Navalles a la planxa amb aire d'herbes

Tipus de plat Primer

Racions 4

Ràpida i senzilla Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

20 navalles
cireres
cumquats
Cumquat
Fruita originària de la Xina, amb finalitats generalment decoratives, per la mida reduïda, el color de taronja i la forma allargassada.

Introduït a Europa lany 1846 pel botànic Robert Fortune, no va merèixer gaire atenció fins que llocs com Califòrnia, Florida o Israel en van implantar el conreu massiu i van començar a creuar-lo amb altres cítrics.

Molt delicat i de conservació difícil, es pot consumir directament o després de passar-lo vint segons per aigua bullent i després per aigua freda.

Tradicionalment integrat a les amanides de fruita, comença a incorporar-se com a element de contrast a les altres i en determinats plats de carns blanques. Però el seu ús bàsic continua sent a la pastisseria. En la presentació de pastissos i bandes de fruites, però també en forma de melmelada, confitat o conservat en alcohol.

Per a l’aire d’herbes:

2 manats de julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
2 manats de menta
Menta
Per la fragància, pel sabor que deixa anar en els guisats, per la frescor de l'aroma, etc. En podeu trobar en tot tipus de preparacions: en mojitos, combinada amb xocolata negra —un maridatge espectacular—, en oli per amanir unes favetes repelades o pasant-ne una branca en els pèsols ofegats amb pernil salat per refrescar-los. També lliga amb una espatlla de xai rostida amb una salsa feta amb la glaça de la plàtera, mostassa antiga i fulles de menta; o senzillament les fulles de menta passades per pasta de tempura i fregides. Hi ha moltes varietats de menta, cadascuna amb propietats diferents. Quan n'hi ha en abundància, vora l'estiu podeu guardar les branques en un got amb aigua, però també es poden congelar o assecar.
2 manats de cerfull
Cerfull
Originari de Rússia i portat a l’Europa occidental, com tantes altres coses, pels croats que tornaven de Terra Santa, el cerfull recorda el julivert arrissat i, com a tal, les classes dirigents el van emprar com a element diferenciador. Fins al fet de ser conegut, en el llenguatge popular centreeuropeu, com el 'julivert dels rics'. Malgrat tot, l’etimologia del seu nom ens remunta al temps dels grecs ('kairephullon', ‘fulla que alegra’) i fa referència a les seves virtuts medicinals. És membre destacat, juntament amb el julivert, l’estragó i el cebollí, de la mescla que la cuina aristocràtica francesa va batejar com a 'fines herbes' i que aromatitza amanides, salses i truites. A condició que s’hi incorpori en el darrer moment per evitar-ne l’evaporació dels olis essencials, força volàtils. I sense gaire oli, que el dissipa.
2 manats de cibulet
2 manats d’estragó
2 manats d’anet
Anet
El perfum d’aquesta herba recorda, com el del fonoll, l’anís. El seu ús es coneix des d’abans de l’edat mitjana, quan es considerava que aquesta herba tenia el poder de protegir de la bruixeria. La planta fa uns 30 cm, té un tronc fràgil i unes fulles fines, amb forma d’agulla, de flors grogues, molt petites. A la cuina, combina a la perfecció amb peixos de carn greixosa com el salmó, amb vegetals com el cogombre o la remolatxa, amb productes làctics com el iogurt, la nata o formatges frescos, amb mariscs com la llagosta o el llamàntol, amb ous i amb amanides i sopes. És millor trencar-ne les fulles a mà que no pas amb el ganivet. Poseu-lo sempre a l’últim moment en les coccions, perquè no perdi l’aroma. I si feu una vinagreta, feu la justa, perquè l’acidesa del vinagre o la llimona l’enfosqueix ràpidament i li fa perdre l’aroma.
aigua
1 cullerada de lecitina de soja

Navalles a la planxa amb aire d'herbes

Ingredients

20 navalles
cireres
cumquats
Cumquat
Fruita originària de la Xina, amb finalitats generalment decoratives, per la mida reduïda, el color de taronja i la forma allargassada.

