Tàrtar de gamba amb gelatina de tomàquet salada

Per Mariona Quadrada

Tipus de plat Primer

Dificultat Mitjana

Temps 25

Racions 4

Ràpida i senzilla Sense
lactosa

Ingredients

4 bastonets de pa cruixents
50 g de ruca
Ruca
Herba originària del sud d’Europa i l’oest de l’Àsia, la cuina italiana la posa en amanides i plats de pasta. Gairebé té les mateixes propietats que la mostassa o que els créixens. Antiescorbútica, diürètica i estimulant, Dioscòrides deia que menjada en grans quantitats, incitava a la luxúria. N’hi ha dues classes. La ruca salvatge (Eruca vesicaria) és de fulles carnoses, allargassades i dentades, amb un pecíol llarg, gruixut i a voltes fi brós. És de sabor intens, lleugerament àcid i amb un punt d’amargor, ric, herbaci i picant, mentre que la ruca cultivada (Eruca sativa) té un cicle de cultiu curt, de sabor una mica picant i agradable, i les fulles són més amples. La ruca se sol menjar crua i només les fulles més petites i tendres, en amanides i barrejada amb vegetals. Amaniu-la amb una vinagreta suau o amb un bon oli d’oliva i formatge ratllat. En plats de pasta, es recomana afegir-la al final de la cocció, com si fos una herba aromàtica.
sal de cristalls
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra

Per al tàrtar:

500 g de gamba
Gamba
De molt diversa tipologia, forma o hàbitat, la gamba presenta sempre un cos allargassat amb la part posterior plegada sota l’anterior i el cap rematat amb dues antenes llargues i fines. Delicada i difícil de conservar, el cap, on hi ha la majoria d’òrgans, tendeix a enfosquir-se, denotant manca de frescor. Potser per això, juntament amb altres parents, com el llagostí, es congela, crua o cuita, i s’envasa.
vermella
1 culleradeta de pebre verd
Pebre verd
Contràriament al que es podria pensar, el pebre verd no és res més que els fruits del pebrer collits abans de la maduració i l’assecat que produeix el pebre negre i, un cop pelat, el blanc. També es presenta sec o liofilitzat, amb el que suposa de pèrdua d’aroma i sabor, però la manera més convencional de presentar-lo és conservat en salmorra, a l’estil de les tàperes, i amb els grans del gotim separats. A Tailàndia, en canvi, se sol fer servir el gotim sencer per perfumar salses i curris diversos. Amb un toc dolç i menys picant que el seu parent negre, el pebre verd desenvolupa tota l’aroma quan es tritura. D’aquí que, al marge del mític filet al pebre verd de la 'nouvelle cuisine', es faci servir molt per preparar terrines i patés, així com salses per acompanyar carns blanques.
2 cullerades de julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
trinxat
2 anxoves
50 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal

Per a la gelatina:

250 ml de suc de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
sal
4 fulls de gelatina
Gelatina
Producte industrial que dóna nom genèric a altres ingredients capaços d’espessir o solidificar preparats líquids. Obtinguda de l’ebullició perllongada d’ossos, tendrums i teixit conjuntiu —generalment de bovins, per la qual cosa s’eviten les prohibicions d’algunes religions—, que n’extreu les proteïnes. Aquestes, després, són concentrades, deshidratades i convertides en làmines, granulats o pols. Incolora o un punt groguenca, i sense gust ni olor, la gelatina competeix a la cuina amb productes d’origen vegetal (agar-agar) o animal marí (cola de peix). Creada durant la Revolució Francesa pel químic Jean Pierre d’Arcet per intentar pal·liar la fam del moment, no va ser gaire efectiva perquè li mancaven certs aminoàcids essencials. Emprada en la preparació d’'aspics' i flams, avui s’usa industrialment com a espessidor, texturitzant o reductor de calories.
neutra (8 g)

