Tàrtar de navalles, escopinyes i salsa japonesa

Per CETT

Tipus de plat Primer

Dificultat Mitjana

Ingredients

INGREDIENTS PER A 4 PERSONES

Per al tàrtar:

600 g de navalles mitjanes fresques
400 g d'escopinyes
Escopinyes
El gust, la riquesa en ferro i la preparació senzilla fan que les escopinyes siguin molt apropiades per incloure en qualsevol àpat, començant per l’aperitiu. A l’hora de comprar-les fresques, cal passar-les per aigua abundant per llevar-los la sorra que puguin portar. És una festa menjar-les crues, obrir-les al vapor o fer-les a la planxa, amb un pols de pebre acabat de moldre i un pensament de suc de llimona, i no hi pot faltar agermanar-les amb un bon vermut. Aquí teniu un aperitiu perfecte! Però té moltes més aplicacions. Poseu-les amb una pasta fresca amb tomàquet confitat i sajolida, o incorporeu-les a l’últim instant en una cassola d’arròs, entre d’altres... És un mol·lusc de mida petita, viu a sota la sorra. Amb dues closques ratllades i més d’una vintena de solcs, la seva carn, amb un corall gairebé inapreciable, aporta al nostre cos molts pocs greixos, poc colesterol i força magnesi i van bé per combatre l’anèmia.
grans fresques
20 g d'all tendre picat a la brunoise
20 g d'ous de truita
2 raves
Rave
Aquesta és una de les poques verdures, i en general productes alimentaris, que van viatjar a l’Orient Mitjà des de la Mediterrània. Conreada aquí des dels temps de Babilònia i l’antic Egipte, va arribar a la Xina cap al segle XIII. Per evolucionar cap als seus raves, grossos i picants. Amb dues varietats principals pel que fa a la forma (rodona i allargada), el rave té propietats medicinals reconegudes, tot i que algunes persones tinguin dificultats per digerir-lo. Consumible preferentment cru en els nostres àmbits, les fulles haurien d’acompanyar les arrels inflades, ja que també, si no estan pansides, són comestibles. Però conservar-les sol implicar un pansiment més accelerat del conjunt, raó per la qual se solen vendre embossats i sense fulles. El picant dels raves es localitza a la pell, un detall important de saber si aquest sabor ens molesta.
50 g d'escarola
Escarola
Verdura d’amanir emparentada directament amb la xicoia i originària, també, de la regió mediterrània, on grecs i romans les empraven com a herbes medicinals. Va ser cap al segle XIV quan l’ús de l’escarola com a ingredient cru es va generalitzar, a Europa, juntament amb l’esmentada xicoia, que també es conreava.

De fulles més grosses i retallades, el pomell que formen té la part central més blanca i tendra, opció que s’afavoreix tot lligant-les durant el temps previ a la collita, afavorint-ne el blanqueig, que, de passada, en redueix l’amargor. Amb tendència a pansir-se, es pot conservar uns dies embolicada amb un drap humit. A casa nostra, se sol menjar crua, tallada en el darrer moment i amanida amb vinagreta o salses del tipus xató, i altres cuines europees l’incorporen en plats com ara quiches o brasejats.
2 l d'aigua mineral
40 g de sal marina
5 ml d'oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra

