Pizza feta a casa

Per Ada Parellada

Dia mundial de la pizza

Tipus de plat Primer

Dificultat Alta

Amb nens

Ingredients

Per a la massa:

500 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
250 ml d’aigua
50 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
25 g de llevat de forner
Llevat de forner
Fong unicel·lular i, per tant, microscòpic, també anomenat 'llevat de cervesa', ja que, en el seu moment, des del temps dels egipcis, havia servit tant per fer pa com cervesa. Abans de compra obligada al forn i en fresc, perquè és un organisme viu, les tècniques de conservació i assecat permeten, actualment, oferir-lo als establiments de venda en format de semiconserva. Cal respectar-ne escrupolosament la data de caducitat per garantir la capacitat de fermentació dels sucres complexos de la farina amb què, a voltes, ja es presenta barrejat, i només demana hidratació. La fermentació, però, reclama un temps de repòs per a l’activació del llevat, i té una temperatura òptima entre 25 i 28 ºC. Per sota i per sobre, l’acció s’alenteix —més, com més ens n’allunyem, arribant a matar el llevat a partir dels 54 ºC.
(el vénen als forns o als supermercats grans)
1 culleradeta de sal

Per a la salsa de tomàquet:

500 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
natural triturat
2 grans d’all
50 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
1 cullerada de sucre
orenga
Orenga
Planta aromàtica molt propera al marduix, que presenta una aroma que recorda la menta i la sajolida. Coneguda des de l’antiguitat, els grecs la consideraven la planta de la felicitat, i la seva aparició al costat d’una tomba, on solien plantar-la, es considerava un senyal de la felicitat de l’enterrat en el més enllà.

De fulles petites i flors en espiga ampla, de color generalment vermell, l’orenga es considerava una planta medicinal, sobretot com desinfectant. Gastronòmicament, es feia servir per aromatitzar la cervesa. Però, sobretot, la seva funció va ser, i continua sent, aromatitzar amanides (combina de manera excel·lent amb el tomàquet) i condimentar la carn, simplement espolsant-la-hi pel damunt abans de coure-la. Aquesta propietat es pot ampliar transmetent-ne les aromes a l’oli o al vinagre, deixant-hi macerar uns brots.
o alfàbrega fresca (opcional)

Per al farcit:

2 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
grossos
150 g de salami o pernil
Pernil
Cuixa del porc que, a força de consumir-la crua però conservada en sal o cuita en aigua i sal, tot i batejar-la sovint com a 'pernil dolç', en comptes de 'pernil cuit', hem anat retirant del nostre receptari, tot oblidant que, durant molts segles, va ser una peça bàsica dels àpats de celebració, de bracet amb la clàssica peça d’aviram.

Generalment tallada per sota de l’articulació del taló, tot retirant-ne la part del peu, la cuixa es pot desossar per obtenir-ne la carn magra, amb la qual preparar talls convencionals, o mantenir-se tal qual, amb l’os, i coure-la sencera, tot conservant-ne una mica del greix superficial.

