Torrada amb ceps i amanida

Per Fina Puigdevall

Tipus de plat Primer

Dificultat Mitjana

Temps 30

Racions 4

Ràpida i senzilla Vegetariana Sense
lactosa

Ingredients

1 pa de blat de moro
400 g de ceps
Cep
Ha esdevingut darrerament, per obra i gràcia dels italians, el bolet més preuat pel gran públic. Potser per la facilitat de conservació, en no ser víctima de larves ni altres fongs, més enllà d’algun corcat superficial i un cop obviada la part de sota del barret, d’aspecte esponjós i no formada per làmines, que sol fer-se malbé, fins al punt que fa alguns anys es va començar a comercialitzar deshidratat, per perfumar guisats i plats de tipus risotto; actualment es pot trobar en pols i amb categoria d’espècia.

Sencer, amb barret de color variable i el peu inflat a la base, força característic, també es pot consumir cru, tallat a làmines fines, encara que sigui en els saltats i els guisats on desenvolupi tota la potència gustativa, a condició que no l’emmascarem amb altres ingredients de gust potent.
50 g de pinyons
40 g de papada de porc
Papada de porc
La papada de porc, també anomenada cansalada del coll, és una de les parts del porc més grasses i que té una gran tradició gastronòmica a la nostra cuina de muntanya —i també és un producte habitual en els àpats més calòrics de les festes de Carnaval. Les altres parts del porc d’aquest estil són la cansalada viada, virada o panxeta, i la cansalada grassa. La papada té una part de magre i greix en força quantitat, molt gustós, per la qual cosa es fa servir molt trinxada per fer els embotits, sobretot els peltrucs, les bufes, les botifarres de sang i els patés. De tota manera, la papada admet una llarga cocció i se n’obté una gran melositat i molta tendresa, fet que ha comportat que molts cuiners de cuina d’avantguarda l’hagin incorporat a les seves cartes. Les papades de diferents races de porc, com la de Duroc o d’Ibèric, són les més apreciades pel gust de la seva carn.
confitada
enciams variats i brots tendres
5 g d’all i julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
picat
2 dl d'oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal Maldon
pebre

Tostada con boletus y ensalada

Ingredients

1 pa de blat de moro
400 g de ceps
Cep
Ha esdevingut darrerament, per obra i gràcia dels italians, el bolet més preuat pel gran públic. Potser per la facilitat de conservació, en no ser víctima de larves ni altres fongs, més enllà d’algun corcat superficial i un cop obviada la part de sota del barret, d’aspecte esponjós i no formada per làmines, que sol fer-se malbé, fins al punt que fa alguns anys es va començar a comercialitzar deshidratat, per perfumar guisats i plats de tipus risotto; actualment es pot trobar en pols i amb categoria d’espècia.

Sencer, amb barret de color variable i el peu inflat a la base, força característic, també es pot consumir cru, tallat a làmines fines, encara que sigui en els saltats i els guisats on desenvolupi tota la potència gustativa, a condició que no l’emmascarem amb altres ingredients de gust potent.
50 g de pinyons
40 g de papada de porc
Papada de porc
La papada de porc, també anomenada cansalada del coll, és una de les parts del porc més grasses i que té una gran tradició gastronòmica a la nostra cuina de muntanya —i també és un producte habitual en els àpats més calòrics de les festes de Carnaval. Les altres parts del porc d’aquest estil són la cansalada viada, virada o panxeta, i la cansalada grassa. La papada té una part de magre i greix en força quantitat, molt gustós, per la qual cosa es fa servir molt trinxada per fer els embotits, sobretot els peltrucs, les bufes, les botifarres de sang i els patés. De tota manera, la papada admet una llarga cocció i se n’obté una gran melositat i molta tendresa, fet que ha comportat que molts cuiners de cuina d’avantguarda l’hagin incorporat a les seves cartes. Les papades de diferents races de porc, com la de Duroc o d’Ibèric, són les més apreciades pel gust de la seva carn.
confitada
enciams variats i brots tendres
5 g d’all i julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
picat
2 dl d'oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal Maldon
pebre

Preparació

Talleu 8 llesques fines de pa i torreu-les d'un costat.
A part, salteu els ceps amb l'oli, un pessic de pebre, sal, all i julivert. Renteu l'amanida, escorreu-la i barregeu-la amb els pinyons.
Muntatge: disposeu la cansalada sobre la torrada, sobre els bolets i també sobre l'amanida. Col·loqueu l'altra torrada sobre l'amanida.