Per a la salsa japonesa (ponzu):ï»¿

10 ml de salsa de soja
10 ml de suc de cítrics
5 ml de vinagre d'arròs
5 ml de mirim (vi d'arròs)
10 g d'alga kombu
Kombu
Les algues ens han obert un nou camp en la gastronomia. Gràcies als japonesos, els catalans hi hem entrat de puntetes. Però encara hem de descobrir les seves millors aptituds, tant culinàries com gustatives. Per bé que hi ha qui les anomena les verdures del mar, potser és millor fer-les servir com un condiment, com si es tractés d’una espècie o una herba aromàtica. L’alga kombu (Laminaria ochroleuca) és una de les més riques en iode, i també té dosis interessants de proteïnes, vitamines i minerals. Als fogons, és bo afegir-ne un tros a l’olla dels cigrons o els fesols, ja que l’alga kombu aporta àcid glutamínic, un component que estova les fibres dels ingredients en cocció, a part de donar-los un matís de sabor singular. D’aquesta manera, els llegums es couran en menys temps, us quedaran més tendres i us seran més fàcils de digerir. També podeu fer servir aquesta alga per a plats de verdures, sopes i salses de sabor suau per acompanyar un plat de peix.
seca
5 g de katsoubushi (escates seques de bonítol
Bonítol
És un parent relativament proper de la tonyina (ambdós pertanyen a la família dels escòmbrids), però de mida clarament inferior i que, tot i el nom, no s’ha de confondre amb el popular 'bonito del norte', que és, en realitat, una espècie més de tonyina, la tonyina blanca. A més de no passar, habitualment, del mig metre de llarg i dels tres o quatre quilos de pes, és fàcilment identificable per les bandes fosques que li recorren, obliquament, el llom (entre cinc i onze). Sobretot, a més, perquè se sol vendre fresc i com a peça sencera. De carn fosca i amb la característica banda encara més fosca a banda i banda del cos, la seva carn, de gust potent i una mica greixosa, sol ser més bona fregida que feta a la planxa, com en el cas de la tonyina. Però on resulta ideal és en guisats tipus marmitako, degudament trossejada i desespinada.
)

Tàrtar de navalles

Ingredients

INGREDIENTS PER A 4 PERSONES

Per al tàrtar:

600 g de navalles mitjanes fresques
400 g d'escopinyes
Escopinyes
El gust, la riquesa en ferro i la preparació senzilla fan que les escopinyes siguin molt apropiades per incloure en qualsevol àpat, començant per l’aperitiu. A l’hora de comprar-les fresques, cal passar-les per aigua abundant per llevar-los la sorra que puguin portar. És una festa menjar-les crues, obrir-les al vapor o fer-les a la planxa, amb un pols de pebre acabat de moldre i un pensament de suc de llimona, i no hi pot faltar agermanar-les amb un bon vermut. Aquí teniu un aperitiu perfecte! Però té moltes més aplicacions. Poseu-les amb una pasta fresca amb tomàquet confitat i sajolida, o incorporeu-les a l’últim instant en una cassola d’arròs, entre d’altres... És un mol·lusc de mida petita, viu a sota la sorra. Amb dues closques ratllades i més d’una vintena de solcs, la seva carn, amb un corall gairebé inapreciable, aporta al nostre cos molts pocs greixos, poc colesterol i força magnesi i van bé per combatre l’anèmia.
grans fresques
20 g d'all tendre picat a la brunoise
20 g d'ous de truita
2 raves
Rave
Aquesta és una de les poques verdures, i en general productes alimentaris, que van viatjar a l’Orient Mitjà des de la Mediterrània. Conreada aquí des dels temps de Babilònia i l’antic Egipte, va arribar a la Xina cap al segle XIII. Per evolucionar cap als seus raves, grossos i picants. Amb dues varietats principals pel que fa a la forma (rodona i allargada), el rave té propietats medicinals reconegudes, tot i que algunes persones tinguin dificultats per digerir-lo. Consumible preferentment cru en els nostres àmbits, les fulles haurien d’acompanyar les arrels inflades, ja que també, si no estan pansides, són comestibles. Però conservar-les sol implicar un pansiment més accelerat del conjunt, raó per la qual se solen vendre embossats i sense fulles. El picant dels raves es localitza a la pell, un detall important de saber si aquest sabor ens molesta.
50 g d'escarola
Escarola
Verdura d’amanir emparentada directament amb la xicoia i originària, també, de la regió mediterrània, on grecs i romans les empraven com a herbes medicinals. Va ser cap al segle XIV quan l’ús de l’escarola com a ingredient cru es va generalitzar, a Europa, juntament amb l’esmentada xicoia, que també es conreava.

