Fideus a la cassola amb cananes i peix

Tipus de plat Primer

Sense
lactosa Tradicional

Ingredients

500 g de peix per sopa (lluernes, cintes, escórpores, crancs...)
250 g de cananes
400 g de fideus
Fideus
El fideu és una de les pastes més comunes de la nostra cuina amb plats tan coneguts i populars a casa nostra com l’escudella d’arròs i fideus, i els fideus guisats amb conill i botifarra. Però mai no havia arribat a tenir un èxit tan espectacular fins que es va posar de moda la fideuada, un plat típic de la gastronomia valenciana, tot i que a les comarques de Tarragona ja s’elabora un rossejat de fideus des de temps ancestrals. El cert és que els fideus, siguin de cabell d’àngel, del número u o dos…, o els fideus corbats, els fideus foradats… omplen els prestatges de les nostres cuines i ofereixen un bon nombre de plats diferents, amb la forma diferent que tenen. No obstant la varietat d’aquesta pasta, tot els fideus estan elaborats amb farina de blat dur, aigua i sal; i se solen trobar sempre assecats, i poques vegades frescos, si no és a botigues molt artesanes d’elaboració de pasta fresca. I a la cuina donen molt de joc i moltes possibilitats gastronòmiques. Així, combineu amb els diferents sabors dels fideus, jugueu amb les diferents formes, però això sí, no els mescleu mai perquè cada varietat de fideus té un temps de cocció diferent.
gruixuts
1 gra d'all sense pelar
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
1 pebrot
Pebrot
Arribats de la seva Amèrica nadiua arran del descobriment d’aquell continent en les dues formes bàsiques —dolça i picant—, seria la nostra agricultura la que en diferenciaria la varietat més carnosa —el morro de bou—, destinada a la graella o al forn, i la de parets més primes —l’anomenat 'italià'—, destinada a la paella.
vermell
150 g de pèsols desgranats
3 tomàquets madurs
1 manat d'herbes
1 got de vi blanc
oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal

Per a la picada:

2 grans d'all
un grapat d'ametlles torrades
5 brins de safrà
julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.

Per a l'allioli verd:

1 ou
250 ml d'oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
1-2 grans d'all
2-3 cullerades de suc de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
(opcional)
1 manat de fulles de julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
sal

Fideus a la cassola amb cananes i peix

Ingredients

500 g de peix per sopa (lluernes, cintes, escórpores, crancs...)
250 g de cananes
400 g de fideus
Fideus
El fideu és una de les pastes més comunes de la nostra cuina amb plats tan coneguts i populars a casa nostra com l’escudella d’arròs i fideus, i els fideus guisats amb conill i botifarra. Però mai no havia arribat a tenir un èxit tan espectacular fins que es va posar de moda la fideuada, un plat típic de la gastronomia valenciana, tot i que a les comarques de Tarragona ja s’elabora un rossejat de fideus des de temps ancestrals. El cert és que els fideus, siguin de cabell d’àngel, del número u o dos…, o els fideus corbats, els fideus foradats… omplen els prestatges de les nostres cuines i ofereixen un bon nombre de plats diferents, amb la forma diferent que tenen. No obstant la varietat d’aquesta pasta, tot els fideus estan elaborats amb farina de blat dur, aigua i sal; i se solen trobar sempre assecats, i poques vegades frescos, si no és a botigues molt artesanes d’elaboració de pasta fresca. I a la cuina donen molt de joc i moltes possibilitats gastronòmiques. Així, combineu amb els diferents sabors dels fideus, jugueu amb les diferents formes, però això sí, no els mescleu mai perquè cada varietat de fideus té un temps de cocció diferent.
gruixuts
1 gra d'all sense pelar
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
1 pebrot
Pebrot
Arribats de la seva Amèrica nadiua arran del descobriment d’aquell continent en les dues formes bàsiques —dolça i picant—, seria la nostra agricultura la que en diferenciaria la varietat més carnosa —el morro de bou—, destinada a la graella o al forn, i la de parets més primes —l’anomenat 'italià'—, destinada a la paella.
vermell
150 g de pèsols desgranats
3 tomàquets madurs
1 manat d'herbes
1 got de vi blanc
oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal

Per a la picada:

2 grans d'all
un grapat d'ametlles torrades
5 brins de safrà
julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.

Per a l'allioli verd:

1 ou
250 ml d'oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
1-2 grans d'all
2-3 cullerades de suc de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
(opcional)
1 manat de fulles de julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
sal

Preparació

Talleu el ventre del peix i traieu-li les vísceres. Renteu-lo bé amb aigua.
Talleu els crancs per la meitat i enrossiu-los en una cassola amb un xic d'oli i un gra d'all aixafat. Afegiu-hi el peix, cobriu-ho amb aigua freda i feu que arrenqui el bull, escumant-ho.
Feu-ho coure tapat, a foc lent, 15 min. Reserveu-ho i, un cop fred, coleu-ho.
Netegeu la canana, talleu-ne les potes a rodelles i el cos, a daus d'1 cm de gruix.
En una cassola de ferro, daureu els fideus amb un bon raig d'oli, escorreu-los i reserveu-los sobre paper de cuina.
A la mateixa cassola i amb part de l'oli, salteu la canana una mica salada i, quan estigui daurada, retireu-la.
A la mateixa cassola, feu un sofregit amb la ceba picada i el pebrot a dauets. Quan estigui tot ben tou, afegiu-hi el tomàquet pelat i ratllat. Deixeu-ho que es redueixi 10 min. Afegiu-hi el vi i deixeu que es torni a reduir.
Per a la picada: piqueu els ingredients en un morter.
Per a l'allioli: poseu l'ou en un got per a braç elèctric, amb l'oli, la sal i els alls pelats. Poseu el braç al fons de tot i no el comenceu a apujar fins que comenci a emulsionar. Afegiu-hi el suc de llimona i el julivert, i bateu-ho. Refrigereu-ho.
Quan el sofregit estigui concentrat, afegiu-hi la canana, els pèsols, les herbes i els fideus. Cobriu-ho amb el brou, afegiu-hi la picada i deixeu que cogui, 15-20 min.
Deixeu-ho 5 min. Serviu els fideus i el peix del fumet a banda, amb l'allioli.