Tonyina, bleda-rave i iogurt

Per Albert Ventura

Tipus de plat Primer

Dificultat Mitjana

Racions 4

Sense
gluten

Ingredients

500 g de llom de Tonyina Roja Balfegó
1 manat de bleda
Bleda
Verdura menystinguda, fins al punt de fer-la sinònim de persona pusil·lànime i sense cap al·licient, però que grecs i romans lloaven per les virtuts laxant i diürètica. Parenta de la remolatxa, de la qual solament consumim, bullides, les fulles i les tiges, en forma de penca, també es pot menjar crua, en amanida, quan és petita i jove. Quan ja és més gran, les seves parts solen ser objecte de tracte diferenciat. La part de la fulla, treballada com els espinacs, bullida i saltada a la paella. Les penques —si cal amb els nervis retirats, com en l’api—, just blanquejades en aigua i llimona, per evitar que enfosqueixin, i presentades amb salsa, freda o calenta, a la manera dels espàrrecs. Una darrera opció per a la penca és el saltat al wok que fan les cuines orientals, per substituir la col xinesa.
-rave fresca
50 g de iogurt grec
25 ml de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
líquida
molla de pa dur
100 g de sucre morè de canya
sal Maldon
salsa de soja
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
250 ml d’oli suau (arbequines)
2 grans d’all
1 arrel de gingebre
sucre
sal
vinagre de vi negre
mantega
Mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.
fulles de ruca
Ruca
Herba originària del sud d’Europa i l’oest de l’Àsia, la cuina italiana la posa en amanides i plats de pasta. Gairebé té les mateixes propietats que la mostassa o que els créixens. Antiescorbútica, diürètica i estimulant, Dioscòrides deia que menjada en grans quantitats, incitava a la luxúria. N’hi ha dues classes. La ruca salvatge (Eruca vesicaria) és de fulles carnoses, allargassades i dentades, amb un pecíol llarg, gruixut i a voltes fi brós. És de sabor intens, lleugerament àcid i amb un punt d’amargor, ric, herbaci i picant, mentre que la ruca cultivada (Eruca sativa) té un cicle de cultiu curt, de sabor una mica picant i agradable, i les fulles són més amples. La ruca se sol menjar crua i només les fulles més petites i tendres, en amanides i barrejada amb vegetals. Amaniu-la amb una vinagreta suau o amb un bon oli d’oliva i formatge ratllat. En plats de pasta, es recomana afegir-la al final de la cocció, com si fos una herba aromàtica.

Tonyina, bleda, rave i iogurt

Ingredients

500 g de llom de Tonyina Roja Balfegó
1 manat de bleda
Bleda
Verdura menystinguda, fins al punt de fer-la sinònim de persona pusil·lànime i sense cap al·licient, però que grecs i romans lloaven per les virtuts laxant i diürètica. Parenta de la remolatxa, de la qual solament consumim, bullides, les fulles i les tiges, en forma de penca, també es pot menjar crua, en amanida, quan és petita i jove. Quan ja és més gran, les seves parts solen ser objecte de tracte diferenciat. La part de la fulla, treballada com els espinacs, bullida i saltada a la paella. Les penques —si cal amb els nervis retirats, com en l’api—, just blanquejades en aigua i llimona, per evitar que enfosqueixin, i presentades amb salsa, freda o calenta, a la manera dels espàrrecs. Una darrera opció per a la penca és el saltat al wok que fan les cuines orientals, per substituir la col xinesa.
-rave fresca
50 g de iogurt grec
25 ml de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
líquida
molla de pa dur
100 g de sucre morè de canya
sal Maldon
salsa de soja
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
250 ml d’oli suau (arbequines)
2 grans d’all
1 arrel de gingebre
sucre
sal
vinagre de vi negre
mantega
Mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.
fulles de ruca
Ruca
Herba originària del sud d’Europa i l’oest de l’Àsia, la cuina italiana la posa en amanides i plats de pasta. Gairebé té les mateixes propietats que la mostassa o que els créixens. Antiescorbútica, diürètica i estimulant, Dioscòrides deia que menjada en grans quantitats, incitava a la luxúria. N’hi ha dues classes. La ruca salvatge (Eruca vesicaria) és de fulles carnoses, allargassades i dentades, amb un pecíol llarg, gruixut i a voltes fi brós. És de sabor intens, lleugerament àcid i amb un punt d’amargor, ric, herbaci i picant, mentre que la ruca cultivada (Eruca sativa) té un cicle de cultiu curt, de sabor una mica picant i agradable, i les fulles són més amples. La ruca se sol menjar crua i només les fulles més petites i tendres, en amanides i barrejada amb vegetals. Amaniu-la amb una vinagreta suau o amb un bon oli d’oliva i formatge ratllat. En plats de pasta, es recomana afegir-la al final de la cocció, com si fos una herba aromàtica.

Preparació

Feu coure la bleda-rave en aigua amb sucre, sal i vinagre de vi 15 min. Amb l’ajuda d’un túrmix, emulsioneu la nata i el iogurt.
Confiteu dos grans d’all i una arrel de gingebre en 250 ml d’oli suau (arbequines). Coleu-ho i afegiu-hi la soja.
Esmicoleu la molla de pa dur. Foneu una mica de mantega en una cassola al foc, afegiu-hi el sucre morè de canya i el pa, i remeneu-ho fins que estiguin cruixents.
Talleu la tonyina en làmines molt fines i marideu-les amb oli i la salsa de soja.
Muntatge: talleu la bleda-rave del mateix gruix que la tonyina. Al mig del plat, disposeu una llàgrima de iogurt, i a sobre intercaleu-hi la tonyina i la bleda-rave. Per sobre, poseu-hi el sucre cruixent. Acabeu-ho amb unes fulles de ruca i sal Maldon.