Faves a la catalana amb cervesa

Tipus de plat Segon

Dificultat Baixa

Racions 6

Sense
lactosa

Ingredients

100 g de ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
3 grans d'all
150 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
triturat, natural o en conserva
30 g d'oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
50 g de cansalada de porc
Cansalada de porc
Capa de greix, en algunes parts del cos amb làmines de carn intercalades, situada immediatament a sota de la pell, que forma la cotna, i que recobreix completament el cos del porc.

Amb zones del cos més gruixudes i altres menys, que se separen i es parteixen, solen agrupar-se en tres tipus. La zona dorsal, quasi totalment formada per greix i força gruixuda, la del pit, anterior, més prima i amb capes de carn, i la del ventre, novament gruixuda i amb alguna capa de carn.

Conservades tradicionalment amb sal i com a peces més o menys senceres, aquestes porcions es tallen a llenques per coure, o es tracten per separar-ne el greix i convertir-lo en llard més o menys refinat.

Les primeres, fregides, durant molt de temps van constituir l’acompanyament ideal del sopar de verdura bullida de les classes populars, que, a més, amanien.
, tallada a daus petits
500 g de faves tendres, només els grans (poden ser congelades)
200 g de cervesa
300-400 g de bolets silvestres, congelats
200 g d'aigua o de brou de verdures
1 branqueta de menta
Menta
Per la fragància, pel sabor que deixa anar en els guisats, per la frescor de l'aroma, etc. En podeu trobar en tot tipus de preparacions: en mojitos, combinada amb xocolata negra —un maridatge espectacular—, en oli per amanir unes favetes repelades o pasant-ne una branca en els pèsols ofegats amb pernil salat per refrescar-los. També lliga amb una espatlla de xai rostida amb una salsa feta amb la glaça de la plàtera, mostassa antiga i fulles de menta; o senzillament les fulles de menta passades per pasta de tempura i fregides. Hi ha moltes varietats de menta, cadascuna amb propietats diferents. Quan n'hi ha en abundància, vora l'estiu podeu guardar les branques en un got amb aigua, però també es poden congelar o assecar.
fresca
1 fulla de llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.
10 g de salsa de soja, opcional
1 culleradeta de gingebre en pols, opcional
100 g de botifarra negra
100 g de botifarra blanca o salsitxa a rodanxes

Faves

Ingredients

100 g de ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
3 grans d'all
150 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
triturat, natural o en conserva
30 g d'oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
50 g de cansalada de porc
Cansalada de porc
Capa de greix, en algunes parts del cos amb làmines de carn intercalades, situada immediatament a sota de la pell, que forma la cotna, i que recobreix completament el cos del porc.

Amb zones del cos més gruixudes i altres menys, que se separen i es parteixen, solen agrupar-se en tres tipus. La zona dorsal, quasi totalment formada per greix i força gruixuda, la del pit, anterior, més prima i amb capes de carn, i la del ventre, novament gruixuda i amb alguna capa de carn.

Conservades tradicionalment amb sal i com a peces més o menys senceres, aquestes porcions es tallen a llenques per coure, o es tracten per separar-ne el greix i convertir-lo en llard més o menys refinat.

Les primeres, fregides, durant molt de temps van constituir l’acompanyament ideal del sopar de verdura bullida de les classes populars, que, a més, amanien.
, tallada a daus petits
500 g de faves tendres, només els grans (poden ser congelades)
200 g de cervesa
300-400 g de bolets silvestres, congelats
200 g d'aigua o de brou de verdures
1 branqueta de menta
Menta
Per la fragància, pel sabor que deixa anar en els guisats, per la frescor de l'aroma, etc. En podeu trobar en tot tipus de preparacions: en mojitos, combinada amb xocolata negra —un maridatge espectacular—, en oli per amanir unes favetes repelades o pasant-ne una branca en els pèsols ofegats amb pernil salat per refrescar-los. També lliga amb una espatlla de xai rostida amb una salsa feta amb la glaça de la plàtera, mostassa antiga i fulles de menta; o senzillament les fulles de menta passades per pasta de tempura i fregides. Hi ha moltes varietats de menta, cadascuna amb propietats diferents. Quan n'hi ha en abundància, vora l'estiu podeu guardar les branques en un got amb aigua, però també es poden congelar o assecar.
fresca
1 fulla de llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.
10 g de salsa de soja, opcional
1 culleradeta de gingebre en pols, opcional
100 g de botifarra negra
100 g de botifarra blanca o salsitxa a rodanxes

En el nostre receptari, no poden faltar unes faves a la catalana. Aquestes podeu fer-les amb cervesa.

Preparació

Poseu en el vas la ceba i els alls. Trossegeu-ho programant 3 s, velocitat 5. Amb l'espàtula, baixeu les restes de verdures de la tapa i de l'interior del vas cap a les fulles.
Incorporeu-hi el tomàquet i l'oli i programeu 15 min, 100 ºC, velocitat 1.
Afegiu-hi la cansalada i programeu 5 min, 100 ºC, velocitat 1.
Afegiu-hi les faves, la cervesa, els bolets, el brou, la menta, el llorer, la salsa de soja i el gingebre. Programeu 30 min, 100 ºC, gir a l'esquerra, velocitat cullera.
Afegiu-hi les botifarres i programeu 10 min, 100 ºC, gir a l'esquerra, velocitat cullera.