Tàrtar de gamba amb gelatina de tomàquet salada

Ingredients

4 bastonets de pa cruixents
50 g de ruca
Ruca
Herba originària del sud d’Europa i l’oest de l’Àsia, la cuina italiana la posa en amanides i plats de pasta. Gairebé té les mateixes propietats que la mostassa o que els créixens. Antiescorbútica, diürètica i estimulant, Dioscòrides deia que menjada en grans quantitats, incitava a la luxúria. N’hi ha dues classes. La ruca salvatge (Eruca vesicaria) és de fulles carnoses, allargassades i dentades, amb un pecíol llarg, gruixut i a voltes fi brós. És de sabor intens, lleugerament àcid i amb un punt d’amargor, ric, herbaci i picant, mentre que la ruca cultivada (Eruca sativa) té un cicle de cultiu curt, de sabor una mica picant i agradable, i les fulles són més amples. La ruca se sol menjar crua i només les fulles més petites i tendres, en amanides i barrejada amb vegetals. Amaniu-la amb una vinagreta suau o amb un bon oli d’oliva i formatge ratllat. En plats de pasta, es recomana afegir-la al final de la cocció, com si fos una herba aromàtica.
sal de cristalls
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra

Per al tàrtar:

500 g de gamba
Gamba
De molt diversa tipologia, forma o hàbitat, la gamba presenta sempre un cos allargassat amb la part posterior plegada sota l’anterior i el cap rematat amb dues antenes llargues i fines. Delicada i difícil de conservar, el cap, on hi ha la majoria d’òrgans, tendeix a enfosquir-se, denotant manca de frescor. Potser per això, juntament amb altres parents, com el llagostí, es congela, crua o cuita, i s’envasa.
vermella
1 culleradeta de pebre verd
Pebre verd
Contràriament al que es podria pensar, el pebre verd no és res més que els fruits del pebrer collits abans de la maduració i l’assecat que produeix el pebre negre i, un cop pelat, el blanc. També es presenta sec o liofilitzat, amb el que suposa de pèrdua d’aroma i sabor, però la manera més convencional de presentar-lo és conservat en salmorra, a l’estil de les tàperes, i amb els grans del gotim separats. A Tailàndia, en canvi, se sol fer servir el gotim sencer per perfumar salses i curris diversos. Amb un toc dolç i menys picant que el seu parent negre, el pebre verd desenvolupa tota l’aroma quan es tritura. D’aquí que, al marge del mític filet al pebre verd de la 'nouvelle cuisine', es faci servir molt per preparar terrines i patés, així com salses per acompanyar carns blanques.
2 cullerades de julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
trinxat
2 anxoves
50 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal

Per a la gelatina:

250 ml de suc de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
sal
4 fulls de gelatina
Gelatina
Producte industrial que dóna nom genèric a altres ingredients capaços d’espessir o solidificar preparats líquids. Obtinguda de l’ebullició perllongada d’ossos, tendrums i teixit conjuntiu —generalment de bovins, per la qual cosa s’eviten les prohibicions d’algunes religions—, que n’extreu les proteïnes. Aquestes, després, són concentrades, deshidratades i convertides en làmines, granulats o pols. Incolora o un punt groguenca, i sense gust ni olor, la gelatina competeix a la cuina amb productes d’origen vegetal (agar-agar) o animal marí (cola de peix). Creada durant la Revolució Francesa pel químic Jean Pierre d’Arcet per intentar pal·liar la fam del moment, no va ser gaire efectiva perquè li mancaven certs aminoàcids essencials. Emprada en la preparació d’'aspics' i flams, avui s’usa industrialment com a espessidor, texturitzant o reductor de calories.
neutra (8 g)

Tàrtar de gamba amb gelatina de tomàquet salada

Preparació

Per al tàrtar: peleu les gambes, traieu-ne el filament vermellós i trinxeu-ne les cues amb el ganivet. Al pot de la batedora, poseu-hi el pebre verd, el julivert, les anxoves, oli d’oliva i sal. Trinxeu-ho i barregeu-ho amb les gambes. Poseu-ho 1 h a la nevera perquè agafi consistència.
Per a la gelatina: remulleu els fulls de gelatina amb aigua freda i poseu a escalfar el suc de tomàquet amb sal. Barregeu-ho i poseu-ho a refredar en un motlle. Un cop fred, talleu-ho a daus irregulars.
Muntatge: serviu el tàrtar amb la ruca, un bastonet de pa cruixent, la gelatina, un rajolí d’oli i uns quants cristallets de sal.