Pasta llarga amb pop i canonges

Tipus de plat Primer

Dificultat Baixa

Racions 4

Ràpida i senzilla Sense
lactosa

Ingredients

2 potes de pop
Pop
Cefalòpode molt estès, amb vuit tentacles amb ventoses a la cara interna (una o dues fileres, segons sigui roquer o no). Amb un cos petit i amb forma de bossa, la part que es consumeix són les potes, un cop eliminat el bec del centre i la massa muscular que l’envolta. De consistència forta, la carn s’ha d’entendrir prèviament, amb la pallissa tradicional o amb el pas pel congelador. La cocció també ajuda a fer aquesta transformació, i són recomanables dos o tres d’escaldades prèvies, per continuar, després, la cocció amb aigua nova, a foc suau i sense pressa.
cuites
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
200 g de canonges
Canonge
També coneguda com a 'dolceta', aquesta herba d’amanir mediterrània, contràriament al que podria semblar, ja la consumien els romans. Emparentada amb la valeriana, alguns pretenen que el nom d’'herba dels canonges' pot venir de l’aprofitament de la seva propietat sedant per part d’aquest col·lectiu. Molt fràgil, es presenta en forma de petites plantes —amb arrel inclosa, que cal eliminar— i, generalment, en bosses d’atmosfera controlada, que impedeixen que es marceixin durant uns dies. Justament aquesta fragilitat aconsella no rentar-lo excessivament i amanir-lo en el darrer moment, ja que tant l’aigua com els líquids d’amanir n’estoven les fulles, desmillorant-ne l’aspecte. Sembla, doncs, que les amanides són l’única opció per al canonge, tot i que cal no menystenir-ne la funció decorativa o el fet d’incorporar-lo a una truita, degudament cisellat.
1 safata de tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
cirerols
sal
sal en escates
400 g d’espaguetis
Espagueti
Pasta de farina de blat dur i aigua en forma de tires llargues i primes de secció circular obtingudes per extrusió i degudament assecades. Amb una denominació derivada de l’italià ('spago', cordó) i relativa a la seva forma, té un origen que es pretén xinès, i va ser portat a casa nostra per Marco Polo o pels àrabs segons la versió consultada. Malgrat això, la primera referència dels espaguetis data del 1154, que esmenta l’existència de molins i la preparació d’una pasta anomenada 'itrya'. Associats definitivament al tomàquet a principis del segle XVIII i a la zona sud d’Itàlia, des d’aleshores els espaguetis no han parat de conèixer noves maneres de presentació i preparació que es basen en una cocció grenyal de proporció 1/10/100 (1 litre d’aigua i 10 grams de sal per cada 100 g de pasta).
Afeltra

Pasta llarga amb pop i canonges

Ingredients

2 potes de pop
Pop
Cefalòpode molt estès, amb vuit tentacles amb ventoses a la cara interna (una o dues fileres, segons sigui roquer o no). Amb un cos petit i amb forma de bossa, la part que es consumeix són les potes, un cop eliminat el bec del centre i la massa muscular que l’envolta. De consistència forta, la carn s’ha d’entendrir prèviament, amb la pallissa tradicional o amb el pas pel congelador. La cocció també ajuda a fer aquesta transformació, i són recomanables dos o tres d’escaldades prèvies, per continuar, després, la cocció amb aigua nova, a foc suau i sense pressa.
cuites
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
200 g de canonges
Canonge
També coneguda com a 'dolceta', aquesta herba d’amanir mediterrània, contràriament al que podria semblar, ja la consumien els romans. Emparentada amb la valeriana, alguns pretenen que el nom d’'herba dels canonges' pot venir de l’aprofitament de la seva propietat sedant per part d’aquest col·lectiu. Molt fràgil, es presenta en forma de petites plantes —amb arrel inclosa, que cal eliminar— i, generalment, en bosses d’atmosfera controlada, que impedeixen que es marceixin durant uns dies. Justament aquesta fragilitat aconsella no rentar-lo excessivament i amanir-lo en el darrer moment, ja que tant l’aigua com els líquids d’amanir n’estoven les fulles, desmillorant-ne l’aspecte. Sembla, doncs, que les amanides són l’única opció per al canonge, tot i que cal no menystenir-ne la funció decorativa o el fet d’incorporar-lo a una truita, degudament cisellat.
1 safata de tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
cirerols
sal
sal en escates
400 g d’espaguetis
Espagueti
Pasta de farina de blat dur i aigua en forma de tires llargues i primes de secció circular obtingudes per extrusió i degudament assecades. Amb una denominació derivada de l’italià ('spago', cordó) i relativa a la seva forma, té un origen que es pretén xinès, i va ser portat a casa nostra per Marco Polo o pels àrabs segons la versió consultada. Malgrat això, la primera referència dels espaguetis data del 1154, que esmenta l’existència de molins i la preparació d’una pasta anomenada 'itrya'. Associats definitivament al tomàquet a principis del segle XVIII i a la zona sud d’Itàlia, des d’aleshores els espaguetis no han parat de conèixer noves maneres de presentació i preparació que es basen en una cocció grenyal de proporció 1/10/100 (1 litre d’aigua i 10 grams de sal per cada 100 g de pasta).
Afeltra

Preparació

En una cassola amb aigua bullent, feu coure els espaguetis, 15 min, amb un polsim de sal i un raig d’oli d’oliva. Quan la pasta sigui cuita, escorreu-la i ruixeu-la amb un raig d’oli d’oliva.
Talleu el pop i serviu-lo amb la pasta, els canonges, els tomàquets i un polsim de sal en escates.