Pernil rostit amb sucre glacejat

Tipus de plat Segon

Racions 4

Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

1 pernil
Pernil
Cuixa del porc que, a força de consumir-la crua però conservada en sal o cuita en aigua i sal, tot i batejar-la sovint com a 'pernil dolç', en comptes de 'pernil cuit', hem anat retirant del nostre receptari, tot oblidant que, durant molts segles, va ser una peça bàsica dels àpats de celebració, de bracet amb la clàssica peça d’aviram.

Generalment tallada per sota de l’articulació del taló, tot retirant-ne la part del peu, la cuixa es pot desossar per obtenir-ne la carn magra, amb la qual preparar talls convencionals, o mantenir-se tal qual, amb l’os, i coure-la sencera, tot conservant-ne una mica del greix superficial.

Amb l’inconvenient que suposa la mida, aquest pernil es pot coure submergit en líquid (bullit), en ambient humit (brasejat) o directament en ambient sec, al forn –la preparació més habitual–, embolicat amb crosta o no.
fresc d'una pota de porc d'1 kg
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
pelada amb claus d'olor inserits
750 ml de sidra
Sidra
Des de temps immemorials, de les pomes se’n fa most, tot i que no totes les varietats tenen prou sucre perquè fermenti i es pugui produir un vi de poma. De sidra se n’elabora en països d’Europa i d’Amèrica, però la més consumida a casa nostra és la d’Astúries i el País Basc. Les pomes utilitzades a Astúries són exclusivament varietats autòctones, com la raxao i, al País Basc i Navarra, la poma coneguda com a Sagarra motela. Cal diferenciar entre la sidra natural i l’escumosa. La natural, de color més tèrbol, és una beguda fresca, amb agulla i una certa acidesa, mentre que l’escumosa s’assembla més al cava. Però tant si és a Astúries com al País Basc o en qualsevol altre indret, amb la sidra no hi pot faltar l’abocament típic, que consisteix a abocar-ne a dins del vas la quantitat justa per fer-ne un glop des de l’ampolla o la bóta de fusta. Així es desperta el carbònic endogen de la sidra i es volatilitza una part de l’àcid acètic que conté.
seca
24 claus d'olor
1/2 culleradeta de pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
en gra
2 cullerades de sucre morè de canya
1 cullerada de mostassa
Mostassa
Condiment fet amb llavors de plantes de mostassa negra i groga més o menys mòltes i mesclades amb líquid (vi, most, agràs, vinagre...) que permeti conservar-les. Les varietats més populars deriven dels gremis medievals francesos: la de Meaux (dita 'antiga'), de grans negres i grocs trencats, posats en vinagre i de textura granulosa, i la de Dijon, de grans grocs polvoritzats, posats en suc de raïm i de textura uniforme.
anglesa
llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.

Pernil rostit amb sucre glacejat Becky Lawton

Ingredients

1 pernil
Pernil
Cuixa del porc que, a força de consumir-la crua però conservada en sal o cuita en aigua i sal, tot i batejar-la sovint com a 'pernil dolç', en comptes de 'pernil cuit', hem anat retirant del nostre receptari, tot oblidant que, durant molts segles, va ser una peça bàsica dels àpats de celebració, de bracet amb la clàssica peça d’aviram.

Generalment tallada per sota de l’articulació del taló, tot retirant-ne la part del peu, la cuixa es pot desossar per obtenir-ne la carn magra, amb la qual preparar talls convencionals, o mantenir-se tal qual, amb l’os, i coure-la sencera, tot conservant-ne una mica del greix superficial.

Amb l’inconvenient que suposa la mida, aquest pernil es pot coure submergit en líquid (bullit), en ambient humit (brasejat) o directament en ambient sec, al forn –la preparació més habitual–, embolicat amb crosta o no.
fresc d'una pota de porc d'1 kg
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
pelada amb claus d'olor inserits
750 ml de sidra
Sidra
Des de temps immemorials, de les pomes se’n fa most, tot i que no totes les varietats tenen prou sucre perquè fermenti i es pugui produir un vi de poma. De sidra se n’elabora en països d’Europa i d’Amèrica, però la més consumida a casa nostra és la d’Astúries i el País Basc. Les pomes utilitzades a Astúries són exclusivament varietats autòctones, com la raxao i, al País Basc i Navarra, la poma coneguda com a Sagarra motela. Cal diferenciar entre la sidra natural i l’escumosa. La natural, de color més tèrbol, és una beguda fresca, amb agulla i una certa acidesa, mentre que l’escumosa s’assembla més al cava. Però tant si és a Astúries com al País Basc o en qualsevol altre indret, amb la sidra no hi pot faltar l’abocament típic, que consisteix a abocar-ne a dins del vas la quantitat justa per fer-ne un glop des de l’ampolla o la bóta de fusta. Així es desperta el carbònic endogen de la sidra i es volatilitza una part de l’àcid acètic que conté.
seca
24 claus d'olor
1/2 culleradeta de pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
en gra
2 cullerades de sucre morè de canya
1 cullerada de mostassa
Mostassa
Condiment fet amb llavors de plantes de mostassa negra i groga més o menys mòltes i mesclades amb líquid (vi, most, agràs, vinagre...) que permeti conservar-les. Les varietats més populars deriven dels gremis medievals francesos: la de Meaux (dita 'antiga'), de grans negres i grocs trencats, posats en vinagre i de textura granulosa, i la de Dijon, de grans grocs polvoritzats, posats en suc de raïm i de textura uniforme.
anglesa
llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.

Pernil rostit amb sucre glacejat Becky Lawton

Preparació

Poseu el pernil en una cassola gran i cobriu-ho amb aigua freda.
Porteu-ho a ebullició i afegiu-hi aigua.
Afegiu-hi el llorer, mitja cullerada de pebre negre en gra, la ceba amb claus d'olor, 500 ml de sidra i aigua fins a cobrir-ho bé.
Porteu-ho a ebullició i deixeu-ho coure a foc lent 1h. Traieu el pernil i deixeu-lo refredar.
Retireu-ne la pell, després de marcar el greix en formes de diamants amb un ganivet molt ben esmolat.
Inseriu claus d'olor a cada diamant i cobriu-ho amb mostassa per sobre i després empolsineu el sucre per sobre.
Poseu-ho en un recipient per rostir, afegiu-hi 250 ml de sidra i poseu-ho al forn calent a 200ºC, fins que quedi cruixent per sobre, 45 min.
Ruixeu-ho amb sidra durant la cocció.

CONSELLS

Opcionalment, serviu-ho amb verdures al gust, patates bullides i una salsa blanca amb julivert. Es pot prendre fred el dia següent com un pernil de Canàries.