Lasanya de tofu i espinacs

Tipus de plat Primer

Racions 4

Vegetariana Sense
gluten

Ingredients

500 g d’espinacs
Espinacs
Verdura originària de l’antiga Pèrsia que va ser absolutament desconeguda pels clàssics. Els àrabs la van portar a Europa a través de la Península Ibèrica, i ràpidament va passar a ser apreciada a Itàlia, d’on Caterina de Mèdici la va portar a França i la va popularitzar en casar-se amb Enric II de França. L’espinac, que es pot consumir cuit o, si les fulles són joves, cru, com a amanida, demana un rentat curós —just abans de posar-lo al foc i sense deixar-lo en remull—, ja que creix en contacte amb la terra. Combina molt bé amb la llet i derivats, que n’atenuen l’acidesa natural que recomana el consum immediat, un cop cuit. Una cocció que cal fer ràpidament i sense gaire aigua, per evitar que se’n dissipi el sabor, cosa que, d’altra banda, fa recomanable incorporar-lo al final de les elaboracions dels plats. També combina de manera excel·lent amb els ous.
frescos
2 grans d’all
sal marina
200 ml de crema de civada
nou
Nou
Fruita seca introduïda a Europa pels romans i que dóna, en botànica, nom genèric a la llavor que guarden dins del pinyol. La llavor de la nou té una forma complexa i creuada amb les meitats de la closca. D’aquí el fracàs habitual en trencar-les aprofitant-ne la sutura. Primer cal debilitar-la amb una lleugera pressió del trencanous i després, girant 90 graus, trencar la closca prement raonablement més fort. Per la fragilitat —s’enrancia i s’estova fàcilment-, la nou no sol ser present ni a les picades de la nostra cuina ni a les salses. Sense que això suposi que no s’hi pugui integrar i continuï fent només de toc final de pastissos, amanides i altres preparats. Per aconseguir-ho, la conservació hauria de fer-se en recipients hermèticament tancats i sense retirar-ne la closca.
moscada
sal
300 g de tofu
Tofu
Aquesta proteïna vegetal, originària de cultures gastronòmiques orientals, té un aspecte de formatge fresc i compacte i blanquinós. És molt digerible, baix en calories, sense colesterol, amb una bona dosi d'albúmina i permet moltes preparacions: planxa, brasa, fregits, arrebossats, guisats, estofats, sopes, amanides… Un punt en contra és el seu poc sabor i aroma. Resoleu-ho marinant-lo amb salsa de soja i oli d'oliva, de fruits secs, etc., i si hi afegiu sal de sèsam, obtindreu un sabor molt atractiu. Estofeu-lo amb verdures, feu-lo a la planxa amb salsa de mel i vinagre o poseu-lo en una amanida d'escarola i bolets.
1 tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
50 g de formatge de cabra semimadur
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.

Lasanya de tofu i espinacs Becky Lawton

Ingredients

500 g d’espinacs
Espinacs
Verdura originària de l’antiga Pèrsia que va ser absolutament desconeguda pels clàssics. Els àrabs la van portar a Europa a través de la Península Ibèrica, i ràpidament va passar a ser apreciada a Itàlia, d’on Caterina de Mèdici la va portar a França i la va popularitzar en casar-se amb Enric II de França. L’espinac, que es pot consumir cuit o, si les fulles són joves, cru, com a amanida, demana un rentat curós —just abans de posar-lo al foc i sense deixar-lo en remull—, ja que creix en contacte amb la terra. Combina molt bé amb la llet i derivats, que n’atenuen l’acidesa natural que recomana el consum immediat, un cop cuit. Una cocció que cal fer ràpidament i sense gaire aigua, per evitar que se’n dissipi el sabor, cosa que, d’altra banda, fa recomanable incorporar-lo al final de les elaboracions dels plats. També combina de manera excel·lent amb els ous.
frescos
2 grans d’all
sal marina
200 ml de crema de civada
nou
Nou
Fruita seca introduïda a Europa pels romans i que dóna, en botànica, nom genèric a la llavor que guarden dins del pinyol. La llavor de la nou té una forma complexa i creuada amb les meitats de la closca. D’aquí el fracàs habitual en trencar-les aprofitant-ne la sutura. Primer cal debilitar-la amb una lleugera pressió del trencanous i després, girant 90 graus, trencar la closca prement raonablement més fort. Per la fragilitat —s’enrancia i s’estova fàcilment-, la nou no sol ser present ni a les picades de la nostra cuina ni a les salses. Sense que això suposi que no s’hi pugui integrar i continuï fent només de toc final de pastissos, amanides i altres preparats. Per aconseguir-ho, la conservació hauria de fer-se en recipients hermèticament tancats i sense retirar-ne la closca.
moscada
sal
300 g de tofu
Tofu
Aquesta proteïna vegetal, originària de cultures gastronòmiques orientals, té un aspecte de formatge fresc i compacte i blanquinós. És molt digerible, baix en calories, sense colesterol, amb una bona dosi d'albúmina i permet moltes preparacions: planxa, brasa, fregits, arrebossats, guisats, estofats, sopes, amanides… Un punt en contra és el seu poc sabor i aroma. Resoleu-ho marinant-lo amb salsa de soja i oli d'oliva, de fruits secs, etc., i si hi afegiu sal de sèsam, obtindreu un sabor molt atractiu. Estofeu-lo amb verdures, feu-lo a la planxa amb salsa de mel i vinagre o poseu-lo en una amanida d'escarola i bolets.
1 tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
50 g de formatge de cabra semimadur
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.

Preparació

Renteu bé les fulles d’espinacs i coeu-les en una cassola amb un dit d’aigua, a foc baix, fins que estiguin tendres. Retireu-les del foc, deixeu-les refredar i piqueu-les.
Peleu els alls i piqueu-los en un morter amb una mica de sal, fins a tenir una pasta.
Escalfeu una cullerada d’oli en una paella i ofegueu-hi l’all picat, 30 s. Afegiu-hi els espinacs escorreguts, remeneu-ho i afegiu-hi la crema de civada. Verifiqueu-ne el punt de sal i ratlleu-hi una mica de nou moscada per sobre. Barregeu-ho bé i reserveu-ho.
Talleu el tofu en sis talls fins i salpebreu-los per tots dos costats.
Escalfeu el forn a 200 ºC.
En una safata, poseu una capa de dos talls fins de tofu i cobriu-los amb una capa de crema d’espinacs. A sobre, col·loqueu-hi dos talls més de tofu i repetiu l’operació fins a tenir tres capes de cada ingredient. Poseu-ho al forn, 15 min.
Talleu el tomàquet a dauets i salpebreu-los.
Traieu la safata del forn i, al moment de servir-ho, escampeu-hi per sobre el tomàquet i unes tires de formatge de cabra.