Amb l’inconvenient que suposa la mida, aquest pernil es pot coure submergit en líquid (bullit), en ambient humit (brasejat) o directament en ambient sec, al forn –la preparació més habitual–, embolicat amb crosta o no.
dolç
200 g de mozzarella
Mozzarella
Formatge italià de pasta tova 'filata' (la quallada reposa en el sèrum unes hores, cosa que la fa mal·leable), històricament fet amb llet de vaca a tot el sud de la península italiana, però que, a la Campanya, es fa amb la de les búfales de la regió i sota l’empara d’una dop. En forma de boles de mides i pesos diversos, la mozzarella s’havia de consumir no més enllà del cinquè dia després de produir-la. Un requisit que la tecnologia ha suavitzat, de la mateixa manera que ha permès presentar versions fumades del mateix formatge. Consumida al natural amb una mica de pernil o acompanyada de tomàquet (la popular amanida caprese), la mozzarella és també un ingredient imprescindible de pizzes, calzones i altres preparacions que passen pel forn i que, gràcies al seu caràcter 'filante', la desfan i integren en el conjunt.
fulles de ruca
Ruca
Herba originària del sud d’Europa i l’oest de l’Àsia, la cuina italiana la posa en amanides i plats de pasta. Gairebé té les mateixes propietats que la mostassa o que els créixens. Antiescorbútica, diürètica i estimulant, Dioscòrides deia que menjada en grans quantitats, incitava a la luxúria. N’hi ha dues classes. La ruca salvatge (Eruca vesicaria) és de fulles carnoses, allargassades i dentades, amb un pecíol llarg, gruixut i a voltes fi brós. És de sabor intens, lleugerament àcid i amb un punt d’amargor, ric, herbaci i picant, mentre que la ruca cultivada (Eruca sativa) té un cicle de cultiu curt, de sabor una mica picant i agradable, i les fulles són més amples. La ruca se sol menjar crua i només les fulles més petites i tendres, en amanides i barrejada amb vegetals. Amaniu-la amb una vinagreta suau o amb un bon oli d’oliva i formatge ratllat. En plats de pasta, es recomana afegir-la al final de la cocció, com si fos una herba aromàtica.
(opcional)

Pizza feta a casa

Ingredients

Per a la massa:

500 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
250 ml d’aigua
50 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
25 g de llevat de forner
Llevat de forner
Fong unicel·lular i, per tant, microscòpic, també anomenat 'llevat de cervesa', ja que, en el seu moment, des del temps dels egipcis, havia servit tant per fer pa com cervesa. Abans de compra obligada al forn i en fresc, perquè és un organisme viu, les tècniques de conservació i assecat permeten, actualment, oferir-lo als establiments de venda en format de semiconserva. Cal respectar-ne escrupolosament la data de caducitat per garantir la capacitat de fermentació dels sucres complexos de la farina amb què, a voltes, ja es presenta barrejat, i només demana hidratació. La fermentació, però, reclama un temps de repòs per a l’activació del llevat, i té una temperatura òptima entre 25 i 28 ºC. Per sota i per sobre, l’acció s’alenteix —més, com més ens n’allunyem, arribant a matar el llevat a partir dels 54 ºC.
(el vénen als forns o als supermercats grans)
1 culleradeta de sal

Per a la salsa de tomàquet:

500 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
natural triturat
2 grans d’all
50 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
1 cullerada de sucre
orenga
Orenga
Planta aromàtica molt propera al marduix, que presenta una aroma que recorda la menta i la sajolida. Coneguda des de l’antiguitat, els grecs la consideraven la planta de la felicitat, i la seva aparició al costat d’una tomba, on solien plantar-la, es considerava un senyal de la felicitat de l’enterrat en el més enllà.

De fulles petites i flors en espiga ampla, de color generalment vermell, l’orenga es considerava una planta medicinal, sobretot com desinfectant. Gastronòmicament, es feia servir per aromatitzar la cervesa. Però, sobretot, la seva funció va ser, i continua sent, aromatitzar amanides (combina de manera excel·lent amb el tomàquet) i condimentar la carn, simplement espolsant-la-hi pel damunt abans de coure-la. Aquesta propietat es pot ampliar transmetent-ne les aromes a l’oli o al vinagre, deixant-hi macerar uns brots.
o alfàbrega fresca (opcional)

Per al farcit:

2 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
grossos
150 g de salami o pernil
Pernil
Cuixa del porc que, a força de consumir-la crua però conservada en sal o cuita en aigua i sal, tot i batejar-la sovint com a 'pernil dolç', en comptes de 'pernil cuit', hem anat retirant del nostre receptari, tot oblidant que, durant molts segles, va ser una peça bàsica dels àpats de celebració, de bracet amb la clàssica peça d’aviram.