De fulles més grosses i retallades, el pomell que formen té la part central més blanca i tendra, opció que s’afavoreix tot lligant-les durant el temps previ a la collita, afavorint-ne el blanqueig, que, de passada, en redueix l’amargor. Amb tendència a pansir-se, es pot conservar uns dies embolicada amb un drap humit. A casa nostra, se sol menjar crua, tallada en el darrer moment i amanida amb vinagreta o salses del tipus xató, i altres cuines europees l’incorporen en plats com ara quiches o brasejats.
2 l d'aigua mineral
40 g de sal marina
5 ml d'oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra

Per a la salsa japonesa (ponzu):ï»¿

10 ml de salsa de soja
10 ml de suc de cítrics
5 ml de vinagre d'arròs
5 ml de mirim (vi d'arròs)
10 g d'alga kombu
Kombu
Les algues ens han obert un nou camp en la gastronomia. Gràcies als japonesos, els catalans hi hem entrat de puntetes. Però encara hem de descobrir les seves millors aptituds, tant culinàries com gustatives. Per bé que hi ha qui les anomena les verdures del mar, potser és millor fer-les servir com un condiment, com si es tractés d’una espècie o una herba aromàtica. L’alga kombu (Laminaria ochroleuca) és una de les més riques en iode, i també té dosis interessants de proteïnes, vitamines i minerals. Als fogons, és bo afegir-ne un tros a l’olla dels cigrons o els fesols, ja que l’alga kombu aporta àcid glutamínic, un component que estova les fibres dels ingredients en cocció, a part de donar-los un matís de sabor singular. D’aquesta manera, els llegums es couran en menys temps, us quedaran més tendres i us seran més fàcils de digerir. També podeu fer servir aquesta alga per a plats de verdures, sopes i salses de sabor suau per acompanyar un plat de peix.
seca
5 g de katsoubushi (escates seques de bonítol
Bonítol
És un parent relativament proper de la tonyina (ambdós pertanyen a la família dels escòmbrids), però de mida clarament inferior i que, tot i el nom, no s’ha de confondre amb el popular 'bonito del norte', que és, en realitat, una espècie més de tonyina, la tonyina blanca. A més de no passar, habitualment, del mig metre de llarg i dels tres o quatre quilos de pes, és fàcilment identificable per les bandes fosques que li recorren, obliquament, el llom (entre cinc i onze). Sobretot, a més, perquè se sol vendre fresc i com a peça sencera. De carn fosca i amb la característica banda encara més fosca a banda i banda del cos, la seva carn, de gust potent i una mica greixosa, sol ser més bona fregida que feta a la planxa, com en el cas de la tonyina. Però on resulta ideal és en guisats tipus marmitako, degudament trossejada i desespinada.
)

Preparació

En un bol, afegiu tots els ingredients de la salsa japonesa i reserveu-lo a la nevera durant almenys dues hores.
Poseu els dos litres d'aigua en una olla. Afegiu-hi la sal i porteu-ho a ebullició. Aboqueu-hi les navalles i coeu-les fins que tornin a arrencar el bull. Traieu-les i refredeu-les ràpidament en un bol amb força aigua freda i gel. Un cop fredes, escorreu-les i assequeules. Talleu-les a trossos de mig centímetre i reserveu-les.
En una olla ben calenta, aboqueu les escopinyes i tapeu-ho. Quan s'obrin les closques, traieu-les del foc i refredeu-les amb aigua i gel. Escorreu-les i traieu-les del es closques.
Renteu l'escarolla i escorreu-la.
Taieu la salsa de la nevera i coleu-la amb un colador fi perquè quedi ben neta. Talleu els raves a làmines molt fines.

Muntatge:

En un bol, poseu les navalles, l'oli i la salsa ponzu i barregeu-ho. Al fons d'un plat soper, poseu un motlle rodó de 6x6 cm i poseu-hi el tàrtar de navalles. A sobre, poseu-hi unes escopinyes, ous de truita i unes branques d'escarola. Napeu-ho amb la salsa japonesa.