Ou sorpresa amb mousse de salmó i parmesà

Per Remy Léfebvre

Tipus de plat Primer

Dificultat Alta

Racions 4

Sense
gluten

Ingredients

4 ous mitjans
50 g de salmó fumat
Salmó fumat
Fruit del procés de fumat dels dos filets del salmó europeu ('Salmo salar'), encara que la globalització ofereixi també el producte preparat amb espècies del Pacífic, de menys qualitat. Un fumat que se sol fer, habitualment, en fred, per sota dels 30 ºC, per mantenirne la textura original, però que també es fa en calent, duent el salmó fins als 75 ºC, cosa que li dóna una textura força diferent i aplicacions més restringides. En ambdós casos, el fum de la fusta que crema aporta elements de sabor al peix mentre s’asseca i s’altera per fer-ne possible una certa conservació. En el momento del consum, els filets se solen tallar a llenques primes, que es presenten en canapès, entrepans, carpaccio o fins i tot sushi, malgrat que al Japó rarament es faci. A la cuina, es prepara bàsicament en amanida, buscant conservar-ne el sabor.
150 g de salmó fresc
oli d’all i julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
sal fina
pebre blanc
Pebre blanc
Variant del pebre obtinguda de fruits que es deixen uns dies en remull, en aigua salada, per destruir l’embolcall que cobreix els grans madurs, a diferència dels del pebre negre, poc madurs i que es posen directament a assecar. Després, els grans pelats es posen a assecar. De gust més suau que el pebre negre, la utilització inicial va tenir —si més no, en la cuina aristocràtica tradicional— motius estrictament estètics, ja que no se’n volia notar la presència en salses refinades tradicionalment blanques o de colors clars. Per això, encara avui, el blanc és el pebre que acompanya peix i aus. I el que s’empra en bona part dels embotits de color clar, com ara la mortadel·la. A banda, cal tenir en compte que el pebre blanc es dissipa fàcilment i, per tant, és aconsellable tenir-lo en gra i moldre’l en el moment de fer-lo servir.
200 ml de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
líquida 35%
50 g de parmesà ratllat
2 g de lecitina de soja

Ou sorpresa amb mousse de salmó i parmesà

Ingredients

4 ous mitjans
50 g de salmó fumat
Salmó fumat
Fruit del procés de fumat dels dos filets del salmó europeu ('Salmo salar'), encara que la globalització ofereixi també el producte preparat amb espècies del Pacífic, de menys qualitat. Un fumat que se sol fer, habitualment, en fred, per sota dels 30 ºC, per mantenirne la textura original, però que també es fa en calent, duent el salmó fins als 75 ºC, cosa que li dóna una textura força diferent i aplicacions més restringides. En ambdós casos, el fum de la fusta que crema aporta elements de sabor al peix mentre s’asseca i s’altera per fer-ne possible una certa conservació. En el momento del consum, els filets se solen tallar a llenques primes, que es presenten en canapès, entrepans, carpaccio o fins i tot sushi, malgrat que al Japó rarament es faci. A la cuina, es prepara bàsicament en amanida, buscant conservar-ne el sabor.
150 g de salmó fresc
oli d’all i julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
sal fina
pebre blanc
Pebre blanc
Variant del pebre obtinguda de fruits que es deixen uns dies en remull, en aigua salada, per destruir l’embolcall que cobreix els grans madurs, a diferència dels del pebre negre, poc madurs i que es posen directament a assecar. Després, els grans pelats es posen a assecar. De gust més suau que el pebre negre, la utilització inicial va tenir —si més no, en la cuina aristocràtica tradicional— motius estrictament estètics, ja que no se’n volia notar la presència en salses refinades tradicionalment blanques o de colors clars. Per això, encara avui, el blanc és el pebre que acompanya peix i aus. I el que s’empra en bona part dels embotits de color clar, com ara la mortadel·la. A banda, cal tenir en compte que el pebre blanc es dissipa fàcilment i, per tant, és aconsellable tenir-lo en gra i moldre’l en el moment de fer-lo servir.
200 ml de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
líquida 35%
50 g de parmesà ratllat
2 g de lecitina de soja

Ou sorpresa amb mousse de salmó i parmesà

Preparació

Obriu amb delicadesa els ous, buideu-los i formeu un recipient amb una tapa. Reserveu-ho.
Piqueu el salmó i sofregiu-lo lleugerament amb oli d’all i julivert (emulsió de fulles de julivert, grans d’all i oli d’oliva). Afegiu-hi 100 ml de nata, mescleu-ho bé i salpebreu-ho.
Traieu-ho del foc i afegiu-hi els ous prèviament batuts amb energia. Feu bullir les closques dels ous 5 min, per netejar-les, i farciu un terç de la closca de cada ou.
Poseu a bullir la nata sobrant amb el parmesà ratllat 5 min i tritureu-ho amb el túrmix. Coleu aquesta crema i, en calent, afegiu-hi la lecitina de soja. Bateu-ho amb el túrmix per obtenir una escuma.
Una vegada escalfats els ous al microones 20 s, afegiu-hi una mica de formatge parmesà per sobre.