Pastís de Nadal

Tipus de plat Postres

Racions 4

Vegetariana

Ingredients

conyac
melmelada
Melmelada
Generalment sinònim de 'confitura' (tot i que alguns reservem aquest nom per a la cocció de fruita confitada i sense triturar), la melmelada és el resultat de la cocció d’una fruita qualsevol trinxada amb sucre. De fet, però, el nom deriva de la que els portuguesos preparaven amb el codony (el nostre codonyat), anomenat, allà, 'marmelo'.

La proporció de fruita i sucre, situada en el 50% de cadascun en pes, es pot ajustar, gràcies a la pectina, un sucre complex que, en reaccionar amb els àcids de la fruita, forma molècules gegants responsables de l’espessiment. Un component que no totes les fruites tenen en la mateixa proporció i que, en el cas de certes melmelades, com la de maduixa, reclamen que s’hi incorpori, ja sigui amb la pectina pura o amb una altra fruita que en tingui molta (poma, per exemple) i suc de llimona, per aportar-hi àcid.
d’albercoc
massapà
pasta de sucre blanc (fondant)

Per a la cobertura:

2 taronges
100 ml de conyac
2 cullerades de cafè soluble
100 ml d’aigua

Per a la fruita seca:

350 g de panses de Corint
175 g de panses sultanes
175 g de panses
100 g de panses moscat sense pinyols
50 g de cireres confitades
50 g de gingebre confitat
Gingebre confitat
Obtingut a partir dels rizomes (tiges subterrànies) joves de la planta marinats amb vinagre, aquest condiment de llarga conservació es pot presentar en dues variants diferenciades. El 'gari' és la més coneguda. Tallat a làmines fines i marinat amb vinagre d’arròs, aigua i sucre, es rectifica de color (originalment és groc clar) amb colorant alimentari, per donar-li aquest toc rosa que el caracteritza. Habitualment sol acompanyar, al costat del wasabi, el sushi. S’aconsella menjar-ne, aprofitant-ne el sabor refrescant, per netejar la boca. El 'beni-shoga' és l’altra variant. També es talla a làmines, però es marina amb vinagre d’albercoc (umezu) i s’acoloreix intensament de vermell, gràcies al shiso, una herba que també es consumeix en cru i que li aporta el color. Se sol afegir en els plats de pasta saltada coneguts com a 'yakisoba'.
tallat finament
50 g de taronja
Taronja
Fruita originària del sud de la Xina convertida avui en habitual gràcies a la fàcil conservació i al transport —molt més ràpid que quan el cardenal francès Mazarino, al segle xvii, se les feia dur per correu especial des de Portugal.

Inicialment amargant (encara avui s’empra per fer la confitura), la taronja va evolucionar primer cap a la dolçor, de la mà dels àrabs, i després cap al suc, sobretot quan a mitjan segle xx es va posar en marxa la concentració i refrigeració d’aquest. Generalment de la varietat nàvel, de les més precoces, amb un petit embrió en forma de bony o clot al punt més extrem, sol ser emprada en forma de pell sense molsa (el 'zeste' dels francesos o dels còctels); desfeta en grills (pelats “a sang”, o sigui, sense pell), o en suc, integrat en salses de plats com l’ànec a la taronja.
confitada tallada finament
50 g de dàtils tallats finament

Per al pastís:

225 g de mantega
Mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.
tova
4 ous
225 g de sucre morè fi (no granulat)
100 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
d’ametlles tamisada
225 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
tamisada
1 culleradeta de barreja d’espècies o de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.

Pastís de Nadal Becky Lawton

Ingredients

conyac
melmelada
Melmelada
Generalment sinònim de 'confitura' (tot i que alguns reservem aquest nom per a la cocció de fruita confitada i sense triturar), la melmelada és el resultat de la cocció d’una fruita qualsevol trinxada amb sucre. De fet, però, el nom deriva de la que els portuguesos preparaven amb el codony (el nostre codonyat), anomenat, allà, 'marmelo'.

