Tataki de tonyina amb Bloody Mary tebi

El maridatge perfecte per a una recepta d'inspiració asiàtica

Tipus de plat Primer

Racions 4

Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

500 g de llom de tonyina
200 ml d’aigua
wasabi
Wasabi
Pasta que s’obté, en el cas del 'hon-wasabi' o 'wasabi autèntic', ratllant el rizoma pelat de la 'Wasabia japonica', una planta de la família de les cols que creix en aquell país oriental. Fruit del ratllat, la pasta agafa un sabor picant intens, de durada menor a la dels bitxos i d’efectes lacrimògens.
Utilitzat originalment per embolicar peix cru (té propietats antisèptiques), ara es fa servir per potenciar el sabor de sushis, 'sashimis i donburis'. Una propietat a la qual cal afegir la de la protecció de les dents contra la càries.
Malauradament, és escàs i sovint es recorre a assecar-lo (i perd aroma), o se substitueix per preparats de rave picant tenyits de verd.
2 fulles de gelatina
Gelatina
Producte industrial que dóna nom genèric a altres ingredients capaços d’espessir o solidificar preparats líquids. Obtinguda de l’ebullició perllongada d’ossos, tendrums i teixit conjuntiu —generalment de bovins, per la qual cosa s’eviten les prohibicions d’algunes religions—, que n’extreu les proteïnes. Aquestes, després, són concentrades, deshidratades i convertides en làmines, granulats o pols. Incolora o un punt groguenca, i sense gust ni olor, la gelatina competeix a la cuina amb productes d’origen vegetal (agar-agar) o animal marí (cola de peix). Creada durant la Revolució Francesa pel químic Jean Pierre d’Arcet per intentar pal·liar la fam del moment, no va ser gaire efectiva perquè li mancaven certs aminoàcids essencials. Emprada en la preparació d’'aspics' i flams, avui s’usa industrialment com a espessidor, texturitzant o reductor de calories.
, de 2 g cadascuna
fulletes d’api
Api
Sent originari de la regió mediterrània, és lògic que hi fos emprat des de sempre, amb finalitats tan diverses com coronar els atletes grecs, en competència amb el llorer, o fer d’afrodisíac, passant per la preparació d’un licor d’api que, a l’edat mitjana, deia que curava l’artritis.

Planta bianual —el primer any brota i creix; el segon, un cop rebrotada, fa flor—, se sol emprar com a verdura, el primer any, i per fer llavors, el segon. Les llavors es consumeixen senceres, com a espècia, o mòltes i fetes sal d’api, un gran complement del tomàquet madur cru.

El brot, gran i sencer, continua sent, però, la forma més tradicional de presentació i consum. La fulla, de perfum i gust més potent, es destina a sopes, mentre la penca, carnosa i menys potent, s’empra, un cop retirats el fils de la cara externa, per a amanides i similars.

Per al Bloody Mary:

600 ml de suc de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
100 ml de vodka
Vodka
Originari de les costes de la mar Bàltica (Rússia, Polònia i els estats bàltics) i emparentat amb els primers aiguardents de la cultura europea ('vodka' significa 'petita aigua'), aquest destil·lat sembla haver sorgit dels llargs hiverns on la destil·lació dels productes vegetals fermentats (grans i fins i tot patates) permetia passar el fred i el temps.

Beguda seca i sense mescla, sembla haver tingut l’objectiu principal en el grau alcohòlic (els actuals es mouen entre els 32,5 i els 49 º), sense preocupar-se de donar-li un sabor que, en tot cas, li conferien acompanyaments com el caviar. Per això, el vodka no envelleix en barriques o atuells similars.

Avui, molts elaboradors han entès que cal conferir-li aquests elements diferencials, i no costa trobar, al mercat, varietats amb tocs de llimona, fruites vermelles, etc.
el suc de ½ llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
unes gotes de tabasco
unes gotes de salsa Perrins
8 g d’agar-agar
Agar-Agar
Extracte derivat d'algunes algues que té un poder gelificant deu vegades superior a la gelatina animal, les mal anomenades cues de peix. Amb cinc grams d'agar-agar en pols, n'hi ha prou per gelificar un litre de líquid. En podeu trobar en forma de tires, molt comunes per posar-ne a les amanides, en flocs o en pols, que és més fàcil de dissoldre. És una fibra sadollant, reguladora del trànsit intestinal, amb molt poques calories i eliminadora dels excessos de colesterol.

