Gâteau frangipane del Valais

Per Gemma Clofent

Tipus de plat Postres

Dificultat Baixa

Vegetariana

Ingredients

Per al muntatge:

1 làmina de pasta brisa
Pasta brisa
Pasta de farina i greix animal (mantega) en proporció del 50% de pes de la farina i que, en coure’s, s’endureix i queda llisa i cruixent. Un punt que només s’aconsegueix amb la mantega tova, ja que no es barreja totalment amb la farina, cosa que permet que el gluten faci una xarxa elàstica que doni continuïtat a la capa, al contrari del que passa amb la pasta 'sablée'. El procés es completa amb un treball de les puntes dels dits no gaire llarg, que eviti que la pasta es faci elàstica.

Es fa servir com a base de pastissos dolços o salats; es pot farcir directament o, si el contingut no ha de coure gaire, amb una cocció prèvia en blanc, que la cogui lleugerament abans de farcir-la.

Comercialitzada des de mitjans del segle XX en làmina o rotlle, és un element de base de plats i postres tan tradicionals com la quiche o el pastís de poma.
300 g de melmelada
Melmelada
Generalment sinònim de 'confitura' (tot i que alguns reservem aquest nom per a la cocció de fruita confitada i sense triturar), la melmelada és el resultat de la cocció d’una fruita qualsevol trinxada amb sucre. De fet, però, el nom deriva de la que els portuguesos preparaven amb el codony (el nostre codonyat), anomenat, allà, 'marmelo'.

La proporció de fruita i sucre, situada en el 50% de cadascun en pes, es pot ajustar, gràcies a la pectina, un sucre complex que, en reaccionar amb els àcids de la fruita, forma molècules gegants responsables de l’espessiment. Un component que no totes les fruites tenen en la mateixa proporció i que, en el cas de certes melmelades, com la de maduixa, reclamen que s’hi incorpori, ja sigui amb la pectina pura o amb una altra fruita que en tingui molta (poma, per exemple) i suc de llimona, per aportar-hi àcid.
de maduixa

Per al pastís:

180 g de sucre
45 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
45 g d’ametlla
Ametlla
El pas de l'estiu a la tardor marca també el final del cicle de l'ametlla i el moment en què la podem trobar en estat natural, tot i que se sol presentar de moltes altres maneres: laminada, filetejada, en pols… Pot ser amargant (per perfumar pastissos) o dolça, apta per al consum directe, tant crua com torrada, i fins i tot, si és tendra, en forma d'ametlló. Són dolces a la Marcona, més ampla i arrodonida, per a torrons, pastissos i llet d'ametlla, i la Llargueta, estilitzada i punxeguda, per a picades i postres de músic.
mòlta
120 g de pa ratllat
4 g de cacau en pols
3 g de bicarbonat
4 g llevat
4 g de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
en pols
260 ml de llet
70 ml d’oli de gira-sol
Oli de gira-sol
Encara que la planta sigui originària de Mèxic, sembla que va ser a finals del segle XVIII i a Rússia on van començar les proves d’extracció de l’oli contingut a les llavors (les populars pipes), i que la seva comercialització plena es va iniciar a mitjans del segle XIX.

De color groc més o menys pàl·lid, és un oli poc espès i de gust dolç, quan és de premsada en fred i no rectificat, amb un toc d’avellana, però que recorda les llavors de les quals prové. D’oxidació fàcil, convé guardar-lo a les fosques i en un lloc fresc.

Ric en vitamina E i greixos insaturats (fins a un 80%), és recomanable consumir-lo cru, especialment per fer maioneses, però també convé per a tots els altres usos, ja que, entre altres virtuts, suporta bé les temperatures dels fregits. Convé, de totes maneres, no reutilitzar-lo massa cops.
20 ml de llet condensada
Llet condensada
Preparat fill de la llet evaporada, que ja elaboraven els antics mongols deixant-la al sol, i que Nicolau Appert va experimentar amb èxit l’any 1820 com un procés més per aconseguir aliments de llarga conservació, i que, als EUA, es va fabricar amb el nom de Highland Evaporated Cream.

La llet condensada també és nord-americana —del 1865— i estava destinada a alimentar les tropes durant la Guerra de Secessió. Està feta a base de retirar aigua de la llet de vaca per afegir-hi fins a un 60% de sucre, convertint-la en un xarop espès, fàcil de conservar i de color blanc trencat, que, tradicionalment, es consumeix escampant-lo en una llesca de pa o com a complement del cafè. En pot o en tub, va ser apreciada durant la postguerra i es fa servir en preparats de rebosteria casolans. Però l’ús inicial, fer llet tot afegint-hi aigua, quasi s’ha oblidat.

Per a la cobertura:

150 ml de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
líquida
150 g de xocolata de cobertura
75 g de mantega
Mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.

Gâteau frangipane del Valais Gemma Clofent

Gateau Frangipanne del Valais Gemma Clofent

Ingredients

Per al muntatge:

1 làmina de pasta brisa
Pasta brisa
Pasta de farina i greix animal (mantega) en proporció del 50% de pes de la farina i que, en coure’s, s’endureix i queda llisa i cruixent. Un punt que només s’aconsegueix amb la mantega tova, ja que no es barreja totalment amb la farina, cosa que permet que el gluten faci una xarxa elàstica que doni continuïtat a la capa, al contrari del que passa amb la pasta 'sablée'. El procés es completa amb un treball de les puntes dels dits no gaire llarg, que eviti que la pasta es faci elàstica.

