Tatin d'albergínia, gelat de vainilla i espècies

Per Montse Estruch

Tipus de plat Postres

Dificultat Mitjana

Racions 4

Vegetariana

Ingredients

Per a la melmelada d’albergínia:

1 kg d’albergínia
Albergínia
La consumim en estat immadur, com a verdura, però no sempre ha estat així. Primer era una planta ornamental —menjar-ne, deien, provocava bogeria—, fins que va anar-se introduint a la cuina, quan es va millorar per fer-li perdre l’amargor, un problema de les albergínies massa madures. Es pot resoldre posant-les, tallades, en aigua, o pelant-les. L’inconvenient de tenir una polpa esponjosa que absorbeix oli de cocció recomana fer-les
amb algun arrebossat, tot i que la millor manera és al caliu o al forn.
500 g sucre
1 branca de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
400 cl de gelat d’espècies (compreu-lo fet i bo)
làmines de pasta de full
pell de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.

Per a la salsa de toffee:

500 g de sucre
1 l de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.

Per al caramel neutre de pebre:

50 g de sucre Isomalt
50 g de glucosa líquida
100 g de fondant
pebre de Sichuan
Pebre de Sichuan
Mal anomenada 'pebre', aquesta espècia s’obté d’una planta de la família de la ruda i els cítrics.

Originària del centre d’Àsia, on es fa servir a les cuines japonesa, xinesa i tibetana, com a espècia, la baia que forma es deixa assecar perquè s’esberli i alliberi les llavors, ja que la clofolla té els principis actius, que generen una sensació irritant que recorda el pebre, però enriquida amb el toc cítric de la família.

Ingredient d’algunes versions de les cinc espècies de la cuina xinesa, el pebre de Sichuan se sol torrar una mica, abans de polvoritzar-lo i afegir-lo als plats, cap al final de la cocció. Tot i que la cuina oriental l’empra per al peix i les carns blanques, també es pot harmonitzar amb les carns més fetes, com la de vedella.

També es pot presentar en forma d’oli, que es destina a fregir les pastes orientals.

Tatin d'albergínia

Ingredients

Per a la melmelada d’albergínia:

1 kg d’albergínia
Albergínia
La consumim en estat immadur, com a verdura, però no sempre ha estat així. Primer era una planta ornamental —menjar-ne, deien, provocava bogeria—, fins que va anar-se introduint a la cuina, quan es va millorar per fer-li perdre l’amargor, un problema de les albergínies massa madures. Es pot resoldre posant-les, tallades, en aigua, o pelant-les. L’inconvenient de tenir una polpa esponjosa que absorbeix oli de cocció recomana fer-les
amb algun arrebossat, tot i que la millor manera és al caliu o al forn.
500 g sucre
1 branca de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
400 cl de gelat d’espècies (compreu-lo fet i bo)
làmines de pasta de full
pell de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.

Per a la salsa de toffee:

500 g de sucre
1 l de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.

Per al caramel neutre de pebre:

50 g de sucre Isomalt
50 g de glucosa líquida
100 g de fondant
pebre de Sichuan
Pebre de Sichuan
Mal anomenada 'pebre', aquesta espècia s’obté d’una planta de la família de la ruda i els cítrics.

Originària del centre d’Àsia, on es fa servir a les cuines japonesa, xinesa i tibetana, com a espècia, la baia que forma es deixa assecar perquè s’esberli i alliberi les llavors, ja que la clofolla té els principis actius, que generen una sensació irritant que recorda el pebre, però enriquida amb el toc cítric de la família.

Ingredient d’algunes versions de les cinc espècies de la cuina xinesa, el pebre de Sichuan se sol torrar una mica, abans de polvoritzar-lo i afegir-lo als plats, cap al final de la cocció. Tot i que la cuina oriental l’empra per al peix i les carns blanques, també es pot harmonitzar amb les carns més fetes, com la de vedella.

També es pot presentar en forma d’oli, que es destina a fregir les pastes orientals.

Preparació

Per a la melmelada d’albergínies: peleu i talleu a dauets l’albergínia. Poseu-los a coure amb el sucre, la pell de llimona i la canyella. Deixeu-los coure fins que tinguin consistència de melmelada.
Feu una base rodona o quadrada de pasta de full, molt laminada, pinzellada amb mantega clarificada i cuita entre dues plaques. Poseu-la a coure al forn a 180 ºC i reserveu-la.
Per a la salsa de toffee: poseu el sucre en una paella i, quan caramel·litzi, afegiu-hi la nata amb molt de compte. Aneu-ho remenant fins que agafi color. Coleu-ho i reduïu-ho fins a consistència de salsa.
Per al caramel neutre de pebre: ajunteu els tres ingredients i poseu-los a escalfar fins que es desfacin. A continuació, aboqueu-ho sobre un silpat i deixeu que es refredi. Després, tritureu-ho, que quedi en pols.
Damunt d’un silpat, poseu una mica del caramel en pols, feu-ne una capa fina i poseu-hi el pebre de Sichuan. Entreu-lo un moment al forn perquè us quedi un caramel estirat de pebre.