La proporció de fruita i sucre, situada en el 50% de cadascun en pes, es pot ajustar, gràcies a la pectina, un sucre complex que, en reaccionar amb els àcids de la fruita, forma molècules gegants responsables de l’espessiment. Un component que no totes les fruites tenen en la mateixa proporció i que, en el cas de certes melmelades, com la de maduixa, reclamen que s’hi incorpori, ja sigui amb la pectina pura o amb una altra fruita que en tingui molta (poma, per exemple) i suc de llimona, per aportar-hi àcid.
d’albercoc
massapà
pasta de sucre blanc (fondant)

Per a la cobertura:

2 taronges
100 ml de conyac
2 cullerades de cafè soluble
100 ml d’aigua

Per a la fruita seca:

350 g de panses de Corint
175 g de panses sultanes
175 g de panses
100 g de panses moscat sense pinyols
50 g de cireres confitades
50 g de gingebre confitat
Gingebre confitat
Obtingut a partir dels rizomes (tiges subterrànies) joves de la planta marinats amb vinagre, aquest condiment de llarga conservació es pot presentar en dues variants diferenciades. El 'gari' és la més coneguda. Tallat a làmines fines i marinat amb vinagre d’arròs, aigua i sucre, es rectifica de color (originalment és groc clar) amb colorant alimentari, per donar-li aquest toc rosa que el caracteritza. Habitualment sol acompanyar, al costat del wasabi, el sushi. S’aconsella menjar-ne, aprofitant-ne el sabor refrescant, per netejar la boca. El 'beni-shoga' és l’altra variant. També es talla a làmines, però es marina amb vinagre d’albercoc (umezu) i s’acoloreix intensament de vermell, gràcies al shiso, una herba que també es consumeix en cru i que li aporta el color. Se sol afegir en els plats de pasta saltada coneguts com a 'yakisoba'.
tallat finament
50 g de taronja
Taronja
Fruita originària del sud de la Xina convertida avui en habitual gràcies a la fàcil conservació i al transport —molt més ràpid que quan el cardenal francès Mazarino, al segle xvii, se les feia dur per correu especial des de Portugal.

Inicialment amargant (encara avui s’empra per fer la confitura), la taronja va evolucionar primer cap a la dolçor, de la mà dels àrabs, i després cap al suc, sobretot quan a mitjan segle xx es va posar en marxa la concentració i refrigeració d’aquest. Generalment de la varietat nàvel, de les més precoces, amb un petit embrió en forma de bony o clot al punt més extrem, sol ser emprada en forma de pell sense molsa (el 'zeste' dels francesos o dels còctels); desfeta en grills (pelats “a sang”, o sigui, sense pell), o en suc, integrat en salses de plats com l’ànec a la taronja.
confitada tallada finament
50 g de dàtils tallats finament

Per al pastís:

225 g de mantega
Mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.
tova
4 ous
225 g de sucre morè fi (no granulat)
100 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
d’ametlles tamisada
225 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
tamisada
1 culleradeta de barreja d’espècies o de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.

Preparació

Per a la cobertura: en un recipient per a microones, barregeu el suc de les taronges, el conyac i el cafè, dissolt en l’aigua calenta.
Afegiu-hi la fruita seca. Coeu-ho al microones fins que tot el líquid estigui absorbit, remenant-ho de tant en tant. Tapeu-ho i deixeu-ho tota la nit fora de la nevera.
Per al pastís: barregeu les farines tamisades amb les espècies. Bateu la mantega i el sucre amb la batedora. Afegiu-hi els rovells d’ou.
Bateu les clares a punt de neu i barregeu-ho tot, afegint-hi la fruita seca de la cobertura reservada.
Poseu la massa en un motlle rodó de 20 cm, lleugerament engreixat i amb paper vegetal. Coeu-ho al forn calent a 150 ºC, 1 h (si es fa ràpidament, cobriu-ho amb paper vegetal). Abaixeu la temperatura a 145 ºC i coeu-ho 2 h 30 min (comproveu-ne el grau de cocció amb una vareta metàl·lica).
Quan estigui fred, retireu-ho del motlle, ruixeu-ho amb una mica de conyac i emboliqueu-ho amb film transparent. Deixeu-ho reposar un mínim de 2 setmanes o més.
Raspalleu-ho amb melmelada d’albercoc calenta. Cobriu-ho amb massapà i, finalment, amb pasta de sucre blanc.