Sopa de quinoa especiada

Per Marta Sanahuja

Tipus de plat Primer

Vegana Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

Ingredients per a 4 persones

500 g de tomàquets madurs
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
2 grans d'all
1 l de Caldo Natural de Verdures Aneto
1 branca d’api
Api
Sent originari de la regió mediterrània, és lògic que hi fos emprat des de sempre, amb finalitats tan diverses com coronar els atletes grecs, en competència amb el llorer, o fer d’afrodisíac, passant per la preparació d’un licor d’api que, a l’edat mitjana, deia que curava l’artritis.

Planta bianual —el primer any brota i creix; el segon, un cop rebrotada, fa flor—, se sol emprar com a verdura, el primer any, i per fer llavors, el segon. Les llavors es consumeixen senceres, com a espècia, o mòltes i fetes sal d’api, un gran complement del tomàquet madur cru.

El brot, gran i sencer, continua sent, però, la forma més tradicional de presentació i consum. La fulla, de perfum i gust més potent, es destina a sopes, mentre la penca, carnosa i menys potent, s’empra, un cop retirats el fils de la cara externa, per a amanides i similars.
un grapat de germinats (de ceba, remolatxa
Remolatxa
En les barreges anomenades mesclum a vegades s'hi afegeix una de les fulles de vegetal més atractives, la fulla tendra de la remolatxa. De color verdós amb els nervis vermellosos, és la part exterior d'una arrel profunda i carnosa de la familia de les quenopodiàcies, parentes dels espinacs i les bledes. La remolatxa comuna és originària de la zona costanera del nord d'Àfrica i el seu cultiu és molt antic, data del segle II aC. Les varietats més importants són la farratgera i la comuna o vermellosa. La primera es fa servir per a l'alimentació animal, mentre que la segona es consumeix com a hortalissa. De color porpra i sabor dolç, és un dels vegetals amb un contingut calòric més baix i una bona font de fibres. Quan les adquiriu fresques, vigileu que siguin d'una textura ferma i carnosa, amb la pell llisa; les fulles verdes n'indiquen la frescor. Poseu-les a les amanides, o bulliu-les com qualsevol verdura, feu-ne una bona crema freda amb iogurt i un raig d'oli o feu-ne un puré per acompanyar carns grasses o de sabor fort.
, espàrrec…)
1 cullerada de comí en pols
1/2 culleradeta de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
en pols
1 cullerada de gingebre mòlt
1 cullerada de cúrcuma
50 g de quinoa
Quinoa
Cereal originari de l’altiplà andí, on, abans de l’arribada dels espanyols, era un aliment fonamental, combinat amb la patata. Prohibit pels conqueridors, que arribaven a tallar les mans als qui en conreaven, estava quasi perdut, dedicat exclusivament a la McKinley, van decidir recuperar-lo a Colorado. Dietèticament interessant pel percentatge i la qualitat de les proteïnes, més abundants i més ben equilibrades en els grans petits que en la resta de cereals. De cocció força ràpida (15 minuts), si valorem que és una llavor, no té tendència a empastar, fet que el fa ideal per incorporar en amanides i sopes. Només una precaució: renteu-lo a fons abans de coure’l. La saponina superficial de la llavor amargueja i, si no s’ha rentat bé abans d’envasar-lo, pot donar un regust amargant.
remullada i escorreguda
sal
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
cibulet fresc per decorar
sèsam
coco especiat i torrat

Sopa de quinoa especiada

Ingredients

Ingredients per a 4 persones

500 g de tomàquets madurs
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
2 grans d'all
1 l de Caldo Natural de Verdures Aneto
1 branca d’api
Api
Sent originari de la regió mediterrània, és lògic que hi fos emprat des de sempre, amb finalitats tan diverses com coronar els atletes grecs, en competència amb el llorer, o fer d’afrodisíac, passant per la preparació d’un licor d’api que, a l’edat mitjana, deia que curava l’artritis.