Introduït a Europa lany 1846 pel botànic Robert Fortune, no va merèixer gaire atenció fins que llocs com Califòrnia, Florida o Israel en van implantar el conreu massiu i van començar a creuar-lo amb altres cítrics.

Molt delicat i de conservació difícil, es pot consumir directament o després de passar-lo vint segons per aigua bullent i després per aigua freda.

Tradicionalment integrat a les amanides de fruita, comença a incorporar-se com a element de contrast a les altres i en determinats plats de carns blanques. Però el seu ús bàsic continua sent a la pastisseria. En la presentació de pastissos i bandes de fruites, però també en forma de melmelada, confitat o conservat en alcohol.

Per a l’aire d’herbes:

2 manats de julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
2 manats de menta
Menta
Per la fragància, pel sabor que deixa anar en els guisats, per la frescor de l'aroma, etc. En podeu trobar en tot tipus de preparacions: en mojitos, combinada amb xocolata negra —un maridatge espectacular—, en oli per amanir unes favetes repelades o pasant-ne una branca en els pèsols ofegats amb pernil salat per refrescar-los. També lliga amb una espatlla de xai rostida amb una salsa feta amb la glaça de la plàtera, mostassa antiga i fulles de menta; o senzillament les fulles de menta passades per pasta de tempura i fregides. Hi ha moltes varietats de menta, cadascuna amb propietats diferents. Quan n'hi ha en abundància, vora l'estiu podeu guardar les branques en un got amb aigua, però també es poden congelar o assecar.
2 manats de cerfull
Cerfull
Originari de Rússia i portat a l’Europa occidental, com tantes altres coses, pels croats que tornaven de Terra Santa, el cerfull recorda el julivert arrissat i, com a tal, les classes dirigents el van emprar com a element diferenciador. Fins al fet de ser conegut, en el llenguatge popular centreeuropeu, com el 'julivert dels rics'. Malgrat tot, l’etimologia del seu nom ens remunta al temps dels grecs ('kairephullon', ‘fulla que alegra’) i fa referència a les seves virtuts medicinals. És membre destacat, juntament amb el julivert, l’estragó i el cebollí, de la mescla que la cuina aristocràtica francesa va batejar com a 'fines herbes' i que aromatitza amanides, salses i truites. A condició que s’hi incorpori en el darrer moment per evitar-ne l’evaporació dels olis essencials, força volàtils. I sense gaire oli, que el dissipa.
2 manats de cibulet
2 manats d’estragó
2 manats d’anet
Anet
El perfum d’aquesta herba recorda, com el del fonoll, l’anís. El seu ús es coneix des d’abans de l’edat mitjana, quan es considerava que aquesta herba tenia el poder de protegir de la bruixeria. La planta fa uns 30 cm, té un tronc fràgil i unes fulles fines, amb forma d’agulla, de flors grogues, molt petites. A la cuina, combina a la perfecció amb peixos de carn greixosa com el salmó, amb vegetals com el cogombre o la remolatxa, amb productes làctics com el iogurt, la nata o formatges frescos, amb mariscs com la llagosta o el llamàntol, amb ous i amb amanides i sopes. És millor trencar-ne les fulles a mà que no pas amb el ganivet. Poseu-lo sempre a l’últim moment en les coccions, perquè no perdi l’aroma. I si feu una vinagreta, feu la justa, perquè l’acidesa del vinagre o la llimona l’enfosqueix ràpidament i li fa perdre l’aroma.
aigua
1 cullerada de lecitina de soja

Preparació

Per a l’aire: escaldeu les herbes i reserveu l’aigua de l’escaldat.
En fred, tritureu bé les herbes amb l’aigua on les heu escaldat: ha de quedar una aigua ben verda. Comenceu posant-hi la meitat de l’aigua i després aneu-hi afegint les herbes segons les aneu necessitant. Coleu-ho, poseu-ho a punt de sal i incorporeu-hi la lecitina de soja. Passeu-ho pel túrmix procurant que entri aire a l’aigua, d’aquesta manera s’anirà formant una escuma (aire), que és el que fareu servir.
Feu les navalles a la planxa o en una paella, emplateu-les i col·loqueu-hi a sobre cireres i cumquats, i una mica de l’aire d’herbes.