Tataki de tonyina amb Bloody Mary tebi Becky Lawton

Ingredients

500 g de llom de tonyina
200 ml d’aigua
wasabi
Wasabi
Pasta que s’obté, en el cas del 'hon-wasabi' o 'wasabi autèntic', ratllant el rizoma pelat de la 'Wasabia japonica', una planta de la família de les cols que creix en aquell país oriental. Fruit del ratllat, la pasta agafa un sabor picant intens, de durada menor a la dels bitxos i d’efectes lacrimògens.
Utilitzat originalment per embolicar peix cru (té propietats antisèptiques), ara es fa servir per potenciar el sabor de sushis, 'sashimis i donburis'. Una propietat a la qual cal afegir la de la protecció de les dents contra la càries.
Malauradament, és escàs i sovint es recorre a assecar-lo (i perd aroma), o se substitueix per preparats de rave picant tenyits de verd.
2 fulles de gelatina
Gelatina
Producte industrial que dóna nom genèric a altres ingredients capaços d’espessir o solidificar preparats líquids. Obtinguda de l’ebullició perllongada d’ossos, tendrums i teixit conjuntiu —generalment de bovins, per la qual cosa s’eviten les prohibicions d’algunes religions—, que n’extreu les proteïnes. Aquestes, després, són concentrades, deshidratades i convertides en làmines, granulats o pols. Incolora o un punt groguenca, i sense gust ni olor, la gelatina competeix a la cuina amb productes d’origen vegetal (agar-agar) o animal marí (cola de peix). Creada durant la Revolució Francesa pel químic Jean Pierre d’Arcet per intentar pal·liar la fam del moment, no va ser gaire efectiva perquè li mancaven certs aminoàcids essencials. Emprada en la preparació d’'aspics' i flams, avui s’usa industrialment com a espessidor, texturitzant o reductor de calories.
, de 2 g cadascuna
fulletes d’api
Api
Sent originari de la regió mediterrània, és lògic que hi fos emprat des de sempre, amb finalitats tan diverses com coronar els atletes grecs, en competència amb el llorer, o fer d’afrodisíac, passant per la preparació d’un licor d’api que, a l’edat mitjana, deia que curava l’artritis.

Planta bianual —el primer any brota i creix; el segon, un cop rebrotada, fa flor—, se sol emprar com a verdura, el primer any, i per fer llavors, el segon. Les llavors es consumeixen senceres, com a espècia, o mòltes i fetes sal d’api, un gran complement del tomàquet madur cru.

El brot, gran i sencer, continua sent, però, la forma més tradicional de presentació i consum. La fulla, de perfum i gust més potent, es destina a sopes, mentre la penca, carnosa i menys potent, s’empra, un cop retirats el fils de la cara externa, per a amanides i similars.

Per al Bloody Mary:

600 ml de suc de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
100 ml de vodka
Vodka
Originari de les costes de la mar Bàltica (Rússia, Polònia i els estats bàltics) i emparentat amb els primers aiguardents de la cultura europea ('vodka' significa 'petita aigua'), aquest destil·lat sembla haver sorgit dels llargs hiverns on la destil·lació dels productes vegetals fermentats (grans i fins i tot patates) permetia passar el fred i el temps.

Beguda seca i sense mescla, sembla haver tingut l’objectiu principal en el grau alcohòlic (els actuals es mouen entre els 32,5 i els 49 º), sense preocupar-se de donar-li un sabor que, en tot cas, li conferien acompanyaments com el caviar. Per això, el vodka no envelleix en barriques o atuells similars.

Avui, molts elaboradors han entès que cal conferir-li aquests elements diferencials, i no costa trobar, al mercat, varietats amb tocs de llimona, fruites vermelles, etc.
el suc de ½ llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
unes gotes de tabasco
unes gotes de salsa Perrins
8 g d’agar-agar
Agar-Agar
Extracte derivat d'algunes algues que té un poder gelificant deu vegades superior a la gelatina animal, les mal anomenades cues de peix. Amb cinc grams d'agar-agar en pols, n'hi ha prou per gelificar un litre de líquid. En podeu trobar en forma de tires, molt comunes per posar-ne a les amanides, en flocs o en pols, que és més fàcil de dissoldre. És una fibra sadollant, reguladora del trànsit intestinal, amb molt poques calories i eliminadora dels excessos de colesterol.

Tataki de tonyina amb Bloody Mary tebi Becky Lawton

Preparació

Barregeu el suc de tomàquet amb el vodka, el suc de llimona, el tabasco i la salsa Perrins, poseu-ho al foc i afegiu-hi l’agar-agar, barregeu-ho bé i deixeu que bulli 1 min. Passeu-ho pel túrmix.
Reserveu-ne una petita part i col·loqueu la resta en un motlle, folrat amb film, de manera que quedi amb 1 cm de gruix. Reserveu-ho a la nevera fins que qualli.
Amb una xeringa, aneu agafant el Bloody Mary reservat i deixeu-ne caure gotetes dins d’un recipient amb aigua freda, coleu-ho i reserveu-ho amb una mica d’oli d’oliva.
Afegiu wasabi al gust als 200 ml d’aigua, escalfeu-ho i diluïu-ho amb la gelatina, prèviament hidratada. Reserveu-ho a la nevera fins que qualli.
Desemmotlleu el Bloody Mary i talleu-lo en quatre rectangles; escalfeu-los uns segons al forn, a 160 ºC.
Talleu la tonyina en quatre daus, salpebreu-los i marqueu-los en una paella, 1 min per cada costat, procurant que el centre quedi cru. Talleu-los a làmines i poseu-los sobre el Bloody Mary. Amb un cullera de boles petita, feu boletes de gelatina de wasabi i poseu-les amb les gotes de Bloody Mary. Serviu-ho amb fulletes d’api.