Planta bianual —el primer any brota i creix; el segon, un cop rebrotada, fa flor—, se sol emprar com a verdura, el primer any, i per fer llavors, el segon. Les llavors es consumeixen senceres, com a espècia, o mòltes i fetes sal d’api, un gran complement del tomàquet madur cru.

El brot, gran i sencer, continua sent, però, la forma més tradicional de presentació i consum. La fulla, de perfum i gust més potent, es destina a sopes, mentre la penca, carnosa i menys potent, s’empra, un cop retirats el fils de la cara externa, per a amanides i similars.
un grapat de germinats (de ceba, remolatxa
Remolatxa
En les barreges anomenades mesclum a vegades s'hi afegeix una de les fulles de vegetal més atractives, la fulla tendra de la remolatxa. De color verdós amb els nervis vermellosos, és la part exterior d'una arrel profunda i carnosa de la familia de les quenopodiàcies, parentes dels espinacs i les bledes. La remolatxa comuna és originària de la zona costanera del nord d'Àfrica i el seu cultiu és molt antic, data del segle II aC. Les varietats més importants són la farratgera i la comuna o vermellosa. La primera es fa servir per a l'alimentació animal, mentre que la segona es consumeix com a hortalissa. De color porpra i sabor dolç, és un dels vegetals amb un contingut calòric més baix i una bona font de fibres. Quan les adquiriu fresques, vigileu que siguin d'una textura ferma i carnosa, amb la pell llisa; les fulles verdes n'indiquen la frescor. Poseu-les a les amanides, o bulliu-les com qualsevol verdura, feu-ne una bona crema freda amb iogurt i un raig d'oli o feu-ne un puré per acompanyar carns grasses o de sabor fort.
, espàrrec…)
1 cullerada de comí en pols
1/2 culleradeta de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
en pols
1 cullerada de gingebre mòlt
1 cullerada de cúrcuma
50 g de quinoa
Quinoa
Cereal originari de l’altiplà andí, on, abans de l’arribada dels espanyols, era un aliment fonamental, combinat amb la patata. Prohibit pels conqueridors, que arribaven a tallar les mans als qui en conreaven, estava quasi perdut, dedicat exclusivament a la McKinley, van decidir recuperar-lo a Colorado. Dietèticament interessant pel percentatge i la qualitat de les proteïnes, més abundants i més ben equilibrades en els grans petits que en la resta de cereals. De cocció força ràpida (15 minuts), si valorem que és una llavor, no té tendència a empastar, fet que el fa ideal per incorporar en amanides i sopes. Només una precaució: renteu-lo a fons abans de coure’l. La saponina superficial de la llavor amargueja i, si no s’ha rentat bé abans d’envasar-lo, pot donar un regust amargant.
remullada i escorreguda
sal
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
cibulet fresc per decorar
sèsam
coco especiat i torrat

Preparació

En primer lloc, poseu una cassola al foc, amb dues cullerades d’oli d’oliva verge extra, a foc baix.
A banda, peleu i piqueu bé la ceba i els alls, i ho poseu a la cassola. Remeneu-ho i deixeu que la ceba comenci a ser transparent. En aquest punt, afegiu-hi la sal i les espècies. Doneu-li unes voltes, i hi afegiu el caldo.
Mentre s’escalfa, netegeu l’api, traient els filaments que l’envolten, i el talleu a trossos petits. Feu el mateix amb els tomàquets: talleu-los a daus petits. Afegiu-ho tot a la cassola, juntament amb els germinats, i deixeu-ho coure durant 15 minuts.
Passat el temps, aboqueu-hi la quinoa, prèviament passada per l’aigua de l’aixeta una bona estona, i deixeu que es cogui uns 13-15 minuts més.
Quan sigui cuita i s’hagi obert la quinoa, ja ho teniu llest. Serviu-ho en bols individuals i decoreu-ho amb el sèsam, el coco torrat i el cibulet.