Es fa servir com a base de pastissos dolços o salats; es pot farcir directament o, si el contingut no ha de coure gaire, amb una cocció prèvia en blanc, que la cogui lleugerament abans de farcir-la.

Comercialitzada des de mitjans del segle XX en làmina o rotlle, és un element de base de plats i postres tan tradicionals com la quiche o el pastís de poma.
300 g de melmelada
Melmelada
Generalment sinònim de 'confitura' (tot i que alguns reservem aquest nom per a la cocció de fruita confitada i sense triturar), la melmelada és el resultat de la cocció d’una fruita qualsevol trinxada amb sucre. De fet, però, el nom deriva de la que els portuguesos preparaven amb el codony (el nostre codonyat), anomenat, allà, 'marmelo'.

La proporció de fruita i sucre, situada en el 50% de cadascun en pes, es pot ajustar, gràcies a la pectina, un sucre complex que, en reaccionar amb els àcids de la fruita, forma molècules gegants responsables de l’espessiment. Un component que no totes les fruites tenen en la mateixa proporció i que, en el cas de certes melmelades, com la de maduixa, reclamen que s’hi incorpori, ja sigui amb la pectina pura o amb una altra fruita que en tingui molta (poma, per exemple) i suc de llimona, per aportar-hi àcid.
de maduixa

Per al pastís:

180 g de sucre
45 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
45 g d’ametlla
Ametlla
El pas de l'estiu a la tardor marca també el final del cicle de l'ametlla i el moment en què la podem trobar en estat natural, tot i que se sol presentar de moltes altres maneres: laminada, filetejada, en pols… Pot ser amargant (per perfumar pastissos) o dolça, apta per al consum directe, tant crua com torrada, i fins i tot, si és tendra, en forma d'ametlló. Són dolces a la Marcona, més ampla i arrodonida, per a torrons, pastissos i llet d'ametlla, i la Llargueta, estilitzada i punxeguda, per a picades i postres de músic.
mòlta
120 g de pa ratllat
4 g de cacau en pols
3 g de bicarbonat
4 g llevat
4 g de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
en pols
260 ml de llet
70 ml d’oli de gira-sol
Oli de gira-sol
Encara que la planta sigui originària de Mèxic, sembla que va ser a finals del segle XVIII i a Rússia on van començar les proves d’extracció de l’oli contingut a les llavors (les populars pipes), i que la seva comercialització plena es va iniciar a mitjans del segle XIX.

De color groc més o menys pàl·lid, és un oli poc espès i de gust dolç, quan és de premsada en fred i no rectificat, amb un toc d’avellana, però que recorda les llavors de les quals prové. D’oxidació fàcil, convé guardar-lo a les fosques i en un lloc fresc.

Ric en vitamina E i greixos insaturats (fins a un 80%), és recomanable consumir-lo cru, especialment per fer maioneses, però també convé per a tots els altres usos, ja que, entre altres virtuts, suporta bé les temperatures dels fregits. Convé, de totes maneres, no reutilitzar-lo massa cops.
20 ml de llet condensada
Llet condensada
Preparat fill de la llet evaporada, que ja elaboraven els antics mongols deixant-la al sol, i que Nicolau Appert va experimentar amb èxit l’any 1820 com un procés més per aconseguir aliments de llarga conservació, i que, als EUA, es va fabricar amb el nom de Highland Evaporated Cream.

La llet condensada també és nord-americana —del 1865— i estava destinada a alimentar les tropes durant la Guerra de Secessió. Està feta a base de retirar aigua de la llet de vaca per afegir-hi fins a un 60% de sucre, convertint-la en un xarop espès, fàcil de conservar i de color blanc trencat, que, tradicionalment, es consumeix escampant-lo en una llesca de pa o com a complement del cafè. En pot o en tub, va ser apreciada durant la postguerra i es fa servir en preparats de rebosteria casolans. Però l’ús inicial, fer llet tot afegint-hi aigua, quasi s’ha oblidat.

Per a la cobertura:

150 ml de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
líquida
150 g de xocolata de cobertura
75 g de mantega
Mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.

Preparació

Per a la base: folreu la base d’un motlle allargat amb la pasta brisa. Escampeu per sobre una capa amb la meitat de la melmelada de maduixa.
Per al pastís: barregeu els secs fins que quedin homogenis. Afegiu-hi els líquids i barregeu-ho bé.
Aboqueu la mescla sobre la pasta brisa amb melmelada i coeu-ho 50 min a 180 ºC. Deixeu-ho refredar.
Escampeu una capa amb la resta de melmelada per sobre la superfície i reserveu-ho 30 min al congelador.
Per a la cobertura: escalfeu la nata líquida. Quan arrenqui el bull aboqueu-la sobre la xocolata trossejada i la mantega a trossets. Espereu 2 min i barregeu-ho bé fins a obtenir una mescla homogènia. Manteniu-la calenta en un bany maria fins al moment d’utilitzar-la.
Traieu el pastís del congelador i desemmotlleu-lo. Sobre una reixeta, napeu tot el pastís amb la cobertura de xocolata, deixant que caigui per tot el voltant.
Deixeu-lo refredar, decoreu-lo i reserveu-lo a la nevera fins al moment de servir-lo.