Pasta a l'amatriciana

Per Miquel Àngel Roque

Tipus de plat Primer

Ràpida i senzilla Vegetariana

Ingredients

400 g d'espaguetis
Espagueti
Pasta de farina de blat dur i aigua en forma de tires llargues i primes de secció circular obtingudes per extrusió i degudament assecades. Amb una denominació derivada de l’italià ('spago', cordó) i relativa a la seva forma, té un origen que es pretén xinès, i va ser portat a casa nostra per Marco Polo o pels àrabs segons la versió consultada. Malgrat això, la primera referència dels espaguetis data del 1154, que esmenta l’existència de molins i la preparació d’una pasta anomenada 'itrya'. Associats definitivament al tomàquet a principis del segle XVIII i a la zona sud d’Itàlia, des d’aleshores els espaguetis no han parat de conèixer noves maneres de presentació i preparació que es basen en una cocció grenyal de proporció 1/10/100 (1 litre d’aigua i 10 grams de sal per cada 100 g de pasta).
100 g de cansalada sense fumar
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
de Figueres
1 bitxo
4 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
de pera
2 cullerades soperes de concentrat de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
un grapat de cirerols (tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
'cherry')
formatge pecorino
Pecorino
De fet, hem de parlar de 'formatges', ja que, amb el mateix nom genèric, quatre varietats de formatge, amb la seva do, es reparteixen el mercat. El romà (el més conegut), el toscà, el sicilià i el sard, aquest amb l’afegit d’un producte tradicional de Sardenya, avui quasi clandestí, el 'casu marzu' (‘formatge podrit’), fet infectant el formatge amb larves d’un tipus especial de mosca. De llet d’ovella ('pecora' en italià) treballada amb quall animal i cuita per donar-li forma, tradicionalment s’anava salant a mà durant el curat. Es presenta en dos tipus. Un de relativament tendre, de cinc mesos de curat mínim, que es destina a amanides i plats similars, i l’altre més sec, amb vuit mesos mínims de curació i destinat a ser gratat i a substituir, en els plats de pasta de les regions del sud d’Itàlia, el parmesà.
oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.

Pasta a l'amatriciana Miquel Àngel Roque

Ingredients

400 g d'espaguetis
Espagueti
Pasta de farina de blat dur i aigua en forma de tires llargues i primes de secció circular obtingudes per extrusió i degudament assecades. Amb una denominació derivada de l’italià ('spago', cordó) i relativa a la seva forma, té un origen que es pretén xinès, i va ser portat a casa nostra per Marco Polo o pels àrabs segons la versió consultada. Malgrat això, la primera referència dels espaguetis data del 1154, que esmenta l’existència de molins i la preparació d’una pasta anomenada 'itrya'. Associats definitivament al tomàquet a principis del segle XVIII i a la zona sud d’Itàlia, des d’aleshores els espaguetis no han parat de conèixer noves maneres de presentació i preparació que es basen en una cocció grenyal de proporció 1/10/100 (1 litre d’aigua i 10 grams de sal per cada 100 g de pasta).
100 g de cansalada sense fumar
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
de Figueres
1 bitxo
4 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
de pera
2 cullerades soperes de concentrat de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
un grapat de cirerols (tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
'cherry')
formatge pecorino
Pecorino
De fet, hem de parlar de 'formatges', ja que, amb el mateix nom genèric, quatre varietats de formatge, amb la seva do, es reparteixen el mercat. El romà (el més conegut), el toscà, el sicilià i el sard, aquest amb l’afegit d’un producte tradicional de Sardenya, avui quasi clandestí, el 'casu marzu' (‘formatge podrit’), fet infectant el formatge amb larves d’un tipus especial de mosca. De llet d’ovella ('pecora' en italià) treballada amb quall animal i cuita per donar-li forma, tradicionalment s’anava salant a mà durant el curat. Es presenta en dos tipus. Un de relativament tendre, de cinc mesos de curat mínim, que es destina a amanides i plats similars, i l’altre més sec, amb vuit mesos mínims de curació i destinat a ser gratat i a substituir, en els plats de pasta de les regions del sud d’Itàlia, el parmesà.
oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.

Pasta a l'amatriciana Miquel Àngel Roque

Preparació

En una paella profunda sofregiu la cansalada tallada a daus. Un cop la tingueu ben dauradeta, reserveu-la.
Piqueu la ceba ben petita. Sofregiu la ceba a foc mitjà en la mateixa paella que heu fet la cansalada. Podeu afegir-hi una mica d'oli si ho considereu oportú. Sofregiu-ho fins que la ceba sigui transparent.
Afegiu-hi el bitxo, els tomàquet ratllats, el concentrat de tomàquet i una mica de sal. Incorporeu-hi també els cirerols. Deixeu-ho sofregir durant uns minuts, fins que la salsa es concentri. En l'últim moment, afegiu de nou la cansalada a la paella i doneu-li un parell de voltes. Rectifiqueu-ho de sal si és necessari.
Coeu la pasta seguint les indicacions del fabricant. Un cop cuita, reserveu mig got de l'aigua de cocció i afegiu-lo a la salsa.
Escorreu la pasta i barregeu-la amb la salsa. Afegiu-hi el formatge ratllat i serviu-ho immediatament.