Foie gras marinat amb coca de llardons i pinyons garapinyats

Per Albert Ventura

Tipus de plat Primer

Dificultat Alta

Racions 4

Sense
lactosa

Ingredients

amanida
vinagre balsàmic
Vinagre balsàmic
Vinagre de característiques especials i origen italià —en concret, de la regió de l’Emília-Romanya i de la ciutat de Mòdena— que en la versió tradicional està protegit per una IGP i una DOP, en el cas dels més envellits. S’obté a partir de most de raïm 'trebbiano' cuit i fermentat per fer-ne vi, que després convertides converteix en vinagre per la corresponent fermentació acètica. Aquests dos processos es complementen amb un envelliment en bótes de fustes diverses durant un període de fins a 40 anys, durant els quals l’evaporació va generant el vinagre amb textura xaroposa i un gust cada cop menys àcid que coneixem, i que acompanya, bàsicament, amanides i carns cuites a la flama o a la planxa, fins al punt que els més vells i espessos es poden emprar com a vi dolç, acompanyant el tast de certs formatges, com el parmesà.
sal gruixuda en escames
llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
ratllada

Per al foie gras marinat:

1 kg de sal gruixuda
1 kg de sucre
romaní sec
100 g de ginebró
50 g de pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
farigola
Farigola
Planta aromàtica mediterrània que ens ha acompanyat a la cuina des del temps dels egipcis, que l’empraven, a més, per les propietats conservadores, tan necessàries per a la momificació. Amb la peculiaritat de conservar, i fins i tot potenciar, les aromes en assecar-se, és un dels components inexcusables del manat d’herbes aromàtiques que perfuma quasi tots els nostres guisats. Especialment perfumada, segons la llegenda, el dia de Divendres Sant, que coincideix amb el període de floració i la lluna plena, s’aconsella collir-la aquell dia i, si pot ser, d’un lloc des d’on pugui veure el mar. De propietats medicinals i terapèutiques més que reconegudes, la seva capacitat antisèptica va generar un plat tan elemental com la sopa de farigola, ja sigui en la variant escaldada o en la bullida. Té varietats menys conegudes, com la pebrella (molt emprada al País Valencià) i el serpoll.
seca
1 foie gras
Foie Gras
Es ven cru o cuit i a punt per consumir. El primer se sol passar per la paella roent, amb mantega, el temps d'escalfar-se i daurar-se. El segon, que es manté fresc, se sol consumir damunt d'una llesca de pa torrat. És un producte refinat, de presència obligada a la taula nadalenca, tot i que el seu descobriment sembla que és egipci i primaveral. Quan, de manera natural i com qui fa acopi de provisions, ànecs i oques acumulen greix al fetge mentre es preparen per migrar. D'aquí a forçar el procés, fent-los menjar aliments calòrics i mantenint-los en captivitat, hi havia un pas.
extra

Per a la coca de llardons:

250 g de pasta de full
100 g de llardons
Llardons
Derivats de la matança del porc, els llardons se solen confondre amb les cotnes, que són el resultat de fregir la pell i el greix que té enganxat. Els llardons, en canvi, són el resultat de fer fondre i premsar, tot fent un pa més o menys compacte, les parts grasses internes, desproveïdes, com a mínim en teoria, de pell, per separar-ne el llard. Una pràctica que els catalans vam exportar a Sicília, on es coneixen com a 'ciccioli', i que d’allà va passar a tota Itàlia, amb diversos noms. Tot i que s’obtenen en temps de matança, la seva conservació senzilla durant els mesos d’hivern ha acabat associant-los amb el temps de Carnaval, quan les cases eliminaven, quan s’acostava la temporada d’estiu, els que quedaven, generalment per mitjà de les populars coques. Es consumeixen com a entreteniment o en alguns plats tradicionals.

Per als pinyons:

65 g de pinyons
25 g de sucre
sal
aigua

Per a la reducció:

250 ml de vi pedro ximenes
30 g de sucre

Foie gras marinat amb coca de llardons i pinyons garapinyats

Ingredients

amanida
vinagre balsàmic
Vinagre balsàmic
Vinagre de característiques especials i origen italià —en concret, de la regió de l’Emília-Romanya i de la ciutat de Mòdena— que en la versió tradicional està protegit per una IGP i una DOP, en el cas dels més envellits. S’obté a partir de most de raïm 'trebbiano' cuit i fermentat per fer-ne vi, que després convertides converteix en vinagre per la corresponent fermentació acètica. Aquests dos processos es complementen amb un envelliment en bótes de fustes diverses durant un període de fins a 40 anys, durant els quals l’evaporació va generant el vinagre amb textura xaroposa i un gust cada cop menys àcid que coneixem, i que acompanya, bàsicament, amanides i carns cuites a la flama o a la planxa, fins al punt que els més vells i espessos es poden emprar com a vi dolç, acompanyant el tast de certs formatges, com el parmesà.
sal gruixuda en escames
llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
ratllada

Per al foie gras marinat:

1 kg de sal gruixuda
1 kg de sucre
romaní sec
100 g de ginebró
50 g de pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
farigola
Farigola
Planta aromàtica mediterrània que ens ha acompanyat a la cuina des del temps dels egipcis, que l’empraven, a més, per les propietats conservadores, tan necessàries per a la momificació. Amb la peculiaritat de conservar, i fins i tot potenciar, les aromes en assecar-se, és un dels components inexcusables del manat d’herbes aromàtiques que perfuma quasi tots els nostres guisats. Especialment perfumada, segons la llegenda, el dia de Divendres Sant, que coincideix amb el període de floració i la lluna plena, s’aconsella collir-la aquell dia i, si pot ser, d’un lloc des d’on pugui veure el mar. De propietats medicinals i terapèutiques més que reconegudes, la seva capacitat antisèptica va generar un plat tan elemental com la sopa de farigola, ja sigui en la variant escaldada o en la bullida. Té varietats menys conegudes, com la pebrella (molt emprada al País Valencià) i el serpoll.
seca
1 foie gras
Foie Gras
Es ven cru o cuit i a punt per consumir. El primer se sol passar per la paella roent, amb mantega, el temps d'escalfar-se i daurar-se. El segon, que es manté fresc, se sol consumir damunt d'una llesca de pa torrat. És un producte refinat, de presència obligada a la taula nadalenca, tot i que el seu descobriment sembla que és egipci i primaveral. Quan, de manera natural i com qui fa acopi de provisions, ànecs i oques acumulen greix al fetge mentre es preparen per migrar. D'aquí a forçar el procés, fent-los menjar aliments calòrics i mantenint-los en captivitat, hi havia un pas.
extra

Per a la coca de llardons:

250 g de pasta de full
100 g de llardons
Llardons
Derivats de la matança del porc, els llardons se solen confondre amb les cotnes, que són el resultat de fregir la pell i el greix que té enganxat. Els llardons, en canvi, són el resultat de fer fondre i premsar, tot fent un pa més o menys compacte, les parts grasses internes, desproveïdes, com a mínim en teoria, de pell, per separar-ne el llard. Una pràctica que els catalans vam exportar a Sicília, on es coneixen com a 'ciccioli', i que d’allà va passar a tota Itàlia, amb diversos noms. Tot i que s’obtenen en temps de matança, la seva conservació senzilla durant els mesos d’hivern ha acabat associant-los amb el temps de Carnaval, quan les cases eliminaven, quan s’acostava la temporada d’estiu, els que quedaven, generalment per mitjà de les populars coques. Es consumeixen com a entreteniment o en alguns plats tradicionals.

Per als pinyons:

65 g de pinyons
25 g de sucre
sal
aigua

Per a la reducció:

250 ml de vi pedro ximenes
30 g de sucre

Foie gras marinat amb coca de llardons i pinyons garapinyats

Preparació

Per al foie gras: barregeu la sal, el sucre i les espècies i cobriu-ne el fetge gras. Deixeu-ho marinar embolcallat amb el paper de cuina dins la nevera 24 h. Extraieu-lo de la marinada i conserveu-lo amb film.
Per a la coca: estireu la pasta de full ben fina amb un corró i cobriu-ne la meitat amb els llardons triturats. Tanqueu la pasta i estireu-la un altre cop ben fina, deixeu-la reposar a la nevera 10 min i talleu-ne rectangles de 5 x 10 cm. Coeu-los al forn sobre paper sulfurat 5 min a 180 ºC.
Per als pinyons: poseu els ingredients en un cassó amb aigua i deixeu-ho bullir fins que caramel·litzin. Amb una espàtula no deixeu de remenar-los, han de quedar embolcallats amb una capa de sucre (empanissats). Daureu-los per fora dins del cassó, i refredeu-los damunt del marbre.
Per a la reducció: reduïu els ingredients fins a textura de caramel.
Muntatge: talleu el foie a talls de 2 mm. Disposeu-ne 4 làmines sobreposades, amanida condimentada, i tanqueu-les com un caneló. Al plat poseu-hi la coca, el foie, la sal, la llimona, els pinyons i la reducció.