Generalment tallada per sota de l’articulació del taló, tot retirant-ne la part del peu, la cuixa es pot desossar per obtenir-ne la carn magra, amb la qual preparar talls convencionals, o mantenir-se tal qual, amb l’os, i coure-la sencera, tot conservant-ne una mica del greix superficial.

Amb l’inconvenient que suposa la mida, aquest pernil es pot coure submergit en líquid (bullit), en ambient humit (brasejat) o directament en ambient sec, al forn –la preparació més habitual–, embolicat amb crosta o no.
dolç
200 g de mozzarella
Mozzarella
Formatge italià de pasta tova 'filata' (la quallada reposa en el sèrum unes hores, cosa que la fa mal·leable), històricament fet amb llet de vaca a tot el sud de la península italiana, però que, a la Campanya, es fa amb la de les búfales de la regió i sota l’empara d’una dop. En forma de boles de mides i pesos diversos, la mozzarella s’havia de consumir no més enllà del cinquè dia després de produir-la. Un requisit que la tecnologia ha suavitzat, de la mateixa manera que ha permès presentar versions fumades del mateix formatge. Consumida al natural amb una mica de pernil o acompanyada de tomàquet (la popular amanida caprese), la mozzarella és també un ingredient imprescindible de pizzes, calzones i altres preparacions que passen pel forn i que, gràcies al seu caràcter 'filante', la desfan i integren en el conjunt.
fulles de ruca
Ruca
Herba originària del sud d’Europa i l’oest de l’Àsia, la cuina italiana la posa en amanides i plats de pasta. Gairebé té les mateixes propietats que la mostassa o que els créixens. Antiescorbútica, diürètica i estimulant, Dioscòrides deia que menjada en grans quantitats, incitava a la luxúria. N’hi ha dues classes. La ruca salvatge (Eruca vesicaria) és de fulles carnoses, allargassades i dentades, amb un pecíol llarg, gruixut i a voltes fi brós. És de sabor intens, lleugerament àcid i amb un punt d’amargor, ric, herbaci i picant, mentre que la ruca cultivada (Eruca sativa) té un cicle de cultiu curt, de sabor una mica picant i agradable, i les fulles són més amples. La ruca se sol menjar crua i només les fulles més petites i tendres, en amanides i barrejada amb vegetals. Amaniu-la amb una vinagreta suau o amb un bon oli d’oliva i formatge ratllat. En plats de pasta, es recomana afegir-la al final de la cocció, com si fos una herba aromàtica.
(opcional)

Preparació

Per a la salsa de tomàquet: amb l’ajut d’un adult, peleu i talleu els alls, i sofregiu-los en l’oli, a foc baix. Afegiu-hi el tomàquet triturat, el sucre, la sal, l’alfàbrega i/o l’orenga. Deixeu-ho coure, amb la cassola tapada, entre 20 i 30 min. Passeu-ho pel colador xinès i ja teniu la salsa a punt.
Per a la massa: dissoleu el llevat en l’aigua i barregeu l’oli amb l’aigua. Poseu la farina en un bol amb la sal, aboqueu-hi l’aigua amb oli i pasteu-ho amb les mans fins a tenir una massa fina i elàstica. Deixeu-ls reposar en un bol enfarinat, tapada amb un drap humit. Quan dobli el volum, aixafeu-lo i estireu-lo amb un corró sobre una superfície enfarinada o un paper de forn.
Unteu-lo amb força salsa de tomàquet i enforneu-lo 10 min, a 180 ºC.
Traieu la pizza del forn amb l’ajut d’un adult i cobriu-la amb la resta d’ingredients: tomàquets filetejats, salami i mozzarella.
Coeu-la al forn, a 180 ºC, uns 10 min més.
Un cop fora del forn, si voleu, poseu-hi les fulles de ruca.

El consell

Aquí expliquem com fer tota la pizza a casa, com els autèntics cuiners italians. Si voleu anar per feina, podeu fer servir una salsa de tomàquet i una base de pizza ja fetes. N’hi ha de molt bones i guanyareu molt de temps!