Pasta alla Norma

Per Miquel Àngel Roque

No sabíeu que la pasta queda tan bona amb hortalisses!

Tipus de plat Primer

Dificultat Baixa

Temps 30

Racions 4

Ràpida i senzilla Vegetariana

Ingredients

400 g de macarrons
Macarrons
Pasta seca feta de blat dur i amb forma tubular recta que els italians anomenen penne i presenten amb la superfície llisa ('penne lisce') o ratllada al llarg ('penne rigate'). D’origen força modern —la forma necessita les fileres industrials que formen la pasta en tub, abans d’assecar-la— i probablement inspirats en els 'garganelli', els que es feien antigament a casa nostra eren tubs llargs que es trencaven a voluntat, a diferència dels italians, tallats al biaix. L’embolic terminològic, però, continua present. Els 'macaroni' italians, tot i tenir forma de tub, són més prims, curts i lleugerament corbats, un fet que els situaria entre els nostres macarrons i colzes. De cocció menys grenyal ('al dente'), els nostres macarrons, un cop incorporada la salsa, solen passar pel forn per completar-ne la cocció i gratinar-los.
2 albergínies
1 cullerada d'orenga
Orenga
Planta aromàtica molt propera al marduix, que presenta una aroma que recorda la menta i la sajolida. Coneguda des de l’antiguitat, els grecs la consideraven la planta de la felicitat, i la seva aparició al costat d’una tomba, on solien plantar-la, es considerava un senyal de la felicitat de l’enterrat en el més enllà.

De fulles petites i flors en espiga ampla, de color generalment vermell, l’orenga es considerava una planta medicinal, sobretot com desinfectant. Gastronòmicament, es feia servir per aromatitzar la cervesa. Però, sobretot, la seva funció va ser, i continua sent, aromatitzar amanides (combina de manera excel·lent amb el tomàquet) i condimentar la carn, simplement espolsant-la-hi pel damunt abans de coure-la. Aquesta propietat es pot ampliar transmetent-ne les aromes a l’oli o al vinagre, deixant-hi macerar uns brots.
2 grans d'all laminats
unes branquetes d'alfàbrega
Alfàbrega
La popular Ocinum basilicum té, gastronòmicament parlant, dues varietats interessants. La de fulla petita, més aromàtica, diguin el que diguin els italians, i coneguda en provençal com a pistou, i la de fulla grossa, que és la preferida per aquells que la denominen basilico. Justament d’Itàlia vénen la majoria de tradicions pujades de to en relació a aquestes fulles. Des de la que aconsella barrejar-la amb el farratge dels animals en el temps de zel, fins a la que afirma que el seu consum allarga el penis. Potser per això, a l’antiga Roma donaven una amanida amb alfàbrega als enamorats enfadats. Amb una afinitat especial pel tomàquet madur, també és un ingredient fonamental del pesto genovès. Cal tenir present que la cocció amb aigua o oli li mata l’aroma i el sabor. Per això cal afegir-la al final de la cocció o, sempre que sigui possible, en cru.
800 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
natural triturat
formatge al gust
sal

Pasta alla Norma Miquel Àngel Roque

Ingredients

400 g de macarrons
Macarrons
Pasta seca feta de blat dur i amb forma tubular recta que els italians anomenen penne i presenten amb la superfície llisa ('penne lisce') o ratllada al llarg ('penne rigate'). D’origen força modern —la forma necessita les fileres industrials que formen la pasta en tub, abans d’assecar-la— i probablement inspirats en els 'garganelli', els que es feien antigament a casa nostra eren tubs llargs que es trencaven a voluntat, a diferència dels italians, tallats al biaix. L’embolic terminològic, però, continua present. Els 'macaroni' italians, tot i tenir forma de tub, són més prims, curts i lleugerament corbats, un fet que els situaria entre els nostres macarrons i colzes. De cocció menys grenyal ('al dente'), els nostres macarrons, un cop incorporada la salsa, solen passar pel forn per completar-ne la cocció i gratinar-los.
2 albergínies
1 cullerada d'orenga
Orenga
Planta aromàtica molt propera al marduix, que presenta una aroma que recorda la menta i la sajolida. Coneguda des de l’antiguitat, els grecs la consideraven la planta de la felicitat, i la seva aparició al costat d’una tomba, on solien plantar-la, es considerava un senyal de la felicitat de l’enterrat en el més enllà.

De fulles petites i flors en espiga ampla, de color generalment vermell, l’orenga es considerava una planta medicinal, sobretot com desinfectant. Gastronòmicament, es feia servir per aromatitzar la cervesa. Però, sobretot, la seva funció va ser, i continua sent, aromatitzar amanides (combina de manera excel·lent amb el tomàquet) i condimentar la carn, simplement espolsant-la-hi pel damunt abans de coure-la. Aquesta propietat es pot ampliar transmetent-ne les aromes a l’oli o al vinagre, deixant-hi macerar uns brots.
2 grans d'all laminats
unes branquetes d'alfàbrega
Alfàbrega
La popular Ocinum basilicum té, gastronòmicament parlant, dues varietats interessants. La de fulla petita, més aromàtica, diguin el que diguin els italians, i coneguda en provençal com a pistou, i la de fulla grossa, que és la preferida per aquells que la denominen basilico. Justament d’Itàlia vénen la majoria de tradicions pujades de to en relació a aquestes fulles. Des de la que aconsella barrejar-la amb el farratge dels animals en el temps de zel, fins a la que afirma que el seu consum allarga el penis. Potser per això, a l’antiga Roma donaven una amanida amb alfàbrega als enamorats enfadats. Amb una afinitat especial pel tomàquet madur, també és un ingredient fonamental del pesto genovès. Cal tenir present que la cocció amb aigua o oli li mata l’aroma i el sabor. Per això cal afegir-la al final de la cocció o, sempre que sigui possible, en cru.
800 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
natural triturat
formatge al gust
sal

Preparació

Talleu les albergínies a daus. Ofegueu-les en una paella alta amb un raig d'oli d'oliva. Deixeu que l'albergínia es dauri bé, això li donarà un toc extra de gust a la pasta. Un cop daurada, empolseu-hi l'orenga.
Incorporeu-hi l'all laminat i doneu-li un parell de voltes. Sense deixar que es dauri, afegiu-hi el tomàquet triturat i deixeu que se sofregeixi uns 20 min. Saleu-ho al gust. En l'últim moment, incorporeu-hi unes fulles d'alfàbrega ben picades.
Mentre s'acaba de fer la salsa, poseu a coure la pasta seguint les instruccions del fabricant. Un cop cuita, reserveu una mica de l'aigua de cocció, que la posareu a la salsa.
Escorreu la pasta i barregeu-la a la paella amb la pasta. Serviu-la immediatament acompanyada de formatge ratllat.