cremada calenta en un bol amb la pasta de festuc, i remeneu-ho bé amb una vareta. Ha de quedar d’un color verdós.
Poseu la crema en cassoletes i refredeu-la a la nevera, perquè qualli, 1-2 h.
Tritureu la canyella amb el sucre morè, i poseu-ne una mica a cada cassoleta. Caramel·litzeu la superfície de la crema amb un bufador fins que es formi una crosta fina.
Serviu les cassoletes amb una mica de xocolata desfeta, una neula (opcional) i unes quantes fruites vermelles per sobre de la crema.