Pa amb tomàquet, papada i caviar darengada

Per Carles Tejedor

Tipus de plat Primer

Dificultat Mitjana

Ingredients

Ingredients per a 4 persones:

1 kg de papada de porc
Papada de porc
La papada de porc, també anomenada cansalada del coll, és una de les parts del porc més grasses i que té una gran tradició gastronòmica a la nostra cuina de muntanya —i també és un producte habitual en els àpats més calòrics de les festes de Carnaval. Les altres parts del porc d’aquest estil són la cansalada viada, virada o panxeta, i la cansalada grassa. La papada té una part de magre i greix en força quantitat, molt gustós, per la qual cosa es fa servir molt trinxada per fer els embotits, sobretot els peltrucs, les bufes, les botifarres de sang i els patés. De tota manera, la papada admet una llarga cocció i se n’obté una gran melositat i molta tendresa, fet que ha comportat que molts cuiners de cuina d’avantguarda l’hagin incorporat a les seves cartes. Les papades de diferents races de porc, com la de Duroc o d’Ibèric, són les més apreciades pel gust de la seva carn.
ibèric
60 g de caviar d’arengada
100 g d’escarola
oli d’oliva verge
farigola
Farigola
Planta aromàtica mediterrània que ens ha acompanyat a la cuina des del temps dels egipcis, que l’empraven, a més, per les propietats conservadores, tan necessàries per a la momificació. Amb la peculiaritat de conservar, i fins i tot potenciar, les aromes en assecar-se, és un dels components inexcusables del manat d’herbes aromàtiques que perfuma quasi tots els nostres guisats. Especialment perfumada, segons la llegenda, el dia de Divendres Sant, que coincideix amb el període de floració i la lluna plena, s’aconsella collir-la aquell dia i, si pot ser, d’un lloc des d’on pugui veure el mar. De propietats medicinals i terapèutiques més que reconegudes, la seva capacitat antisèptica va generar un plat tan elemental com la sopa de farigola, ja sigui en la variant escaldada o en la bullida. Té varietats menys conegudes, com la pebrella (molt emprada al País Valencià) i el serpoll.
llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.
romaní i les seves flors

Per al pa amb tomàquet:

3 tomàquets de pera
Pera
Fruita d’un arbre parent del roser i l’ametller, originari d’Àsia Central, d’on va passar a l’Orient Mitjà i a Europa. Avui té centenars de varietats (d’estiu, de tardor i d’hivern), que es van succeint als nostres mercats, sobretot en tractar-se d’una fruita que, com el plàtan i l’alvocat, no s’ha de collir completament madura, per evitar que la polpa es torni farinosa o granulada, en ambdós casos poc agradable de menjar.
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
tendra
1 pa de pagès
oli d’oliva verge extra
sal
pebre

Ingredients

Ingredients per a 4 persones:

1 kg de papada de porc
Papada de porc
La papada de porc, també anomenada cansalada del coll, és una de les parts del porc més grasses i que té una gran tradició gastronòmica a la nostra cuina de muntanya —i també és un producte habitual en els àpats més calòrics de les festes de Carnaval. Les altres parts del porc d’aquest estil són la cansalada viada, virada o panxeta, i la cansalada grassa. La papada té una part de magre i greix en força quantitat, molt gustós, per la qual cosa es fa servir molt trinxada per fer els embotits, sobretot els peltrucs, les bufes, les botifarres de sang i els patés. De tota manera, la papada admet una llarga cocció i se n’obté una gran melositat i molta tendresa, fet que ha comportat que molts cuiners de cuina d’avantguarda l’hagin incorporat a les seves cartes. Les papades de diferents races de porc, com la de Duroc o d’Ibèric, són les més apreciades pel gust de la seva carn.
ibèric
60 g de caviar d’arengada
100 g d’escarola
oli d’oliva verge
farigola
Farigola
Planta aromàtica mediterrània que ens ha acompanyat a la cuina des del temps dels egipcis, que l’empraven, a més, per les propietats conservadores, tan necessàries per a la momificació. Amb la peculiaritat de conservar, i fins i tot potenciar, les aromes en assecar-se, és un dels components inexcusables del manat d’herbes aromàtiques que perfuma quasi tots els nostres guisats. Especialment perfumada, segons la llegenda, el dia de Divendres Sant, que coincideix amb el període de floració i la lluna plena, s’aconsella collir-la aquell dia i, si pot ser, d’un lloc des d’on pugui veure el mar. De propietats medicinals i terapèutiques més que reconegudes, la seva capacitat antisèptica va generar un plat tan elemental com la sopa de farigola, ja sigui en la variant escaldada o en la bullida. Té varietats menys conegudes, com la pebrella (molt emprada al País Valencià) i el serpoll.
llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.
romaní i les seves flors

Per al pa amb tomàquet:

3 tomàquets de pera
Pera
Fruita d’un arbre parent del roser i l’ametller, originari d’Àsia Central, d’on va passar a l’Orient Mitjà i a Europa. Avui té centenars de varietats (d’estiu, de tardor i d’hivern), que es van succeint als nostres mercats, sobretot en tractar-se d’una fruita que, com el plàtan i l’alvocat, no s’ha de collir completament madura, per evitar que la polpa es torni farinosa o granulada, en ambdós casos poc agradable de menjar.
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
tendra
1 pa de pagès
oli d’oliva verge extra
sal
pebre

Preparació

Escaldeu els tomàquets, peleu-los i traieu-ne les llavors. Talleu la ceba tendra i també els tomàquets escaldats, molt fins, barregeu-ho, amaniu-ho amb oli i salpebreu-ho al gust. Reserveu la preparació i deixeu que es vagi amanint. Mentrestant, talleu el pa de pagès i reserveu-lo per torrar-lo a la brasa a l’últim moment. A continuació, poseu la papada de porc al foc en una paella amb oli, farigola, llorer i romaní fins que quedi rossa. Poseu-la al forn 2 h a 150 ºC. Comproveu que sigui tendra i deixeu-la reposar una estona. Un cop sigui freda, talleu-la. Finalment, torreu a les brases les llesques de pa i la papada. Repartiu el tomàquet i la ceba amanida damunt del pa. A sobre, col·loqueu-hi els talls de papada. Podeu donar un toc salat al plat afegint-hi el caviar d’arengada i, per acabar, l’escarola amanida amb oli